ETERNITAT

Les passes de la psicòloga repiquen rítmicament sobre les rajoles de la presó de Can Brians. Després de presentar l’acreditació a la finestreta d’entrada, la condueixen a la sala de reunions, on l’espera la Laura Tremosa, a qui ofereix la mà. La Tremosa fa una encaixada ferma i freda i ho acompanya amb un somriure glaçat.

La psicòloga seu en una cadira davant de la presa i desplega a la taula el contingut de la seva cartera: els informes del cas Cementiri i les fotos de l’escena del crim. La Laura hi dona una llambregada, però no sembla afectada per les imatges del cadàver del Toni Ribot.

-Bona tarda, senyora Tremosa – diu la psicòloga. – Ja sap per què soc aquí, oi? 

La Laura assenteix desmenjadament i li comenta que prou que ho sap, que ha de determinar si està sana o està com un llum de ganxo i que del seu informe dependrà la sentència que li apliquin durant el judici.

-I tant me fa, si vol que li digui. Sense el Toni ja no em queda ningú aquí, així que ja poden fer amb mi el que vulguin. Què vol que li expliqui?

-Doncs comenci pel principi. Com va conèixer el Toni Ribot?

La Laura Tremosa s’arrepapa a la cadira, entrellaça les mans,  alça els ulls cap al sostre ple de taques d’origen indefinible i rememora el primer dia que va veure el Toni, quan va arribar a l’empresa de consumibles informàtics en què ella treballava des de feia uns anys. L’havien contractat com a comptable i aquell primer dia, amb el vestit una talla més gran i el somriure trist, semblava molt desvalgut. 

La Laura el va acollir, li va ensenyar el seu lloc de treball, les seves funcions, i li va comentar que estava disposada a ajudar-lo en el que calgués. Quan va ser l’hora de l’esmorzar li va dir que tenien mitja hora i que normalment baixaven al bar de sota, que si s’hi volia afegir, però ell no va voler i va preferir quedar-se al despatx posant-se al dia.

-I se’n va enamorar, vostè, ja, aquell primer dia?

La Laura diu que no, que aquell dia només li havia semblat algú una mica despistat i també entranyable i que ben segur no tenia cap dona a casa, per què d’altra manera no l’haurien deixat sortir amb un vestit que li quedava ample i li haurien fet comprar un més de la seva mida. Però amb els dies va anar agafant afecte a aquell noi bastant més jove i va aconseguir que baixés amb ella a esmorzar. Entre entrepà i entrepà va conèixer la seva trista història.

-La mort de de la seva dona, oi?

-Sí. Un càncer que en dos mesos se la va emportar a la tomba i això que només feia dos anys que estaven casats. 

La Laura explica tots els detalls dels joves enamorats segons li havia explicat ell, com s’havien conegut a l’institut i s’havien enamorat a primera vista, i quantes il·lusions havien posat en una vida en comú, que imaginaven amb dos o tres fills. Quan va entrar a l’empresa feia pocs mesos que havia mort la seva dona i per això passejava la seva tristor amunt i avall i aquelles peces de roba que li anaven balderes, a causa dels quilos que havia perdut després de la defunció.

-I poc a poc me’n vaig anar enamorant i vaig aconseguir que ell també n’estigués de mi, o això pensava jo, perquè, com vaig veure després, això no era ben bé així. Però el cas és que al cap d’un any ens casàvem i per a mi, que ja havia abandonat l’esperança de trobar algú amb qui compartir la meva vida, va ser com si se m’obrís el cel de cop. Sé que sembla un tòpic, però les papallones em voleiaven per l’estómac i estava sempre amb un somriure d’orella a orella. El Toni era allò que jo sempre havia volgut. No podia ser més feliç.

-I aleshores, com va acabar tot així? – I la psicòloga assenyala la foto del Toni amb el crani rebentat.

La Laura no s’immuta i continua la història. 

-Els primers anys van ser feliços, no puc dir que no, però en algun moment vaig començar a notar que ell havia perdut l’interès. Poques coses, no cregui. Però ell per a mi ho era tot, i jo no estava disposada a perdre’l, així que vaig començar a parar atenció a la seva actitud i em va semblar que encaixava amb el fet que pogués tenir una amant. Mai va ser especialment fogós, però hi va haver un moment en què evitava les relacions sexuals i dos més dos són quatre, així que vaig començar a regirar-li el mòbil i a mirar-li la roba per si trobava senyals compatibles amb alguna infidelitat. Però res. Res de res. Ni un xat amb cap noia, ni cap aplicació d’aquestes per buscar parella, ni cap senyal de maquillatge a la roba, ni tan sols cap aroma de perfum femení.

-Aleshores va decidir seguir-lo.

-Això mateix. Un dia que em va dir que marxava a fer una cervesa amb els amics, amics que jo sabia que no tenia, vaig agafar un taxi i vaig fer com a les pel·lícules: Segueixi aquell cotxe! I el cotxe del Toni es va aturar al cementiri, ni més ni menys. Vaig baixar del taxi i el vaig seguir de lluny. Ja em podia imaginar que anava a veure la tomba de la seva ex, però el que no em podia imaginar de cap manera era el que hi havia allí. Coneix Eternitat, vosté?

-No ho coneixia fins que no vaig agafar el cas. Ara sí, però expliqui-m’ho amb les seves paraules.

-Doncs resulta que el Toni s’atura davant la tomba de la seva ex, pitja la mà a la llosa i, de sobte, com per art de màgia, apareix una noia parlant. No una noia qualsevol, la SEVA noia, la que va morir de càncer. Allí estava parlant amb el Toni, que escoltava atentament mentre s’eixugava les llàgrimes amb un mocador.

-Suposo que no li va agradar.

-Suposa bé. Què volia dir allò? Que m’estava fent el salt amb la seva ex morta? És que de totes les coses que se m’havien passat pel cap, aquella no l’havia previst de cap manera. Suposo que vostè tampoc ho hauria pensat, oi?

-Doncs no. No crec que ningú s’ho hagués imaginat. Continuï.

-El cas és que em vaig indignar. I vaig anar fins on era ell i li vaig dir que què hi feia allí i que què era aquella pantomima. Es va espantar molt, tant com si l’hagués enxampat en ple acte sexual al nostre llit. Però, cregui’m, això no m’hauria importat tant.

-I van discutir…

-I tant si vam discutir. Ell em va dir que allò significava molt per a ell, que era un projecte d’una empresa, Eternitat, que s’encarregava de gravar vídeos de gent que sabia que havia de morir amb missatges per als seus éssers estimats. El cas és que la seva ex ho havia fet sense que ell ho sabés i que, quan l’empresa va contactar amb ell no n’havia volgut saber res, però que al cap del temps la trobava tant a faltar que havia acceptat el, diguem-ne, producte.

-I vostè es va enfadar.

-Clar que em vaig enfadar. I molt. M’estava dient que una dona morta significava més que jo. S’ho pot creure? Em va veure molt enfadada i va provar de calmar-me, però com més em parlava, més embolicava la troca i, a més, allí a la pantalla, aquella noia continuava xerrotejant, com si no fos morta. El Toni em va dir que ell també havia gravat uns missatges per a mi i que si un dia faltava, el podria recordar sempre, que era una cosa bona, que no era morbós, però a mi se’m va enterbolir el cervell. El veia, però no l’escoltava, només veia a aquella dona, tan jove, tan maca, amb la qual jo no podia competir, encara que estigués ben viva…

-I el va colpejar amb una gerra de flors.

-Això mateix. Si no m’estimava en vida, almenys podria tenir el seu record en vídeo a la seva tomba, i aquell sí que seria només per a mi.

-Entenc.

-No. No ho entén. Perquè… sap què és el pitjor de tot?

-No. Digui.

-El pitjor és que han contactat amb mi els d’ Eternitat per fer-me arribar els vídeos que va gravar i… sap què? Que no eren per a mi. També eren per a ELLA. Doncs ara ja descansen tots dos junts fins a l’eternitat. És just el que el Toni volia.