Autor: Rosana Andreu

Publicat a

La bústia de devolucions

La bústia de devolucions de la biblioteca és un invent extremadament útil i necessari. Dóna servei a aquelles persones que NO poden venir a tornar les coses a la biblioteca perquè estan molt enfeinats, però en canvi SÍ poden venir a emportar-se coses a la biblioteca, ja que en aquest cas s’ho poden combinar perfectament.

No entraré en la feina addicional que suposa per als treballadors la gestió de la bústia, però sí us explicaré algunes de les casuístiques que ens trobem:

  • Retorn de documents amb molt retard, per si cola i no ens adonem que fa 250 dies que s’havien d’haver tornat. NO COLA.
  • Donacions llardoses. Donat que fa vergonya portar-les directament al taulell per la seva llardositat, si es deixen a la bústia la gent queda amb la consciència tranquil·la i et passen a tu el mort sense haver de sentir que hi ha coses de les quals no cal fer donació (veure post sobre donacions)
  • Documents fràgils que ningú amb dos dits de front s’arriscaria a llençar per un forat que no saps on va a parar i que no saps si el material es pot fer malbé. Com a exemple, hi va haver una usuària que va llençar un ebook, amb un parell. I un altre que també va llençar un CD que li havíem prestat d’una altra biblioteca i que, específicament, portava un postit que deia: “tracteu especialment aquest CD donat que forma part de la nostra col·lecció local i està signat per l’autor”.
  • Retorn de documents que la persona deia que ja havia tornat a la biblioteca i que havia remenat tota la casa de dalt baix i que no els tenia de cap manera. Quan finalment els documents apareixen, es dipositen amb nocturnitat a la bústia per si cola i no ens adonem. NO COLA.
  • Llibres d’un volum considerable, tipus diccionaris enciclopèdics o totxos com les novel·les del Rothfuss, etc… Es fan difícils d’entaforar pel forat de la bústia, però la gent empeny i empeny fins que el llibrot acaba entrant. Si es desencola una mica en el procés, ja ens ho trobarem nosaltres després.
  • Documents que dipositen encara que intueixin que la bústia és plena i que potser si ve algú darrere i posa la mà se’ls podrà emportar. Però aleshores, ja no és el seu problema, el problema és nostre, clar, perquè ells ja han deixat el document a la bústia.
  • Documents diversos que s’han extraviat a casa de l’usuari, però com que assegura que els va tornar a la bústia i és la seva paraula contra la nostra, doncs ara el problema és nostre.
  • Gent que, tot i que està la biblioteca oberta, i tot i que entren a fer-ne ús, abans d’entrar, dipositen els documents a la bústia. Aleshores arriben a taulell per a agafar altres coses en préstec i quan els dius que deuen coses et diuen: “Noooooo, si ho he deixat a la bústia”.  Clar, i l’esperit sant ho porta volant fins al programa de gestió de manera immediata.
  • Gels de maduixa Durex (sencers). Bé, tant pot ser això (que és real), com qualsevol altra porqueria. Total, és com una paperera, no?

Aquests només són uns petits exemples dels problemes associats a les bústies de devolucions, però segur que els companys bibliotecaris en teniu molts més. Us animo a deixar comentaris amb les vostres experiències.

Ah, i si amb la bústia hi ha gent que no en té prou, cap problema: poses els documents en una bossa i els llences per sobre de la porta. Fiuuuuuuuuuuuu. Algú ja els recollirà… o no (cas real). Un cop llençat el material, el problema és nostre.


Il·lustració de CARLES GIL
Publicat a

Erostreet 2017

El tercer cap de setmana de juny ha estat triat per EROSTREET per a la seva segona edició. Erostreet és un festival dedicat a la sexualitat i l’erotisme des d’una vessant desmitificadora, pedagògica i oberta.

Vaig assistir tots dos dies i vaig visitar els estands de diferents empreses del sector, tot escoltant diferents taules rodones sobre blocaires, assistència sexual, làtex, i veient en directe unes sessions de shibari. A més tan bon punt vaig arribar des de EL PLACER ES MÍO em van fer una sessió de fotos ben sensuals.

Diumenge a les 16 h. vaig pujar a l’escenari per a la meva actuació. Vaig fer una introducció sobre història de la literatura erótica, vaig explicar un conte del Decameró, i finalment vaig llegir dos contes meus: Llop busca caputxeta i Frígida. Durant la lectura d’aquest últim vaig comptar amb la performance de MISTRESS MINERVA. És la meva germana i un referent dins el món BDSM, per això és un dels personatges del meu relat i per això mateix em va acompanyar per interpretar-se a ella mateixa. És un orgull per a mi poder compartir escenari amb la meva germana unint dues professions tan diferents, i m’agradaria repetir-ho algun altre cop, clar.

Vull donar les gràcies a l’organització per oferir-me l’oportunitat de compartir els meus escrits, en especial a l’Ignasi Puig, la Meritxell Poch i la Patricia Oliver, que van estar amables, propers i resolutius en tot moment.

Anar a Erostreet ha suposat per a mi sortir de la meva zona de confort, la de les biblioteques, i experimentar amb un públic molt diferent. El resultat és totalment positiu, donat que si bé la sessió va començar amb poca gent, finalment n’hi va haver que es van anar acostant encuriosits i diria que es van aplegar una vintena de persones. I també estic contenta d’assistir a Erostreet per a desmitificar d’una punyetera vegada el ranci estereotip de la bibliotecària solterona avorrida. Sí, sóc bibliotecària, i no només no em poso vermella si sento parlar de sexe, sinó que puc fer envermellir molta gent amb els meus contes. Ho voleu veure? aqui us deixo amb l’enllaç de:

I si voleu llegir FRÍGIDA, haureu de fer una petita cosa: posar un comentari en aquest post. Si hi ha almenys 10 comentaris, penjaré el conte. Juguem?

Publicat a

Bibliorelats

 
 
 

El 2015 el Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, va posar en marxa un concurs literari sobre relats relacionats amb les biblioteques. Aquesta iniciativa va ser una de les moltes que es van fer aquell any per a commemorar els 100 anys de la Xarxa.

Vaig tenir la sort que el meu relat EL MISSATGE resultés un dels escollits per a formar part del llibre BIBLIORELATS. Va resultar una gran sorpresa per ser el meu primer premi literari, la meva primera publicació, i pel fet que el conte té una significació personal molt important. La presentació es va fer a la Setmana del Llibre en Català. Aqui us explico una mica millor el tema:

Gairebé dos anys després les Reusenques, que són unes dinamitzadores incansables, han realitzat un projecte junt amb l’Institut Gabriel Ferrater de Reus per a il·lustrar tots els contes. El projecte està explicat aqui: Lletres de Reusenques.

Volia felicitar les Reusenques per portar a terme aquesta iniciativa, i felicitar tots els alumnes que han llegit i interpretat a la seva manera cadascun dels bibliorelats. Per la part que em toca, l’Hèctor Abela va ser l’encarregat de dibuixar les meves protagonistes i jo estic encantada del resultat, que podeu veure a continuació.

Moltes gràcies!

Publicat a

4a Reus-Prades-Reus

Diumenge 4 de juny un bon grup de Trail Cambrils ens vam aplegar a Reus per a fer la tradicional Marxa Reus-Prades-Reus, un total de 55 km amb 2950 de desnivell acumulat.

Per a mi era la quarta participació i enguany estava molt animada per haver superat problemes d’anèmia i per haver entrenat bastant més que en anteriors ocasions. La idea era baixar de les 11 hores del 2015.

La meva preocupació era que no fes la calor asfixiant de l’últim cop, i vam tenir sort en aquest sentit, però d’altra banda va fer un dia plujós que va deixar el terreny enfangat i relliscós, un hàndicap per a una persona torpe com jo. 5 km abans d’arribar a Prades, i amb un crono favorable per a les meves expectatives, vaig caure. Primer vaig pensar que no era res i vaig continuar fins a Prades. Alli esperava la meva mitja taronja valenciana, que em va donar suport durant tota la cursa i va documentar el pas de tot el nostre equip per Prades. I no només això sinó que va aprofitar per a fer un dibuix encantador de la plaça de Prades, amb el campanar i la font. Podeu veure’l al seu compte d’Instagram: @jcarlgil

De tornada cap a Reus vaig patir (com ja m’esperava) baixant Les Tosques, que estaven mullades i em va enganxar en ple ruixat, però gairebé arribant a Vilaplana alli estava el Carles també per a donar-me ànims. De Vilaplana a Reus, curiosament, vaig adelantar posicions, ja que el fet que no fes calor em va permetre còrrer una bona estona passant per l’Aleixar i la Boca de la Mina. D’alli al final fins i tot em vaig permetre fer un esprint, amb el Carles de bracet i vaig arribar amb tot el grup de Trail Cambrils esperant-me. Molt emocionant!

El resultat: cursa acabada en 10’14, en la posició 27 de noies i 143 de la general. Per a mi l’objectiu estava acomplert a bastament. Els meus companys van fer tots unes marques boníssimes, i és que tinc la sort d’entrenar amb uns autèntics cracks.

Com a inconvenient, l’ensopegada ha resultat un esguinç que tardarà unes setmanetes en curar-se, però això no fa que no pensi repetir l’any vinent i tornar a baixar marca. Ho aconseguiré?

La foto del jump és de Blanca de la Sotilla. La resta, de Carles Gil.

Publicat a

Litterarum 2017

Dissabte 27 de maig vaig anar a LITTERARUM a explicar el projecte de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Era la primera vegada que assistia a una Fira que enguany compleix 10 anys i que s’ha convertit en un referent, no només del llibre ebrenc, sinó del llibre en general. A més vaig descobrir la part reservada a programadors, que poden conèixer de primera mà diversos espectacles literaris de cara a futures contractacions.

He de dir que l’organització és de 10, tant pel que fa a informació prèvia, com per l’acollida. Hi tenen molt a veure l’Albert Pujol,  la M. Josep Clua i la Montse Pineda, que han aconseguit convèncer a diverses entitats (Ajuntament, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre…) per tal que apostin i continuïn apostant per aquest format.

Després d’assistir a dos espectacles fantàstics de poesia i música (Canten Marta Pessarrodona i Versos immortals), vaig passejar per la carpa tot veient el fons editorial ebrenc de les llibreries locals i a les 20’30 vaig fer la presentació de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Al costat dels estands dels cellers de diferents DO de tota Catalunya hi havia un petit escenari per a donar veu a biblioteques i cellers de cara a explicar el projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat que ja fa 5 anys que funciona amb èxit. Vaig explicar les activitats que hem dut a terme a la biblioteca durant aquests anys, i la Noemí Poquet, del Molí de Rue de Vinebre va fer cinc cèntims del seu celler i dels seus vins. Per acabar vaig explicar un conte erótic amb contingut vinícola, i és que…  a qui no li agrada escoltar històries divertides?

Litterarum també em va servir per a retrobar-me amb diferents amics i amigues: l’Albert Pujol i la M. Josep Clua,  La Laura Fuses i la Mercè Esquerda, de biblioteques de Lleida, el Paco Sanahuja, el Jesús M. Tibau, el Jaume Boldú, l’Emanuel Munteanu, el Josep Sebastià Cid, la Núria Grau i la Núria Ardèvol, el Sergi Bassa, l’Anna Merino, la Cinta Roldán, la Sílvia Mayans, les germanes Besolí, els amics de la biblio de Tarragona i molts més… fins i tot vaig saludar el Mingo Ràfols (encara que vaig descobrir còmicament més tard que en realitat no som amics)

Fins l’any que ve!

Publicat a

Granets de sorra

Treballar en una biblioteca és dipositar granets de sorra.

Apart de les feines rutinàries de seleccionar, gestionar comandes, catalogar, difondre la col·lecció per mitjans cada cop més diversos, atendre l’usuari a peu de taulell i endreçar, entre altres, també inventem mil i una històries per a inocular la passió per la lectura i els llibres en els més petits.

Sí, les bibliotecàries tenim aquesta dèria. Ens resultaria molt més fàcil obrir i tancar la biblioteca i actuar com a caixeres de supermercat entregant llibres i endreçant-los, però en comptes d’això gestionem clubs de lectura, fem visites escolars, expliquem contes, llegim i recomanem muntanyes de llibres, dissenyem gimcanes… tot per a encomanar les ganes de llegir.

Ho fem amb il·lusió i amb convenciment perquè sabem que és beneficiós per als usuaris. Però també, he de reconèixer que ho fem amb picardia, i és que quan trobes un usuari al cap dels anys que et somriu, et saluda i et diu: “Recordo els contes que explicaves…”, “Quants llibres vaig llegir gràcies a tu…”, “Em vas obrir un món amb el club de lectura…” no pots deixar de sentir-te orgullosa dels petits grans de sorra que vas dipositant.

La nostra feina és això, dipositar petits grans de sorra que es converteixen en muntanyes algun dia. Ben al contrari d’allò que pretenen segons quines campanyes d’animació a la lectura que s’anuncien als quatre vents i volen aconseguir en quatre dies les coses que nosaltres només aconseguim a còpia d’anys.

Il·lustració de Carles Gil
Publicat a

Excursió escolar? Si, home!

Quan jo era petita les excursions eren una festa per als alumnes. Sempre és millor sortir fora del recinte escolar, sigui pel que sigui, que quedar-se a l’escola.

Les excursions i sortides, entenc, es fan des d’un punt de vista d’integració al currículum, com una manera d’aconseguir objectius curriculars i completar competències. És a dir, per a l’alumnat són una manera de desconnectar, però els professors les programen amb el benentès que serviran per a fomentar una o altra competència. Les biblioteques, per exemple, rebem visites escolars constantment per tal d’apropar l’equipament i la lectura (entre altres coses) a nens i joves.

Les meves filles han anat sempre a totes les excursions i sortides, com feia jo quan era petita. A la primària ja vaig detectar que alguns nens no hi anaven, però ara a secundària he pogut veure un augment de la deserció. Ja no és que algun nen no hi vagi, és que s’han d’anul·lar sortides per manca de nens. Fins fa poc jo ho mig entenia per un tema de preu. Que dius, a veure, potser no a tothom li va bé anar a esquiar, encara que els preus sempre són molt ajustats i que, sabent-ho amb antelació, es pot fer una previsió de diners de reserva per a això… és que fa poc van anul·lar una sortida amb bici per manca d’interès. I aquí ja sí que em vaig preocupar.

Una sortida en bici que no suposava cap despesa? de veritat? A mi aquesta sortida m’anava prou malament per un tema logístic, tot i així vaig dir a la nena que hi aniria, evidentment, ja que era un dia per a fomentar la mobilitat sostenible i l’adquisició d’hàbits saludables. Entenc que molts pares devien pensar que no calia marejar amb bici amunt i avall, i van considerar que els seus fills no calia que hi anessin.

Crec que també hi ha un viatge de finals de curs que perilla pel fet que els alumnes en gestionen un altre privat (només alumnes), i els pares, clar: doncs no anirà a dos viatges… Que esculli quin viatge vol fer. M’ensumo que el viatge amb la tutorització de l’insti té tots els números per no fer-se.

Que dieu-me dolenta, però m’imagino algun pare/mare dient: “Au, va, ara has de carregar la bici, i portar candau, i buscar casc, i mirar si està a punt i… Mira, millor que no hi vagis, total…” I també m’imagino alguns pares/mares que s’escandalitzen per pagar 100 euros d’unes colònies, i després se’ls gasten en allò que els convé… dieu-me dolenta, sí.

Crec que aquesta actitud és una desconsideració envers la tasca educativa dels professors i envers els propis fills. Poc m’equivoco si dic que els profes fan un esforç gran quan s’ha de realitzar cada sortida i si continuen programant-les és perquè saben que seran d’utilitat per als nostres fills. Quan es cansin d’haver de desprogramar sortides i ja no en programin cap, aleshores ho lamentarem.

Publicat a

Un tàndem

Avui us explico una bona notícia: el bloc, a partir d’avui, tindrà un alicient en forma de col·laboració artística. El Carles Gil s’incorpora com a il·lustrador dels  meus textos.

Sí, ell és el príncep del meu conte de fades (el post més llegit d’aquest bloc, per cert), però no només això, sinó que també dibuixa molt i molt bé, com podreu comprovar a partir d’ara.

Aqui dalt el tenim a la biblioteca “de mis amores” coneixent el món dels àlbums il·lustrats. Entre Innocenti, Jeffers, Paula Bonet, Dautremer… De moment us deixo amb una il·lustració seva ben maca. Us agrada? a mi m’encanta!

Publicat a

Carbasses i abraçades

Aquest 2017 és el segon any que treballo en el projecte MIRMIGA de la Biblioteca de Constantí. Explico contes durant el tercer trimestre escolar a tots els alumnes d’infantil i primària de les escoles del municipi.

Mirmiga és un programa de foment a la lectura brutal, que ja fa anys que es duu a terme a la biblioteca i que va rebre el Premi Maria Moliner en la seva darrera edició pel fet de ser eficient i d’integració social.

Estic orgullosa de formar part d’aquest projecte, junt amb les noies de la biblioteca, que se l’estimen amb bogeria i essent la tercera narradora del cicle després de dos grans com el Carles Alcoy i la Lídia Clua.

Explicar contes és una experiència enriquidora. No només per a qui escolta, sinó també per a qui explica, i el millor exemple l’he tingut aquest matí. Després d’una de les sessions uns quants nens m’han abraçat abans de tornar a l’escola. I si això ja no és prou bonic, l’Alba m’ha ensenyat una llibreta que van fer servir per a una activitat de Sant Jordi on els nens i nenes escrivien una recomanació d’un llibre que els hagués agradat molt, i a canvi rebien un pòster. Dos dels nens van recomanar el conte Corre, Corre, Carbasseta, un dels meus preferits i que acostumo a explicar sovint.

La felicitat està feta de petites coses, no creieu?

Publicat a

Donacions: sí o no?

Llegeixo que un home mor aixafat per la seva col·lecció de revistes porno. I immediatament penso que si hagués fet com molta gent que va a una biblioteca a fer donació de les seves col·leccions documentals, això no li hauria passat.

I és que la dèria de fer “donacions” a biblioteques no té fronteres. Voleu saber què en pensem d’aquesta dèria els bibliotecaris? Molt fàcil:

Donacions sí: quan responen a una voluntat sincera de ser d’ajuda d’alguna manera per als usuaris de la biblioteca i, prèviament, han tingut el detallet de fer una selecció des de casa. Normalment et porten el material en bon estat i ben empaquetat.

Donacions no: quan responen a les ganes de treure’s del davant com més ràpidament millor i passant-li el mort a un altre tota la morralla que es té per casa, sense pensar si aquells llibres poden servir als usuaris ni tenir en compte si estan extremadament bruts, estripats, o fins i tot amb insectes. I si et colen postals antigues, fotos velles, tiquets de compra de l’any de la picor, avall que fa baixada.

Doncs sí, amics. Els bibliotecaris que llegeixin això ja ho saben, però la resta de gent quan dius que les donacions són un mort no ho entenen. No saben que la gent porta les “donacions” en bosses de brossa, per exemple, o que són llibres que fan mania de tocar, entre altres coses.

L’argument bàsic és: “Acabo de traslladar-me de casa, estic fent neteja i claaaaaaaaaaaaaaaar, no aniré a llençar els llibres…” quantes vegades no hem sentit aquesta cantarella, i quantes vegades no hem respost: “Bé, si estan en bon estat…” “Oh, sí, sí, clar que estan en bon estat, a més són llibres molt bons”, i aleshores obres la bossa i et trobes amb el que ja sabies: llibres fastigosos (per bruts, estripats…) i tres-centes vegades repetits (Poldark, El Perfum, Raíces, algun que altre Coelho…)

A Quèfemalesbiblios vam fer una recopilació de moments surrealistes en aquest post:  Però tu estàs bojaaaaaaa?  N’hi ha molts més, us ho asseguro. El tema donacions és font inesgotable d’anècdotes, la majoria de vegades esgarrifoses.

I ja quan es combina el tema “donacions” amb bústia de devolucions el resultat és directament de jutjat de guàrdia. Però el tema de la bústia ja el tractarem en una altra ocasió.

Per cert, si hi ha algú per la zona amb una bonica col·lecció de revistes porno com el de la notícia d’abans, no cal que en faci donació, no sigui cas que en comptes d’insectes contingui restes de porqueria d’una altra classe. NO, GRÀCIES!

Publicat a

El lector neix i es fa… de vegades

Porto 23 anys treballant en biblioteca pública, i la majoria de la meva feina l’he desenvolupat en sala infantil i dinamitzant activitats de foment de la lectura, així que tinc una opinió formada sobre el fet de llegir. Aquesta, evidentment, és molt personal i segur que molts no hi estareu d’acord, però he volgut exposar-la perquè em posen bastant nerviosa els milers de decàlegs i consells per a crear bons lectors que corren per llibres, articles i xarxes.

Un exemple recent d’això últim seria l’article de Raquel Font a Ara criatures: Nens que devoren llibres. Però si exploreu una mica per la xarxa en trobareu a cabassos, i les recomanacions més o menys són les mateixes:

  • Que vegin actituds lectores a casa
  • Que els pares expliquin contes des de ben petits
  • Visites habituals a les biblioteques i/o llibreries
  • Que es regalin llibres

I un llarg reguitzell de bones pràctiques lectores que ningú discuteix.

Hi estic d’acord… a mitges. Estic plenament convençuda que hi ha persones que neixen lectores, i que llegiran malgrat no es donin les condicions idònies, i que hi ha persones que, malgrat tenir aquestes condicions, no llegiran (i em refereixo a llegir com a lectura per plaer, com a opció a altres alternatives d’oci)

A casa tinc la prova palpable d’això mateix: la meva mare ho va tenir negre per a ser lectora, ja que a casa seva no fomentaven la seva passió pels llibres, sinó tot el contrari, sentia comentaris que l’animaven a fer altres coses perquè llegir era perdre el temps. Ella va continuar llegint i s’ha convertit en una lectora compulsiva, i no només això, també fet els seus “pinitos” com a escriptora guanyant el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l’any 1994 amb La mostra de l’olivera.

Aquesta mare lectora va provar d’acostar l’espurna de la lectura a les seves tres filles. Recordo sobretot les constants visites a la Biblioteca Pública de Tarragona. Els llibres d’Enid Blyton primer i més tard Agatha Christie, Conan Doyle… etc. volaven de la biblioteca a casa i de casa a la biblioteca. Tant em van fascinar els llibres i la lectura que vaig decidir estudiar biblioteconomia. Les meves germanes han triat camins diferents. Llegeixen, sí, però no de forma tan habitual com jo, i això que l’ambient a casa era el mateix per a les tres.

Ara jo tinc dues filles i  han tingut tots els estímuls per a convertir-se en bones lectores, fins i tot molts més dels que apareixen als llistats de consells: tingueu en compte que faig sessions de contes a la biblioteca (sovint assajades abans amb elles), i que han vist sempre com preparo i dinamitzo les sessions de clubs de lectura. Malgrat això cap de les dues són lectores, en el sentit de tenir la lectura com a font principal de gaudi davant altres opcions.

Dit això, vist l’exemple a casa, i havent constatat casos similars en altres famílies que conec, he arribat a la conclusió que el lector neix i passarà per damunt de qualsevol obstacle per tal de satisfer la seva ànsia lectora. I aquells que no són lectors nats poden arribar a ser-ho, de vegades, si se segueixen els consells que abans us comentava… o no.

Això no vol dir que estigui en contra, ni molt menys, dels decàlegs i les recomanacions lectores. Benvinguts siguin, i jo continuaré fent activitats de dinamització per a provar d’encomanar la passió lectora, tant als lectors nats com als que no ho són, perquè crec fermament que llegir, com diu José Antonio Marina a La Màgia de llegir: “… és aconseguir la clau per entrar en un nou món…proporciona una alegre sensació de plaer i llibertat”.

El tema de la multitud d’estímuls tecnològics que roben hores a la lectura ja el tractarem en una altra ocasió.

Publicat a

L’ esport dóna energia

Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:

  • 1479 km totals d’activitat (693 km. de bici i 786 de running)
  • 37 km. l’activitat més llarga
  • Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
  • Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.

Quan la gent em diu: no sé com t’ho fas per trobar temps per fer esport;  Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives…; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies