I també… – Rosana Andreu

novembre 28, 2019abril 25, 2020

Records

El Facebook em (ens) recorda a diari fets de fa un o més anys enrere: Aquest dia de fa “x” anys vas sopar amb Fulaneta, vas anar de viatge a Venècia, vas iniciar una nova feina i vas fer aquests amics…

El que Facebook no sap és que Fulaneta va morir fa dos mesos de càncer de mama, que el viatge a Venècia el vas fer amb el teu ex, que ja no treballes en aquella feina, i que d’aquells amics que vas fer, ja n’has bloquejat a dos.

És llei de vida. La vida avança i n’hi ha que ja anem cap a la segona meitat, aquella en què les carns es comencen a despenjar, per molt exercici que facis i per molt realfood que mengis. Aquella en què vas més a hospitals, tanatoris i cementiris que no pas a batejos i bodes. Aquella en què els adolescents que tenies per casa comencen a volar. Però aquella també en què, per fi, has decidit prendre el timó del teu temps i dedicar-te a tu en cos i ànima, perquè el rellotge de sorra ja ha donat la volta i els grans s’escolen a velocitat 4G.

I Instagram també et recorda coses, però com a molt de deu anys enrere. Els joves que naveguen entre els seus posts segur que no hi paren atenció. No els fa falta, tenen tota la vida per endavant.

Però tu ets dels 70 i en no res posaràs un cinc i un zero a la teva biografia. I cada cop mires amb més nostàlgia cap enrere i cada cop esmerces més temps mirant els records del Facebook. De vegades se t’escapa un somriure maliciós, d’altres un somriure simpàtic, i d’altres una ganyota de fàstic o de sorpresa.

Recordes, mires endavant i, sortosament, vius (encara)

La foto d’aquest post és de fa 9 anys, quan estrenava bici i equipació Pinyó Fix. Moltes hores compartides amb les meves amigues btteres, molts records. Ara fa temps que no agafo la bici, però tornaré.

setembre 6, 2018maig 19, 2020

Tim Burton

Te’n vas a Madrid i quedes amb uns amics. Parlant, parlant surt el tema Tim Burton, ja que la Paula està fent el TDR sobre ell. I el David i la Carmen diuen: “Pues ahora llevan una mega-expo de Burton a Bèlgica“. I aleshores arriba l’aniversari de la Paula i et diu: “Ja sé què vull de regal”. Doncs sí: Cap a Bèlgica!

Després de superar el viatge en avió, arribem divendres a Brussel·les i visitem els típics llocs: la Grand Place, el Manneken Pis, el Museu de la Xocolata, la Catedral, l’Atomium. Apart de constatar que els belgues són molt guapos (i guapes), ens adonem que tot és ple de cerveses, còmics i xocolata. I que les botigues són totes molt boniquetes.

Dinem “moules and frites”, ja que s’han de tastar els productes locals, i sopem més lleuger. L’endemà de bon matí sortim cap a Genk. La mega-expo es troba al C-Mine, una mina reconvertida en museu i allí hi passem un munt d’hores repassant de dalt baix i amb lupa tots els elements que certifiquen que l’univers de Tim Burton és molt especial.

Diumenge només tenim un parell d’hores pel matí per visitar el Musée de la Bande Desinée. Ens agrada molt perquè hi ha molta info, sobretot de dibuixants locals, que aquesta gent hi tenen una dèria amb els còmics. Tintin, Astèrix, Barrufets… però també còmics feministes i mini-seccions sobre el còmic i la premsa (Charlie Hebdo), per exemple.

Al migdia marxem cap a l’aeroport i a les 18 ja ens espera el Carles a l’aeroport de Barcelona.

Un viatge llampec encantador. M’ha agradat molt Bèlgica, l’expo de Burton i els museus, però el que més m’ha agradat ha estat compartir aquests moments amb la Paula, que en breu volarà molt alt, i a mi m’encanta que així sigui.

novembre 12, 2017maig 19, 2020

Gimcana amb mòbil

La Judit feia12 anys i no parava de dir-me que què faria amb els seus amics per l’aniversari. Quan la Judit i la Paula eren més petites organitzava aniversaris amb carreres de sacs, jocs de corda, gimcanes per la casa, narració de contes… no m’ha agradat mai anar a un xiqui-park.

Amb 12 anys, però, la cosa havia de ser diferent, així que vaig pensar: I perquè no una gimcana amb el mòbil? a la biblio ja he muntat una visita tipus gimcana amb codis QR, i per a la festa d’aniversari també podia fer alguna cosa similar. El tema dels codis QR el vaig descartar, perquè hauria significat haver d’enganxar els codis pel carrer, amb el perill de desaparició.

Així doncs, vaig deixar de banda el tema de codis QR i vaig vincular la gimcana a través de whatsapp. Vaig dissenyar els diferents punts del recorregut i les accions i jo anava controlant la resolució de les proves per whatsapp o per instagram.

La Judit i els seus amics (amb la Paula com la meva mà dreta) van sortir del Parc del Pinaret i es van anar desplaçant per diferents llocs de Cambrils fins arribar al McDonald’s 1’5 hores més tard. Durant el recorregut van haver d’aprendre un embarbussament, desxifrar un enigma en un poema acròstic, fer un Musically, penjar un video a l’Instagram Story, endevinar el lloc de naixement de Federico García Lorca, maquillar-se i localitzar i arribar a una botiga. Dono les gràcies a les meves amigues de L’Espai Frankfurt i @anhelcambrils, que es van implicar en alguna de les proves.

Al final de la gimcana van trobar una capsa amb llaminadures i els diners per anar a dinar tots plegats.

Fàcil, ràpid i barat. Només cal posar-hi una mica d’imaginació. Us animo a provar-ho

juny 6, 2017maig 19, 2020

4a Reus-Prades-Reus

Diumenge 4 de juny un bon grup de Trail Cambrils ens vam aplegar a Reus per a fer la tradicional Marxa Reus-Prades-Reus, un total de 55 km amb 2950 de desnivell acumulat.

Per a mi era la quarta participació i enguany estava molt animada per haver superat problemes d’anèmia i per haver entrenat bastant més que en anteriors ocasions. La idea era baixar de les 11 hores del 2015.

La meva preocupació era que no fes la calor asfixiant de l’últim cop, i vam tenir sort en aquest sentit, però d’altra banda va fer un dia plujós que va deixar el terreny enfangat i relliscós, un hàndicap per a una persona torpe com jo. 5 km abans d’arribar a Prades, i amb un crono favorable per a les meves expectatives, vaig caure. Primer vaig pensar que no era res i vaig continuar fins a Prades. Alli esperava la meva mitja taronja valenciana, que em va donar suport durant tota la cursa i va documentar el pas de tot el nostre equip per Prades. I no només això sinó que va aprofitar per a fer un dibuix encantador de la plaça de Prades, amb el campanar i la font. Podeu veure’l al seu compte d’Instagram: @jcarlgil

De tornada cap a Reus vaig patir (com ja m’esperava) baixant Les Tosques, que estaven mullades i em va enganxar en ple ruixat, però gairebé arribant a Vilaplana alli estava el Carles també per a donar-me ànims. De Vilaplana a Reus, curiosament, vaig adelantar posicions, ja que el fet que no fes calor em va permetre còrrer una bona estona passant per l’Aleixar i la Boca de la Mina. D’alli al final fins i tot em vaig permetre fer un esprint, amb el Carles de bracet i vaig arribar amb tot el grup de Trail Cambrils esperant-me. Molt emocionant!

El resultat: cursa acabada en 10’14, en la posició 27 de noies i 143 de la general. Per a mi l’objectiu estava acomplert a bastament. Els meus companys van fer tots unes marques boníssimes, i és que tinc la sort d’entrenar amb uns autèntics cracks.

Com a inconvenient, l’ensopegada ha resultat un esguinç que tardarà unes setmanetes en curar-se, però això no fa que no pensi repetir l’any vinent i tornar a baixar marca. Ho aconseguiré?

La foto del jump és de Blanca de la Sotilla. La resta, de Carles Gil.

maig 14, 2017maig 24, 2020

Excursió escolar? Si, home!

Quan jo era petita les excursions eren una festa per als alumnes. Sempre és millor sortir fora del recinte escolar, sigui pel que sigui, que quedar-se a l’escola.

Les excursions i sortides, entenc, es fan des d’un punt de vista d’integració al currículum, com una manera d’aconseguir objectius curriculars i completar competències. És a dir, per a l’alumnat són una manera de desconnectar, però els professors les programen amb el benentès que serviran per a fomentar una o altra competència. Les biblioteques, per exemple, rebem visites escolars constantment per tal d’apropar l’equipament i la lectura (entre altres coses) a nens i joves.

Les meves filles han anat sempre a totes les excursions i sortides, com feia jo quan era petita. A la primària ja vaig detectar que alguns nens no hi anaven, però ara a secundària he pogut veure un augment de la deserció. Ja no és que algun nen no hi vagi, és que s’han d’anul·lar sortides per manca de nens. Fins fa poc jo ho mig entenia per un tema de preu. Que dius, a veure, potser no a tothom li va bé anar a esquiar, encara que els preus sempre són molt ajustats i que, sabent-ho amb antelació, es pot fer una previsió de diners de reserva per a això… és que fa poc van anul·lar una sortida amb bici per manca d’interès. I aquí ja sí que em vaig preocupar.

Una sortida en bici que no suposava cap despesa? de veritat? A mi aquesta sortida m’anava prou malament per un tema logístic, tot i així vaig dir a la nena que hi aniria, evidentment, ja que era un dia per a fomentar la mobilitat sostenible i l’adquisició d’hàbits saludables. Entenc que molts pares devien pensar que no calia marejar amb bici amunt i avall, i van considerar que els seus fills no calia que hi anessin.

Crec que també hi ha un viatge de finals de curs que perilla pel fet que els alumnes en gestionen un altre privat (només alumnes), i els pares, clar: doncs no anirà a dos viatges… Que esculli quin viatge vol fer. M’ensumo que el viatge amb la tutorització de l’insti té tots els números per no fer-se.

Que dieu-me dolenta, però m’imagino algun pare/mare dient: “Au, va, ara has de carregar la bici, i portar candau, i buscar casc, i mirar si està a punt i… Mira, millor que no hi vagis, total…” I també m’imagino alguns pares/mares que s’escandalitzen per pagar 100 euros d’unes colònies, i després se’ls gasten en allò que els convé… dieu-me dolenta, sí.

Crec que aquesta actitud és una desconsideració envers la tasca educativa dels professors i envers els propis fills. Poc m’equivoco si dic que els profes fan un esforç gran quan s’ha de realitzar cada sortida i si continuen programant-les és perquè saben que seran d’utilitat per als nostres fills. Quan es cansin d’haver de desprogramar sortides i ja no en programin cap, aleshores ho lamentarem.

gener 16, 2017maig 22, 2020

L’ esport dóna energia

Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:

1479 km totals d’activitat (693 km. de bici i 786 de running)
37 km. l’activitat més llarga
Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.

Quan la gent em diu: no sé com t’ho fas per trobar temps per fer esport; Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives…; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?

gener 10, 2017maig 22, 2020

M’agraden massa les pelis de Tarantino

Portes més de 15 anys vivint al barri de manera plàcida. De sobte un grup de nens i adolescents decideixen crear el seu espai just davant de casa teva, a les escales que donen accés al parc. Comencen els insults a tothom que transita per aquest espai (zorra; puta; viejo, qué miras…). Et llencen pedres enormes als vidres de casa. La jardinera del costat de les escales es comença a omplir de tota mena de porqueria, tot i tenir una paperera al costat. Quan finalment hi calen foc tothom s’exclama i tu penses: doncs mira, així s’ha cremat tota la merda que hi havien llençat, ara ja no queda res. De grafittis xungos i porros ja ni parlo.

Poses un post a facebook una mica pujat de to explicant el tema i un amic et diu: “Però què fas? treu-lo immediatament, com el llegeixin ja te l’has guanyat. La policia no farà res, has de parlar amb algú important de la comunitat”. Faig cas, trec el post, localitzo un personatge important dins la comunitat, hi parlo i em diu: “No hagas caso, solo son niños”.

De l’escala pugen una mica més i es col·loquen just davant de casa. Un dia porten una taula i cadires, i alli enmig es posen a jugar a les cartes, a beure i a fumar. Un altre dia porten guants de boxa, fan una rotllana i mentre dos s’esbatussen de valent els altres van animant.

Surts per anar a treballar i et trobes la bústia arrencada i destrossada davant de casa. Et sents impotent. Què m’espera demà? Poses denúncia als mossos, però és un tema difícil. Clar ” Solo son niños”. Espero que vinguin de l’asseguradora per veure si se’n fan càrrec, pregant perquè la nova bústia no vagi també pel terra i pensant: On estaran les cartes que segurament portava aquests dies el carter?

Els Reis Mags porten a les nenes un patinet elèctric. I els dius: “Compte amb anar per baix no sigui que us el prenguin”. Però no cal. Mires per la finestra i resulta que a ells també els Reis els han portat un patinet elèctric perquè “Son solo niños” i el que fan no està mal fet. També n’hi ha algú que a Instagram farda de pijama i colònia de marca, i de 2000 euros en billetots trinco trinco.

I arribes a casa amb el cotxe i estan just davant de la porta, davant la bústia que van arrencar amb nocturnitat i d’amagatotis. I els mires. I et miren. I somriuen sorneguerament perquè saben que ningú t’ajudarà. I també saben que tu ho saps. I aleshores t’adones que potser t’agraden massa les pelis de Tarantino, perquè et veus transformada en Vincent Vega, apretes a fons l’accelerador, i els esclafes contra la paret. Queden fets miques i ensangonats per terra, però penses que això no és problema, només cal trucar el Sr. Lobo, que ja s’encarregarà de tot.

Finalment reflexiones, treus el peu de l’accelerador i ressona dins el teu cap: “Si son solo niños”.

desembre 23, 2016maig 24, 2020

Un conte de fades modern

Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.

Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.

Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.

Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.

La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…

I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.

Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.

PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits… totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.

novembre 21, 2016maig 24, 2020

TEDx Reus 2016

El dia 19 vaig anar per primer cop a un esdeveniment TEDx. El TEDx és un format anual de conferències amb ponents emprenedors que expliquen allò que més els apassiona des dels vessants, principalment, de la tecnologia, l’entreteniment i el disseny.

TEDx Reus es va realitzar al teatre Bartrina amb ponents que estaven convidats a explicar el seu “Momentum”, aquell moment que va representar per a ells un canvi en les seves vides o en la seva manera de pensar i actuar. La jornada es va dividir en 3 blocs, amb dues pauses, una per a dinar a Vermut Rofes, i una altra per fer un mos a mitja tarda. A l’hora d’arribada, a més, hi havia un vermut amb avellanes de Reus i la DJ Merlí Marlowe. Des d’aquest punt de vista he de dir que l’organització va ser impecable, tot a les hores previstes i amb el personal de TEDx a punt per a qualsevol dubte, pregunta…

Vaig anar sola però de seguida vaig trobar la Cristina, amb qui comparteixo temes literaris i d’Instagram, i vaig estar amb ella i amb la seva amiga Núria durant tot el dia. Era la primera vegada que assistia a un TEDx i em va fascinar. Totes les ponències van ser interessants des d’algun punt de vista, els ponents eren tots també uns grans comunicadors, i van saber transmetre allò que havien vingut a explicar.

M’agradaria destacar:

El Pere Forés amb la història de l’Ictineu 3, el submarí més modern del món. Un projecte 100% català de I+D amb 10 anys d’investigacions. Especialment interessant el seu relat de la baixada a 1000 metres, no apte per a claustrofòbics.

El Rai Puig, un joveníssim instructor de caiac apassionat pels viatges i que va fer una expedició en caiac a Alaska en solitari durant 90 dies. Les seves reflexions al voltant de la vida arran d’aquesta experiència van aixecar els aplaudiments més espontanis de tota la jornada. Ens va convidar a col·leccionar moments i no coses materials, i va descriure la seva nit a una platja de Menorca, amb una tenda improvisada, com al fet de no dormir en un hotel de 5 estrelles, però sí sota milers d’estrelles. Podeu veure Paddling to Alaska a Vimeo.

L’Alba Sotorra, també molt jove realitzadora de documentals, que ha guanyat el Premi Gaudí en aquesta última edició per Game Over. Va venir a explicar-nos, en una emotiva ponència, la seva estada amb unes guerrilleres kurdes que lluiten contra Estat Islàmic amb la idea d’aconseguir l’emancipació de les dones. Càmera en mà durant un mes, l’Alba va compartir vivències amb les guerrilleres i aviat ho podrem veure en el seu nou documental. A més d’un ens va fer venir calfreds i rodolar unes quantes llàgrimes.

El Pere, el Rai, l’Alba i la resta de ponents van explicar projectes i idees ben diferents, però en el fons crec que suraven unes idees comunes: el fet de viure la vida apassionadament, no tenir por al canvi, fomentar la creativitat, treballar per un món millor i buscar la felicitat. Evidentment, com jo combrego ja fa temps amb aquestes premisses, el TEDx Reus em va encantar. El Rai, en acabar la seva exposició va dir: “Espero haver encès l’espurna de la vostra il·lusió” i jo puc dir que sí que la va encendre, ell i tota la resta de persones que van fer possible aquest TEDx 2016. Gràcies! Ens retrobem l’any que ve.

Categoria: I també…