Campanes

El dia obre una parpella endormiscada. La Rut s’eixuga els cabells davant del mirall després de la dutxa que ha esbandit les gotes de suor de la carrera matinal.

Agafa les calces del calaix i, un cop posades, s’hi repensa, se les treu, les doblega i les torna a posar al seu lloc. Es posa la faldilla, una camisa blanca entallada planxada impecablement i unes sabates de taló. En una bossa, les Pepe Jeans planes.

Mentre la Nespresso escalfa l’aigua, es prepara una torrada amb alvocat empolsinada amb sal d’all, una mandarina i, ara sí, que l’aigua és calenta, un Ispirazione Napoli ben carregat, sense sucre.

El pis és petit, però funcional i ben decorat. Els llibres entapissen tota una paret del menjador, però ara la Rut no se’ls mira, està més pendent del Tinder i de fer match a les múltiples peticions que se li acumulen. Avui només són dos els afortunats.

Apaga l’aplicació, fa un repàs a la resta de xarxes, bloqueja un bavós que se li ha insinuat per Messenger, recull les restes de l’esmorzar, agafa la bossa, les claus i somriu davant del mirall abans de sortir de casa.

Sempre és la primera en arribar a la biblioteca. Li agrada la sensació d’obrir els llums i passejar entre els prestatges plens de llibres, buits de gent. Passeja i repica els talons, clop, clop, clop, ara que ningú pot molestar-se. Fa les devolucions del dia anterior, endreça, obre els ordinadors i també les persianes dels grans finestrals. Comença un nou dia i en deu minuts entraran els primers clients que ja fan cua arran de façana.

La Rut rep les companyes a la petita sala de descans mentre es canvia els talons per les Pepe Jeans i parlen de com ha anat el cap de setmana. Ella no acostuma a explicar res, però escolta atentament els drames familiars de les altres, que naveguen entre els vòmits i caques del nadó de la Carme, i les disputes de la Paula amb les seves adolescents. I tu, què, Rut? Com ha anat el capde? Ja és hora d’obrir, després us explico…

I obre la reixa de ferro de la biblioteca i s’aparta a un costat per deixar pas a l’horda de jubilats que corren a l’encalç del diari. Més d’un dia ha estat a punt d’arribar la sang al riu i les bibliotecàries han hagut de fer de mitjanceres i posar-hi pau.

El matí passa ràpid entre atendre les trucades telefòniques, gestionar el préstec dels clients que han entrat sense donar el bondia i intentar esquivar les peticions de recomanacions de novel·la rosa de la Jordina Mompou. A veure, que ja t’ho he dit mil cops, que a mi no m’agraden aquests llibres, nena. Per què no et passes al gènere negre? D’aquestes sí que te’n puc recomanar un niu. Ai, no, que de desgràcies ja en tinc prou, a mi dona’m paios musculosos i paisatges paradisíacs i… mira, a mi dona’m a aquest: i assenyala dissimuladament el Geri, que acaba d’entrar, els pica l’ullet, fa un mig somriure i tira cap a la primera planta. Si tu sabessis, pensa la Rut… però no diu res, li fa el préstec de quatre novel·les de la Deveraux i dues de la Maxwell i, au, que vagi bé, Jordina.

Tan bon punt ha vist el Geri, ha notat una punxada de desig a l’entrecuix. Pensa que no porta les calces i que haurà de fer un esforç per no tacar. Però són les regles del joc que fa ben bé una setmana que es porten entre tots dos des que li va fer match. Juguen a l’usuari que sedueix la bibliotecària, i avui remataran la història.

El Geri s’acosta al taulell amb un exemplar de Per qui toquen les campanes, de Hemingway. Li dona el llibre, el carnet, i un paper doblegat i, en aquest intercanvi, se senten per primer cop la pell l’un de l’altra. Quan marxa, la Rut desplega el paper: 13’30, Cr. Roma, 23, 2n 1a. L’hora, sí, però l’adreça no hauria calgut, la té davant dels ulls a la pantalla de la seva fitxa d’usuari. Somriu i, involuntàriament, es recorre els llavis amb la punta de la llengua. Avui no dinarà.

Falten cinc minuts per les 13 h. Les companyes van fent fora els clients que es fan els encantats encara entre les pàgines dels diaris o badant davant dels prestatges. La Rut s’acomiada de les companyes fins a la tarda. Que aprofiti, li diuen. I ella es torna humitejar els llavis.

Tranquil·lament, ja amb les sabates de taló de nou, repica rítmicament per entre els carrers amb nom de capitals europees, fins que arriba a la d’Itàlia. Localitza el 23, pitja el 2n 1a i sent el zumzeig que obre el portal. Mentre puja les escales pensa en les converses que han tingut els dies abans i els mugrons se li endureixen ràpidament.

El Geri ja l’està esperant a la porta amb la camisa mig oberta, que deixa entreveure uns pectorals de cine. Entren i la Rut para l’orella. S’escolten de fons uns riffs de guitarra potents. La Rut fa cara de sorpresa i el Geri li diu: Perdona, perdona, que puc canviar la música. Volia fer un joc literari i potser no l’has captat… També tinc jazz, i blues i… La Rut li posa un dit damunt els llavis. Shhhhhhht! De debó vols canviar For whom the bell tolls, de Metallica? Putos estereotips! apuja el volum, calla i folla’m!

HOMENATGE ALS LLAPIS I A TOT EL QUE CONTENEN

Homenatge als llapis i a tot el que contenen

31 de gener 2022

L’escriptora cambrilenca Rosana Andreu ha presentat el seu nou conte, ‘Història d’un llapis’

Actualitzada 31/01/2022 a les 19:58

Un objecte tan senzill com un llapis de fusta pot contenir tot un univers, si se sap com buscar-lo. Això és el que ha fet l’escriptora i bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu en el seu nou conte, Història d’un llapis (Editorial Babidi-bú). El protagonista és tot un clàssic a les aules: un llapis Staedtler HB fabricat a Nuremberg (Alemanya), que des que el compren, es va fent petit, petit, a força de fer-lo servir.

«És una història molt senzilla, pensada per a primers lectors», apunta la Rosana, qui també admet que, d’alguna manera, el conte «fa pensar en aquella il·lusió que pot sentir tothom quan estrena un llapis nou, allò tan senzill però a la vegada tan bonic». El llapis, afegeix, també és un contrapunt «a l’era digital», i «permet fer moltes coses, com dibuixar o escriure, sense necessitat d’endollar-lo». I, encara més, recorda la Rosana, fer servir un llapis vol dir escriure a mà, un hàbit que fa que les connexions neuronals siguin molt més potents que si simplement mirem una pantalla. En definitiva, apunta l’escriptora, es tracta de recordar la bellesa de l’escriptura a mà i, en síntesi, de les coses senzilles.

Aquest projecte tan personal, la Rosana l’ha fet juntament amb Juan Carlos Gil, que a més de signar les il·lustracions, és la seva parella. «Ell no es dedica professionalment a això, però sí que li agrada molt dibuixar i experimentar amb diferents formats. Volíem fer un projecte junts i vam pensar que podria ser un conte infantil sobre la història d’un llapis», recorda.

L’il·lustrador va decidir que, si la història era sobre aquest objecte, la millor manera de fer els dibuixos seria amb llapis de colors, omplint les pàgines de coloraines, igual que faria un nen. «Es va comprar un estoig de llapis de colors molt maco, que feia molt de temps que tenia ganes de comprar, i així és com va donar tot el color al llibre», recorda la Rosana.

Ara, amb el conte ja imprès i distribuït, la parella admet que té ganes de repetir l’experiència, encara que, com que no s’hi dediquen de manera professional, els costa trobar el moment de posar-s’hi de nou. De material no els en falta: «Hem parlat de fer un nou llibre, però aquesta vegada més enfocat a la novel·la gràfica, seria un còmic a partir d’una novel·la juvenil que ja tinc escrita», explica la Rosana.

Amb Història d’un llapis, l’escriptora de Cambrils suma un nou títol a la seva col·lecció de contes, entre les quals hi ha la sèrie de Les aventures d’en Nic, el simpàtic ruquet que es dedica a voltar pel territori. «Al Nic el tenim en standby a Prades, que és on va acabar la seva última aventura, esperant baixar cap a Reus», bromeja l’escriptora. De moment, explica, no preveu sumar un altre títol a la col·lecció de contes infantils, però sí que avança que, abans que s’acabi l’any, publicarà una novel·la.

Història d’un llapis es pot comprar a través de la pàgina web de l’editorial i també en llibreries de Cambrils i de Tarragona.

 

ROSANA ANDREU I CARLES GIL PRESENTEN EL LLIBRE INFANTIL «HISTÒRIA D’UN LLAPIS»

Rosana Andreu i Carles Gil presenten el llibre infantil «Història d’un llapis»

28 de gener 2022

Ahir a la tarda, al Centre Cultural, va tenir lloc la presentació del llibre infantil “Història d’un llapis” de Rosana Andreu i Carles Gil. L’acte va ser presentat per la bibliotecària i escriptora Judit Robert. En aquesta ocasió, l’obra és un treball realitzat a quatre mans: la Rosana s’ha encarregat del text de la història, mentre que en Carles s’ha fet càrrec de la il·lustració i dels dibuixos que acompanyen el conte.

Tal com va explicar Andreu a revistacambrils.cat, “jo sempre tinc coses escrites als calaixos i, tot i que m’agrada molt escriure per a lectors adults; també tenia algun conte infantil escrit. Juntament amb la meva parella, el Carles, vam pensar fer alguna cosa conjunta; a ell també li agrada molt el tema dels llibres infantils –ell dibuixa–, doncs vam pensar que estaria bé. De les diferents opcions de contes que teníem aquesta ens va semblar atractiva, amb un personatge que és un llapis. És un conte molt senzill, és per a un públic de primers lectors, de 5 a 7 anys, amb un text i una història senzilla però on la càrrega més important és la de les il·lustracions”.

Primera col·laboració conjunta

En Carles Gil no es dedica professionalment al món de la il·lustració, ell és aparellador, però li agrada molt aquest món de l’art. Fa un parell d’anys va començar a fer aquarel·la i d’altres tipus de dibuixos i, aquesta vegada ha estat la seva primera incursió com a il·lustrador dins del món infantil. Aquest és un primer treball conjunt, però tant la Rosana com en Carles no descarten seguir col·laborant plegats. Segons va Andreu, “tinc una novel·la juvenil i a ell li agradaria fer un tipus novel·la gràfica juvenil; però això és un projecte molt ‘macro’; tots dos treballem i això ho fem en les hores lliures”. D’altra banda, Rosana Andreu sí segueix preparant projectes literaris ja que a l’octubre té previst publicar una novel·la negra. “El tema infantil m’agrada molt perquè també és la meva feina, però el que més m’agrada llegir, escriure i exterioritzar és la novel·la negra” va comentar.

Litterarum 2017

Dissabte 27 de maig vaig anar a LITTERARUM a explicar el projecte de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Era la primera vegada que assistia a una Fira que enguany compleix 10 anys i que s’ha convertit en un referent, no només del llibre ebrenc, sinó del llibre en general. A més vaig descobrir la part reservada a programadors, que poden conèixer de primera mà diversos espectacles literaris de cara a futures contractacions.

He de dir que l’organització és de 10, tant pel que fa a informació prèvia, com per l’acollida. Hi tenen molt a veure l’Albert Pujol,  la M. Josep Clua i la Montse Pineda, que han aconseguit convèncer a diverses entitats (Ajuntament, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre…) per tal que apostin i continuïn apostant per aquest format.

Després d’assistir a dos espectacles fantàstics de poesia i música (Canten Marta Pessarrodona i Versos immortals), vaig passejar per la carpa tot veient el fons editorial ebrenc de les llibreries locals i a les 20’30 vaig fer la presentació de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Al costat dels estands dels cellers de diferents DO de tota Catalunya hi havia un petit escenari per a donar veu a biblioteques i cellers de cara a explicar el projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat que ja fa 5 anys que funciona amb èxit. Vaig explicar les activitats que hem dut a terme a la biblioteca durant aquests anys, i la Noemí Poquet, del Molí de Rue de Vinebre va fer cinc cèntims del seu celler i dels seus vins. Per acabar vaig explicar un conte erótic amb contingut vinícola, i és que…  a qui no li agrada escoltar històries divertides?

Litterarum també em va servir per a retrobar-me amb diferents amics i amigues: l’Albert Pujol i la M. Josep Clua,  La Laura Fuses i la Mercè Esquerda, de biblioteques de Lleida, el Paco Sanahuja, el Jesús M. Tibau, el Jaume Boldú, l’Emanuel Munteanu, el Josep Sebastià Cid, la Núria Grau i la Núria Ardèvol, el Sergi Bassa, l’Anna Merino, la Cinta Roldán, la Sílvia Mayans, les germanes Besolí, els amics de la biblio de Tarragona i molts més… fins i tot vaig saludar el Mingo Ràfols (encara que vaig descobrir còmicament més tard que en realitat no som amics)

Fins l’any que ve!

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies