Te’n vas a Madrid i quedes amb uns amics. Parlant, parlant surt el tema Tim Burton, ja que la Paula està fent el TDR sobre ell. I el David i la Carmen diuen: “Pues ahora llevan una mega-expo de Burton a Bèlgica“. I aleshores arriba l’aniversari de la Paula i et diu: “Ja sé què vull de regal”. Doncs sí: Cap a Bèlgica!
Després de superar el viatge en avió, arribem divendres a Brussel·les i visitem els típics llocs: la Grand Place, el Manneken Pis, el Museu de la Xocolata, la Catedral, l’Atomium. Apart de constatar que els belgues són molt guapos (i guapes), ens adonem que tot és ple de cerveses, còmics i xocolata. I que les botigues són totes molt boniquetes.
Dinem “moules and frites”, ja que s’han de tastar els productes locals, i sopem més lleuger. L’endemà de bon matí sortim cap a Genk. La mega-expo es troba al C-Mine, una mina reconvertida en museu i allí hi passem un munt d’hores repassant de dalt baix i amb lupa tots els elements que certifiquen que l’univers de Tim Burton és molt especial.
Diumenge només tenim un parell d’hores pel matí per visitar el Musée de la Bande Desinée. Ens agrada molt perquè hi ha molta info, sobretot de dibuixants locals, que aquesta gent hi tenen una dèria amb els còmics. Tintin, Astèrix, Barrufets… però també còmics feministes i mini-seccions sobre el còmic i la premsa (Charlie Hebdo), per exemple.
Al migdia marxem cap a l’aeroport i a les 18 ja ens espera el Carles a l’aeroport de Barcelona.
Un viatge llampec encantador. M’ha agradat molt Bèlgica, l’expo de Burton i els museus, però el que més m’ha agradat ha estat compartir aquests moments amb la Paula, que en breu volarà molt alt, i a mi m’encanta que així sigui.
Les xarxes socials ens han agafat en calces, i hem anat aprenent la “netiqueta” a còpia d’equivocar-nos, cagar-la, rectificar, i aprendre ràpidament.
Sobre la gent que sempre les veu com si fossin el dimoni, jo sempre dic que a mi m’han donat més alegries que disgustos, i és que el fet de poder compartir opinions i debatre amb gent d’arreu i en temps real (i fins i tot algun cop amb els teus referents) és molt positiva.
Però hi ha, certament, gent que en fa un mal ús. Podríem parlar de moltíssimes coses, però avui només volia comentar el tema Follow+Unfollow. Per si no ho sabeu (o encara no us n’heu adonat) és una activitat que acostumen a fer de manera sistemàtica i planificada certs personatges que es volen fer populars a base de tenir seguidors. I com ho fan? Molt senzill: comencen a seguir massivament esperant rebre un follow de tornada.
Fins aquí res a dir. Per a mi és bonic compartir a les xarxes. Ho considero un enriquiment. La cosa es capgira quan resulta que aquella persona que fa una setmana et va fer follow, i a la que fas likes, resulta que no et fa ni un punyetero like. Mires el seu perfil i t’adones que t’ha fet unfollow. Clar, el que volia era simplement augmentar seguidors, però mantenir la ràtio entre seguidors i seguits ben ampla.
Ja fa temps que els he calat. Malgrat això, és una pràctica que no deixa de fer-me molta ràbia. És allò de “Jo sóc molt important i és molt interessant el que dic, però m’importa una merda el que dius o fas tu”. Tampoc és una cosa exclusiva de les xarxes, vindria a ser allò de mirar-se sempre el melic o “yo, mi, me, conmigo”. M’ha arribat a passar que, en adonar-me, faig unfollow, i al cap d’unes hores et tornen a fer follow, tan feliços ells.
S’ha de ser vanitós i pagat de si mateix per practicar aquesta estratègia i, a més, de manera planificada. Me’ls imagino prenent un cafè i unes torradetes pel matí i consultant alguna aplicació que els permet actuar de manera sibil·lina: “Aquests 60 em van seguir fa una setmana, ja m’han fet uns quants likes, ara ja els puc fer unfollow. Ja són meus” I anar clicant unfollows mentre remenen el cafè i pugen la seva entrada xupi-guai al bloc.
Doncs sabeu què, jo tinc la meva pròpia equació:
FOLLOW + UNFOLLOW = BLOCK
Estaria bé que tothom féssim el mateix, i que quan algú tingués un munt de bloquejos, li esborressin el compte. Que dolenta sóc, ho sé.
Vaig començar la meva vida laboral com a bibliotecària a La Canonja, tot just acabar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació. Hi vaig treballar durant 10 anys i alli vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer un munt de gent.
Vaig aprendre a tractar amb el públic, a seleccionar fons, a tractar-lo, a programar activitats (el Senalló de contes!), a explicar contes (encara recordo com suava i envermellia les primeres vegades)… Em vaig equivocar infinitat de vegades, però també vaig tenir molts encerts. Curiosament allí vaig tastar per primer cop la mala llet de la gent quant a temes laborals. Recordo que deien que havia entrat allí per “enxufe”, ja que la meva mare treballava a la Diputació. El cas és que ni jo ni la meva mare coneixíem a ningú de La Canonja ni mai hi havíem tingut cap contacte.
El Felicià va ser el meu cicerone els primers dies al Castell de Masricart. La biblioteca, contravenint qualsevol norma bibliotecària, estava situada a les golfes i no hi havia ascensor! si en vaig pujar i baixar d’escales en aquests 10 anys (entre altres coses, els lavabos estan baix). El Felicià es va convertir en amic i confident, i ho continua essent avui dia. Ara, però, ja no fumem, pentinem canes, i necessitem ulleres de prop.
Les circumstàncies també van fer que conegués, durant la meva etapa a La Canonja al Joan-Elies Adell, flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al Josep Albanell. A ell vam dedicar el Felicià i jo la primera activitat important de dinamització (El Racó de Joles Sennell), que fins i tot vam arribar a publicar a la Revista CLIJ. Des d’aleshores m’honora també el fet de ser amiga del Josep, un dels millors escriptors catalans (si no l’heu llegit, feu-ho).
Al cap de 10 anys vaig marxar per a iniciar una nova etapa laboral a la Biblioteca del meu poble. La relació amb La Canonja no l’he trencat mai, i he anat seguint tots els passos que s’han donat per tal que ara ja formi part del Sistema de Lectura Pública. El passat dijous vaig tenir el goig de tornar-hi convidada pel Club de Lectura. Estaven llegint Dahl i hi vaig anar a fer la meva sessió d’Històries Imprevistes. Va ser l’oportunitat de retrobar-me amb antics usuaris i de mostrar com he crescut professionalment molts anys després d’haver iniciat la meva vida laboral allí.
Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les 8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam sentir les seves històries fos també l’últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s’havia enfonsat, havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d’esquadra van entrar al bar i el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula. Un rínxol ros s’escapava entre la cremallera entreoberta.
L’Espai de Desenvolupament de Rucs i de Natura l’Unicornha realitzat una jornada de portes obertes el 10 de juny amb l’objectiu de recaptar fons per al projecte d’asinoteràpia que duen a terme al pavelló de mares i fills de la presó de dones de Barcelona.
La Jornada s’ha iniciat amb l’acollida per part de la Laura, que ha explicat l’etologia del ruc i, a continuació, les famílies inscrites han pogut visitar tota la zona per a conèixer i interactuar amb els animals i els espais: ovelles, cabres, rucs, minipigs, ponis, gallines, conills, i un jardí dels sentits.
En finalitzar aquest recorregut he explicat en 15 minuts què són Les Aventures d’en Nic i, fins i tot, n’he llegit un fragment.
Ha estat un matí preciós en un lloc que convida a deturar el ritme habitual que portem en el nostre dia a dia (cosa que també m’agrada transmetre quan parlo del llibre) i en contacte amb el medi natural. Aquest fet és actualment de vital importància si tenim en compte que els nens cada cop estan més desconnectats de la natura, i la connexió amb aquesta aporta molts beneficis, tal com explica Richard Louv en aquest article publicat a El País. Dono les gràcies al meu amic Pep Bruno per compartir-lo.
Només em resta agrair a la Laura el fet de convidar-me a presentar el meu llibre i l’enhorabona per la bona feina que realitzen a l’Unicorn, sobretot pel que fa a les teràpies inclusives i terapèutiques.
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i el Joan van canviar per sempre més.
–Bon dia – va saludar la Pilar.
–Bon dia – van respondre els altres tres companys.
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències, canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de desistir de fer-la.
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades amb la cura dels néts.
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles, gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap eliminaven cap mena de risc.
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats… Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava res…
–Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
–Però que no anàvem a Prades?
– Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és fruit de moltes llegendes i successos estranys…
–Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
–Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre passen per la nit.
–Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
–Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles, van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
–I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
–Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
–Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant mentre els altres reien de la seva gosadia.
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant senyorívolament, els estava esperant.
–No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
–Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar algun lloc per dinar. Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta. Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia, era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
–Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que és més nova que la resta d’edificacions.
–I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el Quim, escèptic.
–No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
–Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
–Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc per a dinar.
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
–Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens queda poc més d’una hora de llum.
–Som-hi!
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les indicacions dels panells.
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien els uns als altres.
–Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
–Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la filera.
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla, i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
–Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La Mussara.
–No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
–No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
–A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar. S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell, ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
–No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
–A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
–Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador per tercera vegada.
–Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
–Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
–Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va dir el Joan.
–Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la nit aquí. Seguiu-me!
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre les pedres de la vella església.
–Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè pensava que mai la utilitzaria.
–Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
–No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
–I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest migdia.
–A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes barretes de xocolata.
–Ami encara em queda aigua…
–Au, doncs, repartim.
Van menjar en silenci.
–No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
–Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
–Dic que no estem sols. Noto una presència…
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de mirar de notar alguna presència.
–Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
–Bona idea – va convenir la Pilar.
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
–Ei, desperteu-vos, dormilegues!
–Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
–Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
–M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora. Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
–Quim, on ets?
–Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble van contactar amb la policia.
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la recerca, però ni rastre del Quim.
–Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels policies.
–Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre una pedra i què passava si saltaves per damunt…
–Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a veure què diu exactament?
La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a qui ningú va tornar a veure mai més.
Enguany he estat a LITTERARUM no com a programadora, com l’any passat, sinó com a escriptora, presentant Les Aventures d’en Nic. Us explico una mica com va anar.
Des de l’organització m’havien convidat a fer la presentació a l’escenari de la Plaça de Dalt, dins de l’espai de Ràdio Móra d’Ebre. Vaig arribar una hora abans per tal de poder veure la parada de novetats de la Llibreria La Bassa, i saludar amics. Ja de bon començament el Sergi Bassa em va donar la bona notícia que totes les escoles de la Ribera havien comprat el llibre per tal de tenir-lo a les seves biblioteques. Gràcies! i em va presentar l’Àurea, de Libelista, el portal on es pot comprar el Nic, entre molts altres llibres ebrencs.
A continuació vaig poder saludar la Pilar Romera, el Miquel Esteve, l’Albert Pujol, la Núria Grau, la Sílvia Mayans, la Vanessa Gutiérrez, l’Adriana Monclús, la M. Josep Clua, i potser me’n deixo algun, però és que per terres de l’Ebre hi tinc un munt d’amics i sempre és un plaer retrobar-los.
A les 18’30 va encetar la roda de presentacions a l’escenari la Laura Pinyol que, com jo, s’estrenava presentant llibre, i a qui vaig tenir el goig de saludar. A la Laura la vaig escoltar l’any passat al TEDx Reus en una xerrada sobre el sexisme en els mitjans. Es van presentar diversos llibres més, tant de narrativa, com de poesia i assaig, tots interessants i, sobretot, 100% ebrencs.
Entrevistada per l’Adriana vaig explicar una mica la gestació del meu llibre i alguna anècdota. A continuació els autors vam anar a la carpa per tal de parlar amb els espectadors i signar llibres. La Lenke Kovács, coeditora de Ara ve Nadal (Afers), em va explicar que la seva mare havia comprat el meu Nic perquè li havia agradat la portada i li havia fet gràcia l’argument, i que l’estava llegint amb molt de gust. Evidentment, trobarem un dia per tal de signar-li el llibre. La Lenke i jo vam tenir, fins i tot, el gran honor de convertir-nos en littheroïnes i fer-nos una foto amb el súper Littheroi.
Ja ho he dit més d’un cop, però no em cansaré de repetir-ho: Litterarum és un magnífic aparador de la literatura i la cultura, i passejar-hi i capbussar-s’hi, sigui com a espectador, llibreter, programador, escriptor, actor… és un autèntic plaer. Més encara si tenim en compte l’afecte amb què et tracta tothom. Així dóna gust!
Tornaré l’any vinent? d’una manera o altra segur que sí.
Un dia descobreixes una app per a compartir fotografies i, tot i que ja tens prou feina amb facebook i twitter, dius: anem a provar-la. I la proves, i t’agrada, i t’enganxes. I comences a ampliar el cercle d’amistats i a aprendre les normes de comportament dins la nova xarxa, i també els truquets per a treure-li més suc.
I arriba un dia que la teva amiga Rosa M. et pregunta: “Rosana, tu saps qui és un tal Eutyches que m’envia privats per Instagram?” I Jo “Doncs no sé qui és… pensava que era amic teu. A mi també me n’envia!”. I el tal Eutyches ens convoca un dia a la Rosa M. i a mi, sense conèixer-nos de res… i d’aquella trobada sorgeix (mira, pues!) IGERSCAMBRILS.
Són ja uns anyets compartint fotos, dinars, confidències, alegries i també decepcions, que de tot això està la vida feta. I encara que som molt diferents, ens avenim d’allò més i treballem compenetradament. Al nostre trio inicial s’hi han afegit marujilles, cibernautes, Ivys, valencianots i un munt d’amics de totes menes i tots colors. Igerscambrils som un gran equip, que hem tirat endavant 5 edicions de trobades instagramers a Cambrils amb el suport de diferents institucions, empreses i comerços.
Aquesta 5a edició ha estat tot un èxit. Una cinquantena d’igers d’arreu hem passejat pel port del nostre poble fent fotos, navegant i gaudint d’un dia esplèndid en bona companyia. Les fotos de la trobada les podeu trobar agrupades sota el hashtag #igerscambrils18 i també podreu visitar una exposició de fotos escollides al Club Nàutic a partir del dia 18 dins dels actes de la Fira Marítima de Cambrils. Us animem a visitar-la!
Si la setmana passada vam anar a parlar de Les Aventures d’en Nic a Figueres, en la primera trobada amb un club de lectura, ahir vam anar a l’Institut Ramon Berenguer IV a la primera trobada amb lectors d’un centre escolar.
En aquesta ocasió em va acompanyar el Jordi Moretó, protagonista de dues potes de l’aventura real, que va fer les delícies dels nois i noies amb les anècdotes que va explicar. A continuació vaig fer cinc cèntims de com es va traslladar la seva experiència a un llibre i vam comentar l’ús de la veu narrativa en primera persona i la mescla de realitat i ficció.
Les professores havien demanat als alumnes la seva implicació activa en aquesta lectura. Entre altres coses, apart de respondre les seves preguntes, també vam tenir una sorpresa, ja que cada alumne havia afegit un capítol final al llibre. Se’n van triar tres, i els mateixos nois els van llegir en veu alta. Les tres històries eren ben diferents, però seguien molt bé la línia narrativa de Les Aventures d’en Nic.
Vull donar les gràcies a les professores que han apostat pel meu llibre com a lectura per als seus alumnes, i a aquests per llegir-lo i crear unes històries tan estimulants a partir de la seva lectura. També vull agrair que l’hagin comprat.
El fet de comprar el llibre va permetre que després s’emportessin el seu exemplar signat a casa, tant per mi com pel Jordi Moretó. I és que en aquests temps de socialització de llibres a la majoria d’escoles, s’agraeix que encara en alguns llocs se’n fomenti l’adquisició. De la bona rebuda depèn que el Nic continuï galopant amunt i avall per Catalunya.
Avui he anat a l’Institut Ramon Berenguer IV a parlar de literatura i processos creatius. La invitació va partir de la professora Cristina Ardèvol arran de la publicació de Les Aventures d’en Nic. Em va comentar que seria interessant per als alumnes de 1r de BAT conèixer com he arribat a publicar el meu primer llibre.
He plantejat la xerrada, en primer lloc, amb una explicació de com va sorgir la idea del llibre del Nic, ja que està basat en un fet real. He explicat quina va ser l’ aventura real i com aquesta es va traslladar al paper amb la complicitat de la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck.
A continuació he parlat de com la literatura ens provoca emocions i reaccions i de què podem fer si volem escriure i expressar-nos: llegir, observar i apuntar totes les idees que ens passen pel cap, per si algun dia les volem fer servir en alguna narració.
He ensenyat dos llibres que poden ser molt apropiats per acostar-se a la literatura, com són Escribir de Enrique Páez, i De què parlo quan parlo d’escriure, de Murakami. Ambdós (encara que de maneres ben diferents) ens animen a expressar-nos a través de l’escriptura.
Finalment he mostrat diferents webs que poden servir de plataforma a escriptors novells, com són LITERUP, WATPADD, AMAZON i LÉTRAME.
Moltes gràcies als alumnes, que han seguit molt atentament la xerrada, escoltant i interactuant, i als professors Marta Oller i José Antonio González per convidar-me dins de les seves hores de classe. Espero que les idees que he llençat siguin profitoses d’alguna o altra manera.
Publicar un llibre no és fàcil. Vendre´l, tampoc. Les Aventures d’en Nic porten al mercat des de desembre del 2017. És poc recorregut, sí, però en aquest temps he tingut moltes alegries i alguna decepció.
Tinc molts amics que no han comprat cap exemplar. És per nens, diuen (entre altres motius). Bé, jo també he anat a fer despesa a restaurants i botigues d’amics només pel fet de ser amics. Per fer “gasto” i donar suport. Es veu que comprar un llibre per donar suport a una amiga, això no cal. I ja no dic res de llegir-lo, que això encara menys.
I com això, moltes altres coses: ajuntaments que veten la presentació del llibre, llibreries que diuen que “ni tenen el llibre ni el tindran” (finalment, sí que el tenen), anar a donar personalment un exemplar a tots els centres escolars de Cambrils, enviar mails amb la proposta didàctica, i no haver rebut ni un simple “gràcies”.
És per això que després t’arriba feedback de gent que et fa comentaris bonics i propostes interessants, fins i tot gent que no et coneix, i t’alegres i penses que el món és així, fets de petites decepcions i petites grans alegries. Entre aquestes, només una mostra:
Amics que confien en tu des del minut zero. Si heu vingut a alguna presentació ja sabreu que aixó va per la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck
Mares que presenten el llibre a la classe del seu fill per Sant Jordi
Amics que et demanen que vagis a fer xerrrades
Amigues que comenten el llibre i en fan difusió a les xarxes
Amics que el recomanen al seu club de lectura (i et conviden a parlar-ne)
Amics i amigues que compren exemplars per a regalar
Amics que t’animen a continuar escrivint
Professores que et conviden a l’Institut, on més de 100 alumnes l’han comprat (i llegit!)
L’última alegria ha vingut en forma de persona que no conec (Àngels) i que treballa en un basar d’un Esclat. Ha aconseguit el meu número de telèfon i m’ha enviat una foto del llibre en un lloc destacat del basar. Aquest Esclat no és l’Esclat on faig la compra cada setmana i en el qual no he aconseguit veure mai el meu llibre, ni en primera línia, ni tan sols amagat darrere d’una pila d’Stiltons.
Les decepcions formen part de la vida, però jo prefereixo quedar-me amb les alegries. Gràcies, Àngels, i gràcies a tots aquells que m’animeu amb el vostre suport d’alguna o altra manera.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
