NO M’ESTRANYA

NO M’ESTRANYA

Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i n’he vist de tots colors.

Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les 8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?

O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?

O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.

O com el Ramon, el profe d’institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.

O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam sentir les seves històries fos també l’últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.

Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.

Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.

S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.

Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s’havia enfonsat, havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.

Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d’esquadra van entrar al bar i el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula. Un rínxol ros s’escapava entre la cremallera entreoberta.

Nou conte: NO ESTEM SOLS

No estem sols
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i
el Joan van canviar per sempre més.
     Bon dia – va saludar la Pilar.
     Bon dia – van respondre els altres tres companys.
 
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una
excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències,
canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de
desistir de fer-la.
 
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones
cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de
casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de
cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades
amb la cura dels néts.
 
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles,
gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja
no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de
venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap
eliminaven cap mena de risc.
 
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i
boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt
més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que
tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut
cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou
d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc
senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre
dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que
zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
 
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els
feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu
les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats…
Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava
res…
 
      Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
      Però que no anàvem a Prades?
     – Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un
llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc
molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és
fruit de moltes llegendes i successos estranys…
 
      Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
     Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a
plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre
passen per la nit.
       Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo
encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
     Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la
bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no
tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia
caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins
i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
 
   Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles,
van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el
camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns
minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per
Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de
baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
   
    Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació
que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a
admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
 
       I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
      Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser
glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit
del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
      Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
 
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant
mentre els altres reien de la seva gosadia.
 
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar
al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant
senyorívolament, els estava esperant.
 
      No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
     Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant
d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
     
    El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la
zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar
algun lloc per dinar. 
Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta.
Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia,
era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
 
       Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que
és més nova que la resta d’edificacions.
    I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el
Quim, escèptic.
     No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix
a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a
saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
 
       Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
      Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc
per a dinar.
 
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.  Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment
havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
     Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens
queda poc més d’una hora de llum.
       Som-hi!
 
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel
camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les
indicacions dels panells.
 
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de
boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien
els uns als altres.
 
       Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
       Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
 
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena
d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar
passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la
filera.
 
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia
veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van
continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla,
i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien
els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
 
       Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar
la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La
Mussara.
 
       No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
       No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
     A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens
impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar.
S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
 
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell,
ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho
podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
 
       No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan
vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
      A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i
arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
 
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia
fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les
Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que
tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més
d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les
petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
       Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
 
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador
per tercera vegada.
 
     Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
    Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir
d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats
i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit
com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
      Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va
dir el Joan.
    Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la
nit aquí. Seguiu-me!
 
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que
va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben
conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica
l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes
de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
 
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura
havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre
les pedres de la vella església.
      Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè
pensava que mai la utilitzaria.
       Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
       No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
      I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest
migdia.
    A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes
barretes de xocolata.
       A  mi encara em queda aigua…
       Au, doncs, repartim.
 
Van menjar en silenci.
       No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
       Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
       Dic que no estem sols. Noto una presència…
 
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de
mirar de notar alguna presència.
 
      Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I
estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
       Bona idea – va convenir la Pilar.
 
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els
cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora
d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer
el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
 
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el
Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
 
       Ei, desperteu-vos, dormilegues!
      Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
      Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
    M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora.
Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del
Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i
assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només
unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
 
       Quim, on ets?
      Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia
enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a
Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada
no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble
van contactar amb la policia.
 
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la
recerca, però ni rastre del Quim.
 
       Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels
policies.
     Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre
una pedra i què passava si saltaves per damunt…
      Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a
veure què diu exactament?


La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a
qui ningú va tornar a veure mai més.

El tio Antònio

Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de  fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.

– Què teniu avui, Montse?

– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?

Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.

El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.

Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.

Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.

Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.

Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el  migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.

Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.

Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.

– Nenes, les verduretes.
 
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.
 

Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.

De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.

Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys  havien après que no valia la pena intervenir.

A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.

– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.

Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.

A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.

Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.

I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.

Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.

Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.

– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?

Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.

Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.

– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!

No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.

– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?

Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.

Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.