Rosana Andreu (Tarragona, 1972) és una bibliotecària vocacional perquè sempre ha estat i és una apassionada dels llibres. Després d’haver publicat alguns relats premiats, ara debuta en novel·la amb Una taca de sang (Llibres del Delicte).
És una obra de capítols breus i dinàmics en què els personatges es passen el relleu d’un a l’altre. És ambientada en una petita plaça de barri amb diferents comerços: la fruiteria de la Blanca –que, tot i el to coral, és qui té més funció de narradora–, la botiga de llaminadures que porta la seva amiga Paula, l’estanc, el bar i la biblioteca, dirigida per una mena de femme fatale. La quotidianitat es veu trencada quan l’Albert, un nini busca-raons i masclista, assassina a punyalades davant del bar, a la vista de tothom, la Geannina, una noia romanesa que té pràcticament segrestada.
No hi ha investigació policial, la trama es construeix a través de la mirada dels personatges fins a arribar a un final ben curiós. “M’agrada molt jugar amb la sorpresa final, a l’estil de les Històries imprevistes, de Roald Dahl”, assegura Rosana Andreu.
Tot i treballar en una biblioteca, afirma que l’Helena, la directora de la seva ficció, no està basada en ningú real. “He volgut trencar amb l’estereotip de la bibliotecària lletja i avorrida. La situació amb l’Albert, quan l’aborda i l’escridassa, sí que podria ser real; a mi m’ha passat, perquè a les biblioteques hi ha moltes actituds de violència contra les dones, que som, en un percentatge molt elevat, les que hi treballem.”
I és que hi ha un tema clar de denúncia que va recorrent tota l’obra. “He volgut parlar de la violència masclista en general, la que hem patit totes les dones en algun moment, anant del micromasclisme fins a l’assassinat.” Un masclisme del qual tothom comença a ser conscient però que encara és lluny de desaparèixer.
L’ambient de la plaça, amb un aire de pati de veïns, és un escenari ben construït. “Beu una mica del caliu que hi havia al meu barri d’infantesa i joventut, Sant Pere i Sant Pau, de Tarragona, i també d’alguns espais de Cambrils”, admet l’autora.
“M’agraden les històries corals i polièdriques, on es poden veure els diferents punts de vista, ja que la realitat no és única, és com la percep cada persona i cada persona la percep de manera diferent. Els capítols curts per a mi són bàsics, no m’agrada divagar, sinó anar al gra. En aquest sentit, m’agrada molt Amélie Nothomb.”
Quan ens enfrontem a un llibre sobre violència masclista aquest acostuma a ser des del punt de vista de l’agressor, la víctima o la persona encarregada d’investigar els fets. El primer que en sorprèn d’aquesta novel·la és precisament el punt de vista: no és cap dels anteriorment citats, sinó que sabrem la història a través de la visió d’un grup de persones que viuen o treballen a la plaça on s’han succeït els fets.Amb el que acabo de dir podem suposar que estem davant una novel·la coral, i certament és així, només que hi ha un personatge, la Blanca, la fruitera de la plaça, que sobresurt una mica més que els altres. Però serà visió sobre el succés i sobre la relació de parella que tenien agressor i víctima, els que ens aniran relatant el que es va viure el matí de diumenge. No només coneixerem la relació entre l’agressor i la seva víctima, sinó que també sabrem una mica de la vida dels habitants de la plaça Caterina Albert del barri de Can Manyans.
Rosana Andreu tracta la violència de gènere a través de moltes òptiques, no només l’assassinat de la Geannina a mans de l’Albert, ala seva parella, sinó també amb la relació tòxica que en el seu dia va tenir la Blanca o amb actituds de micromasclismes massa esteses al nostre dia a dia.
Un ventall de personatges ben creats, creïbles del primer a l’últim, persones amb rols que tots coneixem: la noia desinhibida sexualment que no ho explica per por al que diran; la veïna xafardera i mala persona capaç de qualsevol enraonaria, sigui veritat o no, per aconseguir els seus cinc minuts de glòria; els immigrants que arriben a Catalunya a la recerca d’una millor oportunitat laboral, però que mai obliden les seves arrels o la persona d’aparença altiva, actitud que en el fons només és una façana.
‘Una taca de sang‘ és una lectura agradable tot i la duresa dels fets que s’hi relaten; escrita de manera directa, amb una prosa neta, fresca, i un llenguatge gens rebuscat i força col·loquial, tal com s’escau als seus personatges.
A la primera pàgina saps qui ha mort i qui l’ha assassinat. Saps que no ha estat un accident. Potser tampoc hi ha hagut premeditació però sí deliberació. Saps què ha passat, quan ha passat i tothom qui ho ha vist. Així comença Una taca de sang de Rosana Andreu. No hi ha cap flaixbac, no tornem enrere. La història només anirà avançant. Amb tot això que he dit, el lector pot pensar: “i què més queda per explicar doncs en una novel·la criminal quan ja se sap tot això?”, doncs moltíssimes coses i, sobretot, molts secrets.
Rosana Andreu és escriptora i bibliotecària i no tinc clar si voluntàriament o no, però ha creat una novel·la criminal amb tocs costumistes. La vida de diferents persones que tenen un negoci en un barri de qualsevol ciutat presencien un crim masclista. Tothom sabia que aquella parella no acabaria bé i tothom havia, més o menys, previst el desenllaç, però, per aquelles coses de la vida, tothom seguia el que li marcava la seva.
Andreu sembla que hagi construït la casa per la teulada amb aquesta novel·la. Però res d’això. L’escriptora ha travat una estructura d’allò més original per ser una novel·la criminal. S’ha saltat tots els arquetips i cànons per mostrar, simplement i directament, la vida d’un barri i com d’estroncada pot quedar després d’haver presenciat un crim d’un dels veïns. A més, de mica en mica, ens va fent endinsar a la vida de cada un dels personatges i va creant una trama quotidiana que cada cop es fa més tensa pel que el lector hi va descobrint.
Rosana posa sobre la taula la violència masclista i com de perjudicial és, no només per a la víctima, sinó per aquells que l’evidencien i la testimonien, per als qui la pateixen i no ho saben o per als qui s’hi veuen mortificats. I, és cert, la temàtica de la novel·la no és nova, però l’escriptura i l’estructura de la història d’Andreu de ben segur que remourà consciències. O almenys és el que hauria de fer.
La cambrilenca Rosana Andreu ha publicat la seva primera novel·la “Una taca de sang”, que gira al voltant d’un crim masclista
REUS DIGITAL, 03/11/22. Estel Romeu
Bibliotecària, narradora i escriptora. Dels contes infantils, als relats de gènere negre i ara ja, a la novel·la negra. Aquesta és la trajectòria de la cambrilenca Rosana Andreu, que aquest passat mes d’octubre ha publicat la seva primera novel·la Una taca de sang. Amb un crim masclista enmig d’una plaça com a punt de partida, la història s’explica des de les mirades dels veïns del barri creant tota una imatge del què ha passat.
La primera novel·la de Rosana Andreu es presentarà a Reus el dijous 1 de desembre a la Biblioteca Central Xavier Amorós. L’acte serà a les 7 de la tarda i estarà presentat per l’escriptor Jordi Folck. Amb “Una taca de sang” acabada de sortir de la impremta, parlem del procés d’escriptura i de la novel·la negra amb la seva autora.
– “Una taca de sang” comença amb un crim en una plaça. Quina breu sinopsi ens faria?
– Hi ha un assassinat en una plaça i durant 48 hores veiem tot el món que hi ha al voltant dels dos personatges, tant de la noia que mor, com del noi que l’ha matat i que sabem des del primer moment qui és. Se situa en un barri fictici, el barri de Can Manyé, i a través dels diversos negocis que hi ha descobrim el mosaic de la història.
He publicat la novel·la dins la col·lecció Llibres del delicte, què és de gènere negre. Vull fer valer que dins el panorama català, s’està fent molta obra en aquest sentit que escapa de la típica trama criminal, és un gènere que ve fort.
– Té una llarga experiència amb relats i contes, tant infantils com de gènere negre, però aquesta és la seva primera novel·la. Com ha estat l’experiència?
– Crec que el conte el tinc prou dominat i, tot i que pugui semblar un gènere menor, té la dificultat de crear una història de quatre o cinc pàgines amb una forta càrrega narrativa o emocional. Ara volia provar d’allargar i la idea era jugar amb els punts de vista per crear una teranyina d’acció que saltés d’un personatge a un altre.
A més, volia aconseguir fer una novel·la que fos bonica literàriament parlant, que no es limités a unir frases, volia explicar la història d’una manera atractiva. Ara n’estic escrivint una altra, estic en ple procés creatiu, i m’adono que això és el que em costa una mica més, perquè vull oferir alguna cosa més que la trama.
– “Una taca de sang” gira al voltant d’un assassinat masclista. Com ha estat escriure sobre un crim d’aquest tipus?
– La idea principal no era escriure sobre un crim masclista, el que tenia clar era que, a partir d’un fet, volia crear una novel·la des de la mirada d’un personatge concret. Als meus relats sempre assassino algú, així que també volia partir d’un assassinat.
Els crims masclistes són una cosa que continua passant i ho veiem cada dia. La novel·la m’ha sortit feminista sense que fos el meu objectiu, perquè hi ha molts personatges femenins que reivindiquen la seva sexualitat de manera lliure dins de l’heteropatriarcat i que denuncien altres tipus d’agressions que les dones patim dia a dia. No era la meva idea escriure una novel·la tan feminista, però m’ha sortit així i els comentaris que rebo destaquen això.
– “Flashbacks” i moltes mirades diferents. Guia el lector d’un personatge a un altre?
– No m’agraden els relats lineals i, pel que fa a referències cinematogràfiques, m’inspiro en Pulp Fiction. Jugar a explicar la història des de diferents persones saltejades també és jugar amb la intriga i això fa que vulguis continuar llegint.
– Quines influències té a l’hora d’escriure?
– Soc molt lectora d’Agatha Christie i Edgar Allan Poe, a més d’Stephen King. A mi m’agrada el gènere negre, tant en literatura com en cinema, i m’inspiren autors com Pierre Lemaitre o Amélie Nothomb, que tot i escriure altres gèneres m’agrada el fet que sempre sorprèn. També m’agrada Roald Dahl i les seves històries imprevistes, que m’han inspirat a l’hora d’escriure alguns dels meus relats.
– Què creu que pot diferenciar “Una taca de sang” d’altres novel·les emmarcades en el gènere negre?
– A mi m’agrada més suggerir que mostrar perquè, encara que a mi m’agrada molt el gore i l’slasher, és cert que estic una mica saturada, hi ha com una mena de “pornografia de la violència” en aquest sentit. Últimament, he vist alguna sèrie o he llegit alguna novel·la que considero que tenen un punt d’exhibició de la violència que em satura i amb trames molt complicades. Volia evitar la típica trama que en què l’assassí va sempre un pas per endavant i que frega l’inversemblant.
A la meva novel·la també hi ha sexe i m’agrada deixar-lo entreveure, no perquè no ho pugui escriure, però ho prefereixo. Per això, intento insinuar més que mostrar.
– Ja ha fet la primera presentació al Centre Cultural de Cambrils; quines sensacions es va emportar?
– Va venir la Margarida Aritzeta, escriptora de novel·la negra, i va acabar fent una classe magistral sobre aquest gènere i sobre com Una taca de sang, tot i escapar dels detectius i les investigacions, forma part de la novel·la negra. Ho és perquè té un assassinat, una crítica social i un final que sobta. Ara, que la gent comença a llegir la novel·la, és quan estic rebent les primeres percepcions.
-Té més presentacions programades?
– Aquest dissabte tinc dues presentacions: al matí a Mora d’Ebre i a la tarda a Tarragona, amb el periodista de successos Moisès Peñalver. La setmana següent vaig a un festival de novel·la negra a Berga, on participaré en una taula rodona sobre violència de gènere amb altres escriptores, i l’altra setmana presentaré la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona.
La bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu va presentar, aquest passat divendres al Centre Cultural, la seva darrera novel·la titulada “Una taca de sang”, publicada per l’editorial Llibres del Delicte. Apassionada de la novel·la negra i de terror va començar escrivint relats curts, alguns dels quals es poden llegir al seu web. L’any 2015 va guanyar el primer premi del concurs Pratdip Llegendari amb el conte “Llop busca caputxeta” i, el mateix any, també va resultar premiat el seu relat “El missatge”. Posteriorment va publicar dos volums de Les aventures d’en Nic. El gener d’enguany va publicar “Història d’un llapis”, un llibre il·lustrat amb Carles Gil. Ara, amb “Una taca de sang” debuta com a novel·lista de gènere negre.
Segons va explicar a revistacambrils.cat, “l’acció passa en 48 hores, és una història molt senzilla que comença amb un assassinat. A partir d’aquest fet i de la mirada de la Blanca –que és la noia que té la fruiteria– el llibre transcórrer amb la mirada dels diferents personatges que poblen aquella plaça: la biblioteca, la fruiteria, la botiga de mascotes, l’estanc… Aquesta obra està dins d’una col·lecció de novel·la negra, però la negror vindria arrel de l’assassinat en sí; el punt de vista negre sempre el tinc”.
“M’agrada molt insinuar i que el lector s’ho imagini”
Com apassionada lectora i escriptora d’aquest gènere, Andreu confessa que, “tenia ganes d’escriure un llibre d’aquest estil per veure si podia fer-ho; crec que els contes els tinc dominats, doncs a veure si podia allargar una mica més la trama. Tot i això, em costa fer-ho perquè sempre vull que hi hagi alguna cosa més enllà i que no sigui una simple acumulació de frases una darrere l’altra sinó que hi hagi algun rerefons. En aquest cas, he jugat amb els punts de vista de tots els personatges. També m’agrada jugar amb una acció molt dinàmica i en ser en present dona una sensació d’agilitat; els diàlegs també intento que siguin bastant àgils i que els personatges te’ls puguis imaginar bé. Crec que tots queden força ben dibuixats. També tinc com una obsessió que en comptes de veure la novel·la de forma lineal sempre la veig com un trenca-closques, és a dir, històries relacionades; això és molt difícil de conjugar”. A més, Andreu reconeix que “els assassinats sempre surten en les meves històriques. Jo sempre mato a algú. També m’agrada molt insinuar i que el lector s’ho imagini”.
“A vegades en les coses senzilles també hi trobes bastanta negror”
Rosana Andreu explica que, després d’haver fet d’altres gèneres, “em quedo amb aquest. Com a lectora m’agrada molt, des de les primeres lectures d’Agatha Christie o Steven King fins les darreres novel·les actuals, tot i que algunes de les que surten ara penso que estan fetes massa amb ‘tira-línies’. A vegades en les coses senzilles també hi trobes bastanta negror, no cal anar a coses tan complicades. Aquesta història potser és més quotidiana i no m’ha sortit excessivament negre per al que jo sóc. Aniria més en la línia d’aquesta negror de l’ànima”. No obstant això, també reconèixer que li agrada abordar diferents gèneres i estils: “les aventures d’en Nic me’l van oferir i em va venir una mica de sorpresa i també estic molt contenta amb el llibre infantil; és bonic tenir un ventall tan diferent”.
De la mà de l’editorial Llibres del Delicte té previst promocionar el llibre per diferents poblacions com Amposta, Mora d’Ebre, Tarragona, Barcelona, Premià de Dalt, així com diferents festivals de novel·la negra.
Rosana Andreu, escriptora i bibliotecària de la Biblioteca Josep Salceda i Castells de Cambrils, ha fet recentment la seva primera incursió en la novel·la negra. La setmana passada es publicava ‘Una taca de sang’ que, a més a més, es va presentar al Centre Cultural. Una trama que gira al voltant de l’assassinat d’una dona que molt aviat es coneix que ha estat víctima de violència de gènere. A partir d’aquí i amb una narradora principal, la Blanca, l’autora fa reflexionar els lectors sobre diverses temàtiques com la violència masclista, el feminisme en totes les seves vessants, el sexe o la vida quotidiana d’un poble o d’un barri. Ho fa des de punts de vista molt diversos i sota la personalitat pròpia de cada personatge. Rosana Andreu, aquest dimarts, ha estat la convidada de El món de Cambrils i ens ha explicat com sorgeix aquesta novel·la i com la va concebre.
L’autora d’’Una taca de sang’ considera que el llibre es pot englobar en dos gèneres, en el negre, perquè hi ha un assassinat i el misteri que l’envolta, però també creu que és una obra feminista per tal com es tracten els temes.
Rosana Andreu es descriu com una lectora incansable i de sempre li ha agradat i ha llegit novel·la negra. De fet, assegura que va passar dels llibres d’aventures infantils d’Enid Blyton, a Agatha Christie o Arthur Conan Doyle i ja no ha abandonat el gènere. En definitiva, diu que li agraden els llibres que et sorprenen i que et fan estar atenta en tot moment.
Els personatges d’’Una taca de sang’ són ficticis, tot i que Rosana Andreu reconeix que ha anat agafant alguns trets de persones que han passat per la seva vida. El mateix succeeix amb les localitzacions. Les del llibre no existeixen a la realitat, però, en alguns casos s’ha inspirat en llocs o establiments que ella recorda.
L’escriptora assegura que és molt observadora i que quan va en tren o en metro, per exemple, sempre imagina la història que hi ha darrere els i les viatgeres.
Poden escoltar l’entrevista completa a Rosana Andreu clicant aquest enllaç.
La bibliotecària de Cambrils publica la seva primera novel·la, una ficció de gènere negre
—Com resumiria l’argument de la novel·la?
—Es comet un assassinat en una plaça envoltada de comerços: hi ha la Biblioteca, la fruiteria, el bar… Una plaça que podria ser de qualsevol poble o ciutat. Però aquest assassinat fa que ens fixem en la vida de la resta de persones, en el que batega en aquell barri.
—No és una novel·la negra a l’ús: des de bon començament sabem qui són l’assassí i la víctima.
—Aquesta és la meva primera novel·la, encara que tinc altres coses publicades i també publico al meu web. Allà hi escric contes que són negres, negres, sempre hi ha algun assassinat. A més, tenen un punt Roald Dahl, amb alguna sorpresa al final. A la novel·la hi ha comportaments negrosos i dos assassinats, i això segurament és el que va agradar a l’editor de la col·lecció, el Marc Moreno: aquests comportaments negrosos. Jo volia escriure la història des del punt de vista de la protagonista, la Blanca, fent que tota l’acció pengés de la seva mirada. Ella va mirant a un lloc, i aquella mirada se li retorna, de tal manera que es va entreteixint una mena de teranyina. En aquest aspecte soc molt trencaclosques, molt Pulp Fiction. Trobo molt atractiu que hi hagi flashbacks endavant i endarrere, i que s’entremesclin les històries. Tinc una obsessió amb això, veig una persona pel carrer i ja m’imagino el que ha fet abans i el que farà després.
—És una novel·la molt femenina, tant per la presència de dones com pels fets que s’hi expliquen i com s’expliquen.
—Sí, però és que em surt així, perquè soc dona, i també perquè últimament m’estic reivindicant més. Des de sempre hi ha hagut un silenciament de les dones, el fet que hagin sigut els homes els que han escrit, ha fet que les històries fossin des de la perspectiva masculina. El sexe, per exemple, a la novel·la es presenta molt des del punt de vista femení. Potser no n’he sigut del tot conscient, però és cert que, al final, hi ha coses que has d’acabar reivindicant. De totes maneres, en algun moment he tingut por que no s’interpreti de manera contrària, perquè diversos personatges s’emboliquen amb el malote. Però és que l’estereotip també existeix.
—Un dels personatges és bibliotecària, com vostè mateixa. En topar-me amb ella, de seguida em va passar pel cap que seria la culpable de tot.
—[Riu]. Home, havia de sortir la Biblioteca i una bibliotecària, no? A més, ja sé que el personatge portarà cua, per les coses que li passen.
—És una novel·la de gènere negre, però també hi ha força sexe. Sexe i violència mouen les passions?
—Sí, i també la venjança. Jo soc molt venjativa, encara que en aquesta novel·la no n’hi ha gaire. Quant al sexe, també em surt així. De totes maneres, ni en el sexe ni en la violència m’agrada ficar massa el focus en el detall.
—Al final del llibre afirma que aquesta història és deutora de totes les novel·les negres, policíaques i de sang i fetge que has llegit. Quin tipus d’històries li agraden?
—En el tema de la lectura vaig passar dels llibres d’Enid Blyton a Sherlock Holmes, Agatha Christie i Stephen King. Els llibres que llegeixes són els que et formen. La novel·la romàntica, per exemple, no m’ha agradat mai. Joc soc molt pacífica, però a les novel·les sempre mato algú. I el que no m’agrada gens són les trames molt complicades, aquelles en què l’assassí va quatre passes per davant teu. Després, també penso que últimament hi ha molta tirada a temes que depassen el tabú de la família, una mica obscens. Jo reivindico l’elegància. A Llibres del Delicte per exemple, enguany han publicat històries com Lladrucs a les estrelles, una història molt boja d’Aniol Florença, director de l’APM, o No en cap altre lloc, de Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia, una cosa una mica estranya però que està molt bé. També acabo de llegir Porcs, de Jordi Santasusagna, publicat a Crims.cat, que és brutal, casqueria pura, però molt ben feta. I el que m’ha agradat molt també és Fets caldo, de Pere Figueras. Encara que és novel·la negra, he rigut molt.
—Quan presentaràs el llibre? La primera presentació serà aquest divendres, al Centre Cultural de Cambrils, a les 20h, amb la Margarida Aritzeta. A Tarragona la farem, amb el Moisés Peñalver, el 5 de novembre a les 18 30h, a la llibreria Adserà.
“Aquest llibre és senzill, fàcil de llegir i amb uns dibuixos molt bonics”
25 de gener 2022
La canalla acostuma a passar molt temps jugant a una consola, gravant vídeos per penjar a Tik Tok, però la lectura de llibres és quelcom que no s’ha perdut. Encara hi ha molts nens i nenes que passen el temps llegint un llibre i apreciant les il·lustracions que l’acompanyen. Després de publicar ‘Les Aventures d’en Nic al Priorat’ i ‘Les Aventures d’en Nic al Baix Camp i la Ribera d’Ebre’, l’escriptora Rosana Andreu acaba de publicar un nou llibre infantil: ‘Història d’un llapis’. Rosana Andreu ha passat aquest dimarts per ‘El món de Cambrils’, per parlar abastament d’aquest nou llibre.
Com bé es pot entreveure amb el títol del llibre, el protagonista és un llapis, que neix a la fàbrica d’Staedtler a Nuremberg i després passa a una botiga, i a una família que és qui l’adquireix.
Aquest llibre és un dels diversos contes infantils que té al calaix Rosana Andreu. L’escriptora ha comentat que és el conte més senzill que ha fet fins ara, té lletra d’impremta va dirigit a nens i nenes entre 5 i 6 anys d’edat. N’ha destacat que és un conte fàcil de llegir, i que més que el text, el que destaca i així li han comentat els dos nens que l’han llegit, és la il·lustració. Els dibuixos han anat a càrrec de la seva parella, en Carles Gil. Rosana Andreu diu que l’il·lustrador no tenia clar com fer els dibuixos perquè ell utilitza aquarel·les, però finalment va optar per fer dibuixos com si estiguessin fets per nens amb llapis de colors.
De fet, un dels dos nens que l’ha llegit li va enviar una nota de veu de WhatsApp explicant-li el conte i dient-li que els dibuixos eren molt bonics. La presentació del llibre serà dijous, a les 19h, al Centre Cultural de Cambrils. L’acte el presentarà la també bibliotecària i escriptora Judit Robert.
Rosana Andreu té un calaix amb moltes històries que encara no ha publicat, i una pàgina web on algunes ja han vist la llum. La cambrilenca ha avançat durant l’entrevista que a l’octubre té previst publicar una novel·la negra, que seria el primer llibre que publica per adults.
Un objecte tan senzill com un llapis de fusta pot contenir tot un univers, si se sap com buscar-lo. Això és el que ha fet l’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu en el seu nou conte, Història d’un llapis (Editorial Babidi-bú). El protagonista és tot un clàssic a les aules: un llapis Staedtler HB fabricat a Nuremberg (Alemanya), que des que el compren, es va fent petit, petit, a força de fer-lo servir.
«És una història molt senzilla, pensada per a primers lectors», apunta la Rosana, qui també admet que, d’alguna manera, el conte «fa pensar en aquella il·lusió que pot sentir tothom quan estrena un llapis nou, allò tan senzill però a la vegada tan bonic». El llapis, afegeix, també és un contrapunt «a l’era digital», i «permet fer moltes coses, com dibuixar o escriure, sense necessitat d’endollar-lo». I, encara més, recorda la Rosana, fer servir un llapis vol dir escriure a mà, un hàbit que fa que les connexions neuronals siguin molt més potents que si simplement mirem una pantalla. En definitiva, apunta l’escriptora, es tracta de recordar la bellesa de l’escriptura a mà i, en síntesi, de les coses senzilles.
Aquest projecte tan personal, la Rosana l’ha fet juntament amb Juan Carlos Gil, que a més de signar les il·lustracions, és la seva parella. «Ell no es dedica professionalment a això, però sí que li agrada molt dibuixar i experimentar amb diferents formats. Volíem fer un projecte junts i vam pensar que podria ser un conte infantil sobre la història d’un llapis», recorda.
L’il·lustrador va decidir que, si la història era sobre aquest objecte, la millor manera de fer els dibuixos seria amb llapis de colors, omplint les pàgines de coloraines, igual que faria un nen. «Es va comprar un estoig de llapis de colors molt maco, que feia molt de temps que tenia ganes de comprar, i així és com va donar tot el color al llibre», recorda la Rosana.
Ara, amb el conte ja imprès i distribuït, la parella admet que té ganes de repetir l’experiència, encara que, com que no s’hi dediquen de manera professional, els costa trobar el moment de posar-s’hi de nou. De material no els en falta: «Hem parlat de fer un nou llibre, però aquesta vegada més enfocat a la novel·la gràfica, seria un còmic a partir d’una novel·la juvenil que ja tinc escrita», explica la Rosana.
Amb Història d’un llapis, l’escriptora de Cambrils suma un nou títol a la seva col·lecció de contes, entre les quals hi ha la sèrie de Les aventures d’en Nic, el simpàtic ruquet que es dedica a voltar pel territori. «Al Nic el tenim en standby a Prades, que és on va acabar la seva última aventura, esperant baixar cap a Reus», bromeja l’escriptora. De moment, explica, no preveu sumar un altre títol a la col·lecció de contes infantils, però sí que avança que, abans que s’acabi l’any, publicarà una novel·la.
Història d’un llapis es pot comprar a través de la pàgina web de l’editorial i també en llibreries de Cambrils i de Tarragona.
Rosana Andreu i Carles Gil presenten el llibre infantil «Història d’un llapis»
28 de gener 2022
Ahir a la tarda, al Centre Cultural, va tenir lloc la presentació del llibre infantil “Història d’un llapis” de Rosana Andreu i Carles Gil. L’acte va ser presentat per la bibliotecària i escriptora Judit Robert. En aquesta ocasió, l’obra és un treball realitzat a quatre mans: la Rosana s’ha encarregat del text de la història, mentre que en Carles s’ha fet càrrec de la il·lustració i dels dibuixos que acompanyen el conte.
Tal com va explicar Andreu a revistacambrils.cat, “jo sempre tinc coses escrites als calaixos i, tot i que m’agrada molt escriure per a lectors adults; també tenia algun conte infantil escrit. Juntament amb la meva parella, el Carles, vam pensar fer alguna cosa conjunta; a ell també li agrada molt el tema dels llibres infantils –ell dibuixa–, doncs vam pensar que estaria bé. De les diferents opcions de contes que teníem aquesta ens va semblar atractiva, amb un personatge que és un llapis. És un conte molt senzill, és per a un públic de primers lectors, de 5 a 7 anys, amb un text i una història senzilla però on la càrrega més important és la de les il·lustracions”.
Primera col·laboració conjunta
En Carles Gil no es dedica professionalment al món de la il·lustració, ell és aparellador, però li agrada molt aquest món de l’art. Fa un parell d’anys va començar a fer aquarel·la i d’altres tipus de dibuixos i, aquesta vegada ha estat la seva primera incursió com a il·lustrador dins del món infantil. Aquest és un primer treball conjunt, però tant la Rosana com en Carles no descarten seguir col·laborant plegats. Segons va Andreu, “tinc una novel·la juvenil i a ell li agradaria fer un tipus novel·la gràfica juvenil; però això és un projecte molt ‘macro’; tots dos treballem i això ho fem en les hores lliures”. D’altra banda, Rosana Andreu sí segueix preparant projectes literaris ja que a l’octubre té previst publicar una novel·la negra. “El tema infantil m’agrada molt perquè també és la meva feina, però el que més m’agrada llegir, escriure i exterioritzar és la novel·la negra” va comentar.
Relats fantàstics de por i misteri Publiquen les obres finalistes i guanyadores de les cinc primeres edicions del certamen Pratdip Llegendari
12 de juny 2021
«Quan el seu germà li va buidar un ull amb el dit, en Gastó Gardeta dormia. Va succeir el dia de Tots Sants». «Aquell primer gat el vaig matar perquè em mirava massa». «No, no m’ho provoca la lluna plena, sóc una altra mena de bèstia. Tampoc dec ser un vampir, ja que no m’atrau la sang per ella mateixa, no la necessito per viure, només és una excusa per matar».
Suspens, misteri i por és el que tenen en comú els quinze relats que recull el llibre Llegendaris I: relats de por i misteri, a càrrec de l’Associació Pratdip Llegendari. La publicació recull les obres finalistes i guanyadores de les cinc primeres edicions del Concurs Literari Pratdip Llegendari de relats curts de por i misteri, celebrades del 2014 al 2019…
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
