El Nic a Móra d’Ebre

El tour de presentacions de Les Aventures d’en Nic ha fet parada aquest 17 de febrer a Móra d’Ebre. Vaig anar a Bassa La Papereria a fer conèixer la meva primera aventura editorial i l’aventura real que l’ha propiciat.

Va iniciar l’acte Sergi Bassa, que em va donar un regal en forma de notícia sorpresa (encara no es pot anunciar) i a continuació la Begonya Ferré, una de les meves bibliotecàries de referència, va presentar-me i va oferir la seva visió del meu llibre.

Després d’explicar una mica l’aventura real del Jordi Moretó, i com aquesta experiència ha acabat donant pas a una aventura literària, la Begonya, i jo mateixa, amb l’ajuda de l’Abril, vam fer la lectura d’un dels capítols. Vam llegir el capítol que transcorre a Ginestar per fer honor al dia de Sant Valentí. Entre el públic assistent, curiosament, hi havia una neboda d’un dels personatges reals que apareix al capítol, el senyor Mallo.

Vull donar les gràcies a les persones que es van acostar per acompanyar-me en aquesta presentació, a l’Adriana Monclús per l’entrevista per a la Ràdio, i sobretot a la Begonya i el Sergi per la seva complicitat i suport des del primer moment.

Les fotos que acompanyen el post són de Paula Torné. Podeu veure unes fotos magnífiques també al perfil de Marta Escolà a Instagram.

Llibres i lectures

Acabo de llegir Tots els contes de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, més conegut per la seva novel·la El Guepard.

Els escenaris són tots a la seva Sicília natal, i si això ja no és prou alicient per a llegir-los, heu de saber que són absolutament encantadors tots quatre i també absolutament diferents l’un de l’altre.

El matí d’un parcer ens explica com una família humil aconsegueix fer-se amb un munt de terres. L’alegria i la llei relata una història de nadals i d’aparences amb un enorme panettone com a objecte de desig. Lighea és la història d’amor curta, intensa i apassionada entre un jove i una … sirena. I Els llocs de la meva infància és un recorregut sentimental i sensorial pels paisatges de la infantesa de l’autor.

Aquest llibre exquisit està a la biblioteca des del 2015 i només ha tingut 3 préstecs (un dels quals el meu). Adulterio, de Coelho, entrat el 2014, en té 18.

Us deixo un fragment:

“D’ella m’agrada tot: l’asimetria de les seves parets, el nombre dels seus salons, els estucs dels seus sostres, la mala olor de la cuina dels meus avis, el perfum de violeta del lligador de la meva mare, la xafogor de les seves cavallerisses, la sensació agradables dels cuiros nets del magatzem de selles, el misteri de certes habitacions no acabades de l’últim pis, el local immens de les cotxeres on es conservaven les carrosses; tot un món de misteris amables i de sorpreses sempre noves i tendres”

El Nic a la URV

El 25 de gener Les Aventures d’en Nic han galopat pel campus de la URV, concretament per les aules de la  Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia.

El professor Manel Leor, de l’assignatura d’ensenyament i aprenentatge de llengües, juntament amb els professors Enric Márquez i Jacky Verrier em van convidar a parlar del procés d’escriptura del meu llibre. Vaig tenir l’oportunitat de parlar d’això, i de diversos temes relacionats amb el món de les biblioteques i de la lectura en general.

Vaig recomanar llibres i em van recomanar llibres (apuntat A través de mis pequeños ojos). Finalment vam veure la fitxa didàctica de Les Aventures d’en Nic com a possible aplicació després d’una lectura a les escoles.

Ha resultat una experiència enriquidora per a mi i espero que també ho hagi estat per als alumnes assistents.

Gràcies a la Paula Torné per l’ajuda i les fotos.

Les Aventures d’en Nic galopen

Ja fa una setmana que vam presentar Les Aventures d’en Nic a Cambrils i tot han estat bones notícies. El Centre Cultural es va omplir d’amics que volien ser els primers en comprar el llibre i que, segons em van dir, s’ho havien passat pipa durant l’acte.

El llibre ja es pot comprar (o encarregar) a les llibreries, i les escoles de Cambrils ja tenen un exemplar per a la seva biblioteca.

El feedback amb la gent és molt positiu. N’hi ha que ja el van llegir el primer dia (Gràcies, Gallu!) i n’hi ha molts que estan a punt d’acabar-lo, i tots comenten que s’ho passen molt bé llegint les aventures dels tres protagonistes.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressó també de la publicació del llibre, començant pel Diari de Tarragona (Gràcies, Cris), la Revista Cambrils (Gràcies, Berta i Lluís), Canal Reus (gràcies, Jonatan), i Canal Terres de l’Ebre (gràcies, Blanca i Lluïsa)

Només em resta agrair-vos a tothom l’interès i els vostres comentaris. Així és molt fàcil tirar endavant amb el segon capítol d’aquestes aventures, que ara ja transcorren pel Priorat.

Professió del pare

Acabo de llegir aquesta novel·la de Sorj Chalandon. És la primera que llegeixo d’aquest autor i no serà l’última.

M’ha enganxat des de la primera pàgina. Chalandon  ens presenta una mare i un fill a l’enterrament del pare, una cerimònia a la qual no hi assisteix ningú més. Això ja ens fa pensar que la història que anem a conèixer no serà gens agradable. I no ho és, gens ni mica.

Mare i fill viuen atemorits sota l’autoritat d’un pare que ni treballa ni deixa treballar. Que viu en un món de fantasies delirants i hi arrossega la seva família. Les conseqüències seran devastadores per a tothom, fins i tot per a un amic del petit Émile.

“Quan ell va tornar, la mare li va implorar que no em tanqués a l’armari de l’habitació conjugal. El “correccional”, segons el pare. Ella li va dir que, amb el que havia rebut, jo ja en tenia prou. I que l’endemà tenia classe. Necessitava dormir tota la nit per recuperar-me.
– Pots donar les gràcies a la mare– va dir ell.
Les hi vaig donar.
No vaig sopar. Càstig del pare. Va engegar la ràdio. Cada vespre, la veu del transistor m’ajudava a adormir-me. Els plats, l’aigua, les cadires arrossegades per terra, els passos dels pares, una remor que anunciava la fi del dia”

Gimcana amb mòbil

La Judit feia12 anys i no parava de dir-me que què faria amb els seus amics per l’aniversari. Quan la Judit i la Paula eren més petites organitzava aniversaris amb carreres de sacs, jocs de corda, gimcanes per la casa, narració de contes… no m’ha agradat mai anar a un xiqui-park.

Amb 12 anys, però, la cosa havia de ser diferent, així que vaig pensar: I perquè no una gimcana amb el mòbil? a la biblio ja he muntat una visita tipus gimcana amb codis QR, i per a la festa d’aniversari també podia fer alguna cosa similar. El tema dels codis QR el vaig descartar, perquè hauria significat haver d’enganxar els codis pel carrer, amb el perill de desaparició.

Així doncs, vaig deixar de banda el tema de codis QR i vaig vincular la gimcana a través de whatsapp. Vaig dissenyar els diferents punts del recorregut i les accions i jo anava controlant la resolució de les proves per whatsapp o per instagram.

La Judit i els seus amics (amb la Paula com la meva mà dreta) van sortir del Parc del Pinaret i es van anar desplaçant per diferents llocs de Cambrils fins arribar al McDonald’s 1’5 hores més tard. Durant el recorregut van haver d’aprendre un embarbussament, desxifrar un enigma en un poema acròstic, fer un Musically, penjar un video a l’Instagram Story, endevinar el lloc de naixement de Federico García Lorca, maquillar-se i localitzar i arribar a una botiga. Dono les gràcies a les meves amigues de L’Espai Frankfurt i @anhelcambrils, que es van implicar en alguna de les proves.

Al final de la gimcana van trobar una capsa amb llaminadures i els diners per anar a dinar tots plegats.

Fàcil, ràpid i barat. Només cal posar-hi una mica d’imaginació. Us animo a provar-ho

Les noies, d’Emma Cline

L’estiu de 1969 a Califòrnia alguns membres de la família Manson van perpetrar uns crims que encara avui ens fan esgarrifar.

Ja fa anys que conec la història. Només cal  mirar per la xarxa i trobareu un munt d’informació. Fins i tot els fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky estan explicats al minut, com si veiéssim una pel·lícula. Per cert, la propera peli de Tarantino serà sobre aquests fets.

S’ha escrit molt sobre Manson i la secta que va crear i l’última ha estat la nordamericana Emma Cline. El seu llibre Les noies, publicat per Anagrama, està basat en aquestes fets reals, però barreja elements de ficció. La protagonista és l’ Evie, una adolescent que passa per una etapa difícil i que se sent fascinada per Suzanne, una de les membres més actives de la família Manson.

Amb aquesta novel·la l’escriptora ens mostra de quina manera es pot caure en les xarxes d’una secta. D’una banda entenem la fascinació de l’Evie per la Suzanne, i de l’altra ens fa patir que no doni un pas enrere i surti de l’abocador en què viuen, de la manipulació, de les agressions sexuals… Bé, en part l’Evie sí que ho veu (les ungles fràgils per la mala alimentació, l’ús del sexe per a aconseguir allò que volen, les drogues, la vida al marge de la llei…), però es troba en un moment fràgil a casa i amb la seva millor amiga, i la família Manson l’acull i fa que se senti important.

M’ha agradat molt Les noies, sobretot el retrat de l’Evie, la manera com Cline ens fa sentir allò que ella sent. Fins i tot a nosaltres ens fascina la Suzanne, com a l’Evie:

“Em vaig asseure al terra al davant de la Suzanne, que va posar les cames a banda i banda, i vaig provar de sentir-me còmoda amb la proximitat, la intimitat sobtada, innocent. Els meus pares no eren afectuosos, i em sorprenia que algú pogués tocar-me en qualsevol moment, el regal de la seva mà lliurat tan irreflexivament com una barra de xiclet. Era una benedicció inexplicada. La fortor del seu alé al clatell quan em va apartar tots els cabells cap a un costat. Va passejar els dits pel cuir cabellut i va fer-hi una clenxa recta. Fins i tot els grans que li havia vist a la barra tenien una bellesa obliqua, la flama rosada d’un excés interior que es feia visible”

“Vaig dubtar i la Suzanne va allargar la mà per jugar amb un floc dels meus cabells. Sempre ho feia: em treia enganxavelles de la camisa, una vegada fins i tot em va ficar una ungla entremig de les dents per treure’m un trosset de menjar. Trencava els límits per fer-me saber que no existien”

I sí, quan parlem dels fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky el protagonista, tot i que no es va embrutar les mans, és Manson, però a Les noies brilla, enmig de la podridura, la Suzanne-Susan Atkins.

Jornades de les Lletres Ebrenques

Dissabte vaig assistir a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques per a parlar de Les Aventures d’en Nic. Hi vaig anar convidada per la Joana Serret, bibliotecària de la biblioteca d’Amposta i motor cultural ebrenc.

Durant tot el dia vaig poder assistir a diferents taules rodones i presentacions:

  • Presentació de L’Ebre, un riu literari
  • Taula rodona sobre il·lustració
  • Taula rodona sobre La literatura com a motor cultural
  • Va de dones, taula rodona d’escriptores





Les Aventures d’en Nic van estar presents pel matí, en una petita presentació abans de l’actuació de la Unió Filharmònica d’Amposta, i junt amb les noves propostes editorials de les Germanes Besolí, Cinta Arasa i Jesús Serrano. I també per la tarda, dins un acte de coneixença de nous valors, entre els quals hi havia propostes de tot tipus, des de novel·la pol·licíaca, llibres d’història local, novel·les escatològiques, poesia…

Aquesta jornada em va servir no només per a presentar el meu projecte literari, sinó també per tornar a saludar a coneguts, fer noves coneixences, desvirtualitzar amics de xarxes i, sobretot, aprendre moltes coses.

Gràcies, Joana! Potser l’any que ve ens podem retrobar amb moltes més aventures d’en Nic.

Les Aventures d’en Nic

Plantar un arbre, tenir un fill (o dues filles precioses), i escriure un llibre. Ara puc dir que ja ho tinc tot fet. Bé, crec que em queden moltes coses per a fer encara, però aquestes tres ja estan llestes amb el projecte que us presento avui.

Es tracta de LES AVENTURES D’EN NIC, el primer volum d’una col·lecció que espero que  faci xalar a grans i a petits. La idea va partir de la Sandra Veà, amiga meva i del Jordi Moretó, el protagonista (amb permís del Nic) de la Volta a Catalunya en ruc català. La Sandra em va posar en contacte amb el Jordi i jo vaig proposar-li la idea al Jordi Folck, com a editor de Veus Públiques. Aquest es va entusiasmar des del primer moment i amb ells i amb la Irene Gutiérrez com a dibuixant hem tirat endavant aquestes aventures d’en Nic.

El proper 21 d’octubre estaré a Amposta, a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la Joana Serret per parlar d’aquest projecte. El proper 30 de novembre a les 20’30 h. el presentarem a Cambrils, al Centre Cultural.

Qui s’apunta a compartir aventures amb el Nic?

Setmana del Llibre en Català

Dissabte 9 de setembre vaig tornar a passejar per la Setmana del Llibre en Català. Aquest cop amb la meva bibliotecària preferida, la Lidia Bartolomé, i els nostre dos valencians preferits, el Carles Gil i el Josep Calataiud.

La Setmana és un aparador magnífic del món editorial i llibreter català. Apart de poder remenar pels estands es fan multituds d’actes relacionats amb el llibre i la literatura: sessions de contes, presentacions de novetats, xerrades, rutes literàries… però per a mi suposa l’oportunitat de saludar i intercanviar impressions amb persones que sovint només conec per les xarxes.

Enguany he pogut desvirtualitzar la Paula Jarrin, de la llibreria Al·lots; el J.M. Vidal-Illanes, que presentava nou llibre editat per Gregal; La Maria Nunes que també presentava llibre de rutes literàries editat pels amics de Meteora; el Miquel Adam, de Amsterdam, que em va convèncer per a comprar la seva última novetat del catàleg (pinta molt bé); el Marc Moreno, que malauradament enguany no tenia estand de Llibres del Delicte; La Laura Huerga, sempre amb un somriure… i molts altres.

I vam tornar a casa amb la bossa plena de llibres, que prometen lectures ben interessants (aniré informant). Dimecres 13 és el dia de les biblioteques a La Setmana. La nostra biblioteca anirà a adquirir algunes de les últimes novetats: ja he passat la info a les companyes.

A tu, que saps + que jo de biblioteques

Tinc la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i porto més de 20 anys treballant en biblioteca pública. Però qualsevol persona del carrer està més
qualificada que jo per a opinar sobre el dia a dia en una biblioteca.
Fa poc algú, per privat d’Instagram, va qüestionar que una biblioteca tingués la revista Hola. I aquí ve el motiu d’aquest post. Resulta que l’àmbit de les
biblioteques és molt donat al fet que persones que ni són bibliotecàries, i moltes vegades ni tan sols usuàries de biblioteca, s’atreveixin a criticar procediments bibliotecaris. Tothom hi pot dir la seva, sense tenir en compte que cada decisió
que es pren a la biblioteca és discutida, parlada i consensuada
entre tot el personal, d’acord amb allò que creiem que és més
beneficiós per a un ampli sector del públic.
Treballar en una biblioteca pública no és fàcil, perquè s’ha de satisfer un ampli ventall de necessitats, la d’usuaris de tota mena i condició. El Manifest de la
Unesco diu que la biblioteca ha de ser un lloc democràtic d’accés a la informació,cosa que les bibliotecàries tenim interioritzada i integrada en el nostre dia a dia. I si això vol dir que s’ha de tenir la revista Hola, entre
moltes altres revistes de diferents temàtiques, doncs es té. A mi
personalment no m’agrada, però no m’ha d’agradar a mi, sinó al seu
públic. Igual que hi ha revistes de cuina, de jardineria, d’esport,
de cinema, d’actualitat…
Però, clar, criticar és molt fàcil. I opinar (encara que no entenguis ni un borrall) també.
Les biblioteques són organismes vius, que es reinventen constantment i que, apart de donar servei a públics molt diferents, han de fer front a problemes d’espai, per exemple. La gent que hi treballem hem de decidir constantment quins documents comprar, quines subscripcions donar d’alta, quins documents cal exporgar o guardar al magatzem. Són feines pràcticament diàries i que valorem sempre de cara a oferir aquest accés democràtic de què parlàvem abans.
Els usuaris normalment tenen perfils molt definits i busquen coses molt concretes. Evidentment si hi ha una persona fanàtica dels westerns i que cada setmana agafa en préstec cinc pelis d’aquestes, arribarà un moment que les haurà vist totes. No podem comprar 200 pelis només perquè un usuari sigui
fanàtic, ja que el pressupost l’hem de repartir entre gèneres per
tal que hi hagi una representació de tot.
I pel que fa a llibres, tres quarts del mateix. Hi ha gent que es queixa si hi ha massa llibres en català, o altres si n’hi ha massa en castellà. N’hi ha que no en
tenen prou amb les 30 novel·les de la Danielle Steel, i encara en
volen més. N’hi ha que no entenen que tinguem en lloc destacat
l’última novel·la de la Megan Maxwell i argumenten: això no és
literatura eròtica de qualitat. Doneu-li a llegir Anaïs Nin o Henry
Miller. Doncs no, amics, això no funciona així, quan a algú li
agrada la Megan Maxwell, li agrada la Megan Maxwell i no li parlis de
Millers o Nins (ho he provat, i no cola)
I a tot això l’espavilat de torn que vol tenir les obres completes de Pérez Galdós en lloc destacat perquè són literatura en majúscula i HAN d’estar sí o
sí, resulta que no trepitja mai la biblioteca. I en canvi sí que ve
cada setmana la que agafa les novel·les de la Maxwell. I aquesta,
com que ve cada setmana, queda comptabilitzada al comptador de
visitants de la biblioteca, que és el que després demanen els
polítics per a invertir més o menys en l’equipament. Números, de
persones que utilitzen els serveis.
En definitiva, que les bibliotecàries hem d’estar en un precari
equilibri intentant tenir una mica de tot i que tothom s’hi pugui
sentir representat. I si hi ha algú que no troba allò que busca,
sempre ho podem demanar a una altra biblioteca, per això tenim el
servei de préstec interbibliotecari, que funciona d’allò més bé.
Però clar, criticar és molt fàcil. Quan estàs dins és quan veus quin pa s’hi dóna i t’ho has de manegar amb el pressupost que tens i com bonament pots. I
algunes d’aquestes persones de crítica fàcil resulta que veuen
també el dia a dia de la biblioteca amb la multitud d’activitats de
promocions lectores per a totes les edats, la formació d’usuaris,
les recomanacions personalitzades a través de guies i youtube, i
centenars de coses més…. però clar no se’ls passa pel cap
donar-te l’enhorabona ni tirar-te alguna floreta. Per moltes
activitats que facis resulta que l’únic comentari que t’arriba és:
“com que teniu l’Hola, a veure si vinc un dia i confonc la
biblioteca amb una perruqueria”
Ai, sí, fill, quina gràcia!
Il·lustració de Carles Gil
 

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies