Autor: Rosana Andreu

Publicat a

Bibliotecària = pensament convencional. WTF???

Estic enfadada. MOLT!
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.

Publicat a

LA CITA

La cita
 
LA CITA

 

 
 

Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer cop.

La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.

El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.

Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.

Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.

Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”

Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.

Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.

“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.

La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.

Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.

Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.

Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.

I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.

L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”

 

Publicat a

Literatura Infantil i Juvenil: protagonistes femenines

Tots coneixem Tow Sawyer, Jim Hawkins i Nils Hölgersson. Són personatges que ens han acompanyat durant generacions entre les pàgines de grans llibres de LIJ. Però avui vull fer un homenatge als personatges femenins que també desfilen per les pàgines dels millors llibres per a infants i joves, i que són tan grans com aquells (o més) 
Algunes de les meves protagonistes preferides:
  1. MATILDA, de Roald Dahl. Una nena que aprèn sola a llegir en una biblioteca. Totes les bibliotecàries n’estem enamorades i ens agradaria tenir una Matilda a qui prestar Dickens i Dumas.
  2. ANNA DE LES TEULES VERDES, de Lucy Maud Montgomery. Una nena pèl-roja, pigada, adoptada per un matrimoni gran per tal que els ajudi en les feines de la casa. Un llibre que ara, no deixarien publicar, n’estic segura.
  3. PIPPI de Astrid Lindgren. No li cal presentació. Qui no ha volgut ser amiga de Pippi i viure mil i una aventures?
  4. LESLIE, de Katerine Paterson. El protagonista de Un puente hacia Terabithia és en Jess, però el paper de la Leslie és fonamental per a l’avançament de la trama i, sobretot, el tràgic final, que sempre recordarem. Un llibre prohibit per aquest final, entre altres coses.
  5. JO, de Louise May Alcott. La doneta més rebel i, a més, escriptora. També ens agrada molt, clar!
  6. CELIA, de Elena Fortún. Una nena encantadora que va fer les delícies de les lectores de principis del s. XX. Acaba de sortir la biografia de l’autora, imprescindible per aquelles que ens vam enamorar de Celia: Oculto sendero
  7. FANTÔMETTE, de Georges Chaulet. Recordo devorar les aventures d’aquesta heroïna. Juraria que no s’han tornat a editar. Ja en tenen prou les nenes d’avui en dia amb LadyBug?
  8. ALICIA, de Lewis Carroll. Un clàssic no només de la LIJ, sinó de la literatura en general, a qui no cal presentar. 
  9. KATNISS EVERDEEN, de Suzanne Collins. Protagonista d’una exitosa trilogia, avui tothom coneix la Katniss i la seva lluita contra el Capitoli.
  10. GEORGE, de Alex Gino. Acabo de llegir aquest llibre i, tot i que no és un clàssic, vull incloure’l com a homenatge pel retrat tan aconseguit de les dificultats d’una nena transgènere. I encara que som al S.XXI i que sembli mentida, ha estat prohibit als EUA.
La revista Faristol acaba de publicar un article sobre Dones protagonistes a la Literatura Infantil i Juvenil que potser també us interessa. 
Publicat a

Literatura Infantil i Juvenil: cites inspiradores

La Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) és l’entrada al món de la Literatura. Qui s’hi capbussa i frueix de la navegació entre pàgines i més pàgines d’aventures, humor, terror, misteris… té molts números per convertir-se en un adult lector i això, com no cal que us expliqui, té múltiples beneficis. 
Els escriptors de LIJ, apart de fer-nos gaudir amb els seus llibres, ens han deixat frases sobre la lectura que podem trobar recopilades en diferents enllaços. Avui en destaco les següents:
  1. Estamos habitados por libros y por amigos. Daniel Pennac
  2. Les paraules ens faran un pont lluminós que s’alçarà per sobre nostre i seran la supervivència. Els poetes que ens han precedit ens han fet hereus d’aquesta llum. Olga Xirinacs
  3. Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes, puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida. Ana María Matute
  4. Un libro es como un espejo. Si un tonto se mira en él, no puedes esperar que refleje un genio. J.K. Rowling
  5. Es un buen libro aquel que se abre con expectación y se cierra con provecho. Louise May Alcott
  6. El que no cree en la magia, nunca la encontrará. Roald Dahl
  7. ¿Por qué a los adultos no les gustaba leer las historias que hablaban de Narnia, de islas secretas, contrabandistas y peligrosos duendes? Neil Gaiman
  8. Los niños tienen el derecho a encontrar sus propios autores, y yo quiero ser ese autor, no el material de un programa de curso. Neil Gaiman
  9. Es importante que los niños lean poesía. Y es más que importante, es necesario. Gloria Fuertes
  10. No sé cómo debe ser un libro infantil, trato de ser auténtica; auténtica en el sentido artístico, que es lo único que me propongo cuando escribo. Astrid Lindgren
Quina us ha agradat més?
Aquestes i moltes altres les podeu trobar a:
15 frases célebres de Gloria Fuertes
Imatge extreta de: Pensamientosliterarios.com
Publicat a

A punt d’estrena

Que acabo de llegir aquest llibre de la M. Carme Roca i m’ha agradat molt.
Que tracta de la vida de l’Eulàlia Rovira entre els anys 40 i 50. Una nena malaltissa que aconsegueix treballar de maniquí per a Pertegaz, després de passar pels taulells de Can Jorba, la famosa empresa de Barcelona.
Que la seva vida estarà marcada per les convencions socials i la por al què diran, i això la conduirà a cometre un error darrere d’un altre.
Que coneixerem un ventall de personatges que ben segur podrien haver existit realment: des del feixista furibund, fins el professor d’esquerres que ha de fugir d’Espanya, passant pels homosexuals que han de guardar les aparences sigui com sigui, les minyones arribades d’Andalusia, i les treballadores que deixen la feina un cop s’han casat.
Que m’ha agradat molt també el retrat d’aquella època, amb les referències als anuncis, i als serials de la ràdio i, sobretot, la multitud de detalls sobre la roba, la confecció, i el món de la moda en general.
Que us la recomano si us agrada tot això que us he dit, i que si us estranya com he fet aquesta recomanació, només cal que llegiu el llibre i ho entendreu.
Publicat a

XIII Jornades de les Lletres Ebrenques

Un any més he assistit a les Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la incombustible Joana Serret.
Pel matí, després d’un espectacle de contes i llegendes de les Terres de l’ebre a càrrec del grup de teatre juvenil de l’EtcA, vaig sortejar 5 exemplars de Les Aventures d’en Nic entre els nens i nenes assistents, junt amb l’Olga i l’Ester Besolí, autores de Els Contes de Muniatto, que també van sortejar els seus llibres.
A continuació, i entre saludar a uns i a altres, vam poder gaudir d’espectacles de poesia elèctrica i teatrals. I l’hora de dinar es va passar en un sospir entre escriptores, llibreteres, bibliotecàries, i gent vinculada d’una o altra manera a la literatura.
Per la tarda tocava la xerrada sobre biblioteques i autors de capçalera, conduïda de manera impecable per Ricard Ruiz Garzón i presentada per Àlex Cosials. Els escriptors van parlar de la seva vinculació amb les biblioteques, i del seu amor pels nostres equipaments, i les bibliotecàries també hi vam dir la nostra. Ells ens estimen i nosaltres també, i per això els recomanem (o prescrivim, que queda més modern)
Les Jornades són un magnífic aparador de la literatura que es fa a casa nostra, i de qualsevol tipus d’espectacle que s’hi relacioni. Permeten posar en contacte autors, lectors i altres professionals del món del llibre i també, evidentment, comprar llibres. Enguany Espai Cultural Guaix feia la parada amb els llibres de tots els autors presents a les Jornades. Jo ja em vaig emportar uns quants exemplars signats. 
L’any que ve tornarem. Espero que amb la segona part de Les Aventures d’en Nic (pel Priorat).
Gràcies, Joana! 
Publicat a

El Club de lectura infantil

El dia  26 comença una nova edició del Club de Lectura Infantil de la Biblioteca de Cambrils. Ja deu fer uns 15 anys que el dinamitzo, i molts dels nens que passen pel club després continuen al juvenil, amb l’Eva Ferré. 
Perquè és necessari un club de lectura? hi ha mares i pares que, quan s’inicia el curs, venen a la biblioteca a la recerca d’activitats (gratuïtes) i sovint tenen fills als quals no els agrada llegir (cada cop més) i els voldrien apuntar al club per veure si així s’engresquen. 
A les biblios no tenim receptes miraculoses, però sí que procurem engrescar amb coses tan senzilles com compartir opinions entorn de la literatura, conèixer llibres de temàtiques i d’autors diferents,  aprendre mitjançant l’ús de jocs, parlar amb escriptors i il·lustradors i, sobretot, oferir un ampli ventall d’opcions de lectura que ajudin en la creació d’un esperit crític i autodidacta. És a dir, volem que els nens i nenes tinguin les eines necessàries per a escollir les seves lectures ara i en un futur de manera autònoma. 
Sovint s’acaben apuntant nens i nenes que ja són lectors i això fa que ens preguntem pel sentit del club de lectura. Si ja són lectors, aleshores perquè s’apunten al club? doncs la resposta és al final de paràgraf anterior i també podríem comparar el club infantil amb els clubs de lectura adults. Gairebé totes les biblioteques en tenen algun i ningú no es planteja que la gent que hi va ja són lectors. Doncs el mateix. Els lectors tenim de vegades la necessitat de compartir les nostres impressions sobre allò que llegim, i els clubs acompleixen aquesta funció perfectament.
Al club de la biblioteca de Cambrils he realitzat muntanyes de lectures i activitats (especialment engrescadores van ser les del 2016, amb el Centenari Roald Dahl); hem pogut xerrar amb autors com Olga Xirinacs, Josep Albanell, Ignasi Blanch, Jordi Folck, Vicenç Villatoro… i molts més; i han passat per la nostra sala molts nens i nenes que ara ja són grans i que encara recorden el seu pas pel Club. 
En un exercici de sinergia literària, el Jordi Folck (que va venir a una de les sessions del club i que, a més, és l’editor del meu llibre) em va preguntar pels meus “consells” per a engrescar a la lectura i els va publicar al seu bloc: Los 10 consejos de Rosana Andreu para hacer lectores. És només una petita part de les coses que es poden fer, però n’hi ha moltes més, i és que “cada maestrillo tiene su librillo”.
La foto que encapçala el post és d’una sessió del 2008 i hi apareixen, entre altres, l’Alba i la Maria, amb les quals encara avui tinc amistat. Una relació que comença entre llibres no pot anar malament, no creieu?
Publicat a

GRÀCIES!

Sempre dic que la gent no dóna prou les gràcies. La crítica sempre la tenim a la punta de la llengua, però l’agraïment… de vegades el soterrem injustament.

Avui predicaré amb l’exemple i donaré les gràcies a l’equip Nic. Ara fa un any estàvem a punt de veure publicat, després de mesos de feina, de reunions i de correccions, el primer volum de Les Aventures d’en Nic. I vull donar les gràcies al Jordi Moretó, al Jordi Folck i a la Irene Gutiérrez.

Al Jordi Moretó per donar-me l’oportunitat de traslladar al paper la seva experiència real. El Jordi és una persona generosa, que va confiar en mi a través de la Sandra Veà (a qui tampoc donaré mai prou les gràcies) i que va acceptar de bon grat tota l’evolució del projecte. No sé què es deu sentir veient-se convertit en un personatge de ficció! curiosament els seus comentaris respecte el text sempre van més encaminats a respectar el Nic, que a ell mateix. Sempre s’ha volgut quedar en un segon pla i si l’he retratat com a golafre o maldestre algun cop, mai s’ha queixat.

Al Jordi Folck per fer possible que el projecte inicial hagi esdevingut un llibre amb tots els ets i uts. Però no només això, sinó que ha convertit aquella primera idea en el llibre que és ara i, amb els seus consells, estic aprenent a convertir-me (algun dia potser ho aconsegueixo) en escriptora.

A la Irene Gutiérrez, per haver convertit en imatges el meu text, acabant de convertir-lo en un llibre com cal. També per la maquetació, que amb les presses d’última hora li va portar més d’un maldecap.

I bé, ara només cal esperar que arribi el segon volum de les aventures d’un ruc que trota alegrement per les pàgines de la literatura infantil.

La foto és de Cambrils Cultura

Publicat a

Llegir té premi?

El Servei de Biblioteques i Legiland han convocat aquest estiu LLEGIR TÉ PREMI, un concurs per a fomentar la lectura. El mecanisme era molt senzill. Només calia inscriure’s a la pàgina amb el carnet d’una biblioteca, crear un avatar, triar lectura, llegir i guanyar punts contestant els qüestionaris.

Enguany jo he tingut una experiència doble: com a dinamitzadora i com a mare de participant i us puc explicar la meva experiència des d’aquesta doble vessant.

PUNTS A FAVOR: la meva filla, que no llegeix habitualment, ha llegit molt, moltíssim. Ha devorat un llibre després de l’altre, tant lectures clàssiques com més modernes: Un monstruo viene a verme, Un puente hacia Terabithia, Ningú és un zombi, El club de las zapatillas rojas, Wonder i molts més que ara no recordo. I no és l’única que ha llegit molt a Cambrils. Més d’una vintena de nens i nenes de la nostra biblioteca es van inscriure.

PUNTS EN CONTRA: el tema del concurs provoca una mica de frustració. He vist com la Judit llegia i llegia, i tot i així hi havia nens i nenes que llegien el doble, el triple, deu vegades més… i per molt que llegís mai aconseguia estar en el rànquing dels 10 primers lectors. La diferència de punts, a més, era abismal. Altres nens de la biblioteca m’han comentat el mateix. Si hi ha nens que llegeixen actualment d’aquesta manera tan devoradora, jo que me n’alegro. Pensava que no existien. En tot cas, el tema de les puntuacions també es frustrant quan algú s’incorpora al joc i ja ha passat un mes, per exemple, i hi ha nens que porten un mes llegint. És realment impossible arribar a aconseguir cap premi, així que tothom s’hi hauria d’apuntar els primers dies si vol tenir opció a premi.

També trobo a faltar algun gadget per a compartir lectures a Instagram Stories, per exemple. En aquest cas els nens i nenes donarien visibilitat al concurs i als llibres i això seria una propaganda ideal de boca-orella directa entre el target de públic a qui s’adreça el concurs.

El Concurs ha acabat tot just fa un parell de dies i jo em pregunto: Llegir té premi? La resposta és SÍ, en majúscules. Encara que el concursant-lector no hagi guanyat ni la tablet, ni l’smart watch, ni els llibres, ha guanyat en hàbit lector, vocabulari, imaginació, expressió, concentració i segur que començarà l’institut amb molt bon peu i és que, com diu aquest article de l’ARA CRIATURES, tres estius sense llegir equivalen a un any perdut en desenvolupament intel·lectual.

Publicat a

Tim Burton

Te’n vas a Madrid i quedes amb uns amics. Parlant, parlant surt el tema Tim Burton, ja que la Paula està fent el TDR sobre ell. I el David i la Carmen diuen: “Pues ahora llevan una mega-expo de Burton a Bèlgica“. I aleshores arriba l’aniversari de la Paula i et diu: “Ja sé què vull de regal”. Doncs sí: Cap a Bèlgica!

Després de superar el viatge en avió, arribem divendres a Brussel·les i visitem els típics llocs: la Grand Place, el Manneken Pis, el Museu de la Xocolata, la Catedral, l’Atomium. Apart de constatar que els belgues són molt guapos (i guapes), ens adonem que tot és ple de cerveses, còmics i xocolata. I que les botigues són totes molt boniquetes.

Dinem “moules and frites”, ja que s’han de tastar els productes locals, i sopem més lleuger. L’endemà de bon matí sortim cap a Genk. La mega-expo es troba al C-Mine, una mina reconvertida en museu i allí hi passem un  munt d’hores repassant de dalt baix i amb lupa tots els elements que certifiquen que l’univers de Tim Burton és molt especial.

Diumenge només tenim un parell d’hores pel matí per visitar el Musée de la Bande Desinée. Ens agrada molt perquè hi ha molta info, sobretot de dibuixants locals, que aquesta gent hi tenen una dèria amb els còmics. Tintin, Astèrix, Barrufets… però també còmics feministes i mini-seccions sobre el còmic i la premsa (Charlie Hebdo), per exemple.

Al migdia marxem cap a l’aeroport i a les 18 ja ens espera el Carles a l’aeroport de Barcelona.

Un viatge llampec encantador. M’ha agradat molt Bèlgica, l’expo de Burton i els museus, però el que més m’ha agradat ha estat compartir aquests moments amb la Paula, que en breu volarà molt alt, i a mi m’encanta que així sigui.

Publicat a

Follow + Unfollow = Block

Les xarxes socials ens han agafat en calces, i hem anat aprenent la “netiqueta” a còpia d’equivocar-nos, cagar-la, rectificar, i aprendre ràpidament.

Sobre la gent que sempre les veu com si fossin el dimoni, jo sempre dic que a mi m’han donat més alegries que disgustos, i és que el fet de poder compartir opinions i debatre amb gent d’arreu i en temps real (i fins i tot algun cop amb els teus referents) és molt positiva.

Però hi ha, certament, gent que en fa un mal ús. Podríem parlar de moltíssimes coses, però avui només volia comentar el tema Follow+Unfollow. Per si no ho sabeu (o encara no us n’heu adonat) és una activitat que acostumen a fer de manera sistemàtica i planificada certs personatges que es volen fer populars a base de tenir seguidors. I com ho fan? Molt senzill: comencen a seguir massivament esperant rebre un follow de tornada.

Fins aquí res a dir. Per a mi és bonic compartir a les xarxes. Ho considero un enriquiment. La cosa es capgira quan resulta que aquella persona que fa una setmana et  va fer follow, i a la que fas likes, resulta que no et fa ni un punyetero like. Mires el seu perfil i t’adones que t’ha fet unfollow. Clar, el que volia era simplement augmentar seguidors, però mantenir la ràtio entre seguidors i seguits ben ampla.

Ja fa temps que els he calat. Malgrat això, és una pràctica que no deixa de fer-me molta ràbia. És allò de “Jo sóc molt important i és molt interessant el que dic, però m’importa una merda el que dius o fas tu”. Tampoc és una cosa exclusiva de les xarxes, vindria a ser allò de mirar-se sempre el melic o “yo, mi, me, conmigo”.  M’ha arribat a passar que, en adonar-me, faig unfollow, i al cap d’unes hores et tornen a fer follow, tan feliços ells.

S’ha de ser vanitós i pagat de si mateix per practicar aquesta estratègia i, a més, de manera planificada. Me’ls imagino prenent un cafè i unes torradetes pel matí i consultant alguna aplicació que els permet actuar de manera sibil·lina: “Aquests 60 em van seguir fa una setmana, ja m’han fet uns quants likes, ara ja els puc fer unfollow. Ja són meus” I anar clicant unfollows mentre remenen el cafè i pugen la seva entrada xupi-guai al bloc.

Doncs sabeu què, jo tinc la meva pròpia equació:

FOLLOW + UNFOLLOW = BLOCK

Estaria bé que tothom féssim el mateix, i que quan algú tingués un munt de bloquejos, li esborressin el compte. Que dolenta sóc, ho sé.

Publicat a

Contes de Dahl a la biblioteca de La Canonja

Vaig començar la meva vida laboral com a bibliotecària a La Canonja, tot just acabar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació. Hi vaig treballar durant 10 anys i alli vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer un munt de gent.
Vaig aprendre a tractar amb el públic, a seleccionar fons, a tractar-lo, a programar activitats (el Senalló de contes!), a explicar contes (encara recordo com suava i envermellia les primeres vegades)… Em vaig equivocar infinitat de vegades, però també vaig tenir molts encerts. Curiosament allí vaig tastar per primer cop la mala llet de la gent quant a temes laborals. Recordo que deien que havia entrat allí per “enxufe”, ja que la meva mare treballava a la Diputació. El cas és que ni jo ni la meva mare coneixíem a ningú de La Canonja ni mai hi havíem tingut cap contacte. 
El Felicià va ser el meu cicerone els primers dies al Castell de Masricart. La biblioteca, contravenint qualsevol norma bibliotecària, estava situada a les golfes i no hi havia ascensor! si en vaig pujar i baixar d’escales en aquests 10 anys (entre altres coses, els lavabos estan baix). El Felicià  es va convertir en amic i confident, i ho continua essent avui dia. Ara, però, ja no fumem, pentinem canes, i necessitem ulleres de prop. 
Les circumstàncies també van fer que conegués, durant la meva etapa a La Canonja al Joan-Elies Adell, flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al Josep Albanell. A ell vam dedicar el Felicià i jo la primera activitat important de dinamització (El Racó de Joles Sennell), que fins i tot vam arribar a publicar a la Revista CLIJ. Des d’aleshores m’honora també el fet de ser amiga del Josep, un dels millors escriptors catalans (si no l’heu llegit, feu-ho).
Al cap de 10 anys vaig marxar per a iniciar una nova etapa laboral a la Biblioteca del meu poble. La relació amb La Canonja no l’he trencat mai, i he anat seguint tots els passos que s’han donat per tal que ara ja formi part del Sistema de Lectura Pública. El passat dijous vaig tenir el goig de tornar-hi convidada pel Club de Lectura. Estaven llegint Dahl i hi vaig anar a fer la meva sessió d’Històries Imprevistes. Va ser l’oportunitat de retrobar-me amb antics usuaris i de mostrar com he crescut professionalment molts anys després d’haver iniciat la meva vida laboral allí.
I demà què? 

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies