Nou conte: VEÏNS

Veïns
Veïns
Vaig arribar al sopar amb l’Enric amb puntualitat suïssa: ni un minut abans, ni un minut
després. Recordava la seva obsessió per la puntualitat. Per la puntualitat i per moltes
altres coses, tot i que potser els anys havien fet que relaxés les seves obsessions. En tot
cas, alli estava jo, plantat normativament davant la porta amb una ampolla de cava ben
fresqueta.
 
– Endavant – Em va convidar l’Enric després d’obrir la porta a l’hora convinguda
(ni un minut més, ni un minut menys), sense que jo hagués trucat al timbre.
 
Vaig encaixar la seva mà ferma i vaig entrar. – Deixa l’abric aquÍ penjat i espolsa’t les
sabates en aquesta catifa – em va dir. L’obsessió per la neteja. Es veu que no se li havia
passat amb els anys. Vaig fer com m’havia demanat, i vaig rebregar la sola de les
sabates per damunt la catifa que m’havia assenyalat.
 
Vam enfilar pel passadís fins arribar a un menjador gran i lluminós. Les parets eren d’un
blanc immaculat, els mobles de fusta massisa de color clar, i la decoració en tons càlids
pel que fa a quadres, panells i figuretes decoratives.
 
– Quina alegria que ens tornem a veure, després de tants anys! Em va dir l’Enric. I
somreia amb unes dents perfectament arrenglerades i blanquíssimes. Recordo
haver sentit a dir que se les raspallava ben bé sis cops al dia i de manera
absolutament ritual: raspallat (amb llengua inclosa), fil dental, colutori.
 
– Doncs sí. La veritat és que em va sorprendre una mica que em convidessis a
sopar, després de tots aquests anys sense veure’ns. A més, realment, tampoc
èrem els millors amics del món, tot s’ha de dir. Però em vaig alegrar molt de
veure’t al banc. Fa poc que hi treballes?
– Sí, sí, tot just fa una setmana. Em van traslladar per tal de posar ordre. Es veu
que aquesta oficina és una mica anàrquica. I han decidit que cal una mica de mà
dura, amb mètodes de la vella escola, ja m’entens…
 
Doncs no, no acabava d’entendre per on anava la cosa, però si l’havien traslladat per a
millorar les coses, ben segur que ho faria molt bé. L’Enric era una persona
extremadament recta i amb un gran sentit de la responsabilitat. Si eres amic seu, tenies
el seu suport incondicional fins a la tomba. Ara bé, si per algun motiu t’enemistaves
amb ell, ja havies begut oli.
 
– Molt maco el teu pis – vaig dir, mentre reüllava tot el menjador.
– Sí. He tingut sort. Una ganga en els temps que corren, i ja porto uns mesos
decorant-lo al meu gust. M’agrada que tot estigui perfecte. I tu, encara continues
vivint al barri?
– Alli estic encara. La Cèlia i jo ho vam deixar còrrer fa un parell d’anys i ella va
marxar al seu poble, així que jo em vaig quedar la casa, i també el Ringo. Te’n
recordes del Ringo?
– I tant, si me’n recordo. Ja deu ser gran, no? Aleshores era un cadell.
– 12 anys va fer fa poc. Ja no volta tant com abans. Però explica’m, i què és de la
teva vida? Has trobat alguna noia? La Raquel, ja t’ho dic ara, no feia per a tu…
 
L’Enric em va explicar on havia anat després de vendre la casa del barri i mentrestant
anava parant taula.
– Espero que t’agradi el menú. Començarem amb una crema de ceps, seguirem
amb un magret d’ànec amb fruits vermells i acabarem amb una mousse de
xocolata.
– M’agrada molt, Enric. Però no t’hauries d’haver molestat tant, de debó. Ho
hauràs encarregat, oi?
– Encarregar? Que poc em coneixes! Estic fet un cuinetes, jo. Quan em poso a
cuinar se m’obliden tots els problemes, és la manera més fàcil de relaxar-me. I
mira, el cava que has portat crec que anirà molt bé amb tot el sopar. Som-hi
 
I vam seure un davant de l’altre en aquella taula de vidre i acer amb estovalles i
tovallons de lli blanquíssim, i copes d’un vidre extremadament lluent.
 
– Aquesta crema és boníssima, Enric. Et felicito! Els encenalls de pernil li donen
el punt cruixent que m’agrada. Te’n recordes d’aquell matrimoni amb quatre
fills que vivien al meu costat?
– I tant, com oblidar-los! Aquells nens es passaven el dia cridant, plorant, donant
cops o barallant-se a totes hores. Es deuen haver civilitzat, no?
– Doncs resulta que un dia van venir els Serveis Socials i se’ls van emportar tots
quatre. Els pares els deixaven habitualment per la nit mentre anaven de copes i
la policia se’n va adonar una nit que van trobar el més petit, quatre anys tenia
aleshores, voltant pel carrer a les dues de la matinada.
– Què em dius! Quines penques uns pares així! Bé, suposo que al reformatori els
hauran arreglat una mica.
 
De la crema vam passar al magret. Era deliciós, i estava al punt, talladet pulcrament en
dotze llesquetes i regat amb la salsa de fruits vermells.
– I els veïns de davant meu? Aquells vellets tan adorables? Què se n’ha fet?
– Oh, els Juncosa. L’home va morir farà un parell d’anys d’un atac de feridura. I la
seva dona el va acompanyar al cap d’un parell de setmanes. N’estaven molt l’un
de l’altre.
– Sí, certament, un veïns encantadors. M’hi portava molt bé amb ells. Eren
silenciosos, nets… Té, espero que tinguis encara racó per la mousse de xocolata.
– I tant que sí. Jo sempre remato un bon dinar. I mentre començava a paladejar la
mousse vaig dir-li. La veritat, Enric, és que els Juncosa devien ser els únics que
et queien bé. No sé si recordes que vam acabar ben enfadats tu i jo. Ara és cosa
passada, però et va agafar fort, eh, nano!
– Sí, sí, que me’n recordo. Però com dius, ja és aigua passada. És que jo sóc molt
primmirat amb la neteja, ja ho saps, i aquelles cagarades del Ringo a la porta de
casa meva…
– És veritat, hahahaha, quin tip de riure. I quines emprenyamentes que agafaves!
Vés, què havia de fer jo? Mentre jo estava esmorzant, deixava el Ringo que anés
a treure el ventre de mal any. Jo ja li deia que no ho fes a casa teva, però mira tu,
que no hi havia manera, hahaha.
– Sí, tu, quin tip de riure. Està bona la mousse de xocolata? No n’has deixat ni una
engruna, i jo me n’alegro molt perquè l’he feta amb un ingredient molt especial
per a tu, pel Ringo, i pels vells temps.
 
I mentre deia això el somriure blanquíssim i de dents perfectament arrenglerades es va
transformar en una ganyota. Davant seu restava, intacta, la seva mousse de “xocolata”.
 
 

El tio Antònio

Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de  fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.

– Què teniu avui, Montse?

– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?

Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.

El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.

Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.

Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.

Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.

Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el  migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.

Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.

Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.

– Nenes, les verduretes.
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.

Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.

De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.

Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys  havien après que no valia la pena intervenir.

A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.

– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.

Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.

A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.

Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.

I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.

Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.

Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.

– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?

Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.

Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.

– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!

No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.

– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?

Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.

Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.