Estimada Andrea

 

 

Estimada Andrea,

Ahir em vas deixar, però no t’ho vull retreure. No t’ho puc retreure, millor dit. Des d’aleshores que les llàgrimes se m’escapen i no puc fer res per contenir-les. No voldria plorar. No vull que vegin com m’enfonso aquells que deien que això nostre no aguantaria, que tenia data de caducitat.

Fa tres anys només, però em sembla ahir, que ens vam conèixer al Caixa Forum. Jo feia la visita guiada a l’exposició de Toulouse-Lautrec, i tu no paraves de fer preguntes, tantes, que fins i tot vaig haver de reconèixer que n’hi havia alguna que no la podia contestar. Podria haver-me enfadat, però em vas semblar encantadora, tan segura de tu mateixa, tan culta, tan riallera, tan optimista, tan TU. En majúscules, perquè des del primer moment que no t’he deixat de pensar.

Vas acceptar aquell cafè a la sortida i vam xerrar pels descosits a la barra d’aquell bar tronat. De Toulouse-Lautrec i de pintura, i d’art i de política, de religió… fins que dels temes genèrics vam passar als personals. A la família, els estudis, la feina, i les relacions amoroses, truncades un i altre cop, tant per la teva banda com per la meva. Ja no esperàvem trobar ningú que ens fes vibrar en cos i ànima, però així va ser. I de la barra del bar rònec vam passar al teu llit. Recordo aquella nit amb tots els sentits, el tacte suau de la teva pell, l’olor intensa dels teus racons humits després de tot un dia de feina, els teus ulls brillants després del primer orgasme.

Ens vam convertir en inseparables, malgrat l’oposició de les nostres famílies. No ens van importar les crítiques i, com tu, jo no em penedeixo ni un sol dia d’haver deixat enrere els meus per TU. T’ho torno a repetir? Ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut, ni un sol dels segons que s’han escolat ràpidament al teu costat.

Sense famílies que ens diguessin què havíem o no de fer, vam crear-nos el nostre món a mida. Vaig anar a viure al teu pis, vam compartir esmorzar, dinar, berenar i sopar sempre que podíem, i ens anàvem a buscar a la sortida de la feina dia sí i dia també per abraçar-nos i menjar-nos a petons. Com enyoraré els teus petons, Andrea. Encara que visqués mil anys, no trobaria ningú que em fes sentir tan especial com quan tu em besaves les parpelles a poc a poc, i anaves descendint pel nas, pels llavis, pel coll, pel pit… la pell se m’eriçava com mai i com sé que mai no se’m tornarà a eriçar, sense TU.

Els amics em diuen que m’he de sobreposar, que ho superaré, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però jo no volia que la nostra porta es tanqués i, sobretot, no volia que tu marxessis abans que jo. I sé que, per molt que diguin, no em sobreposaré mai, que sempre seràs al meu cor i al meu cap i que el destí ens ha jugat una mala passada. Potser alguns se n’alegren, ves a saber, però ells no han tingut ni tindran mai una història d’amor com la nostra.

Deixaré aquesta carta damunt les teves mans fredes abans de fer-te l’últim petó de comiat i aniré a casa, em tancaré al lavabo, obriré l’aixeta de l’aigua calenta i agafaré una fulla d’afaitar per reunir-me amb tu com més aviat millor.

T’estimo. La teva,

Cristina

Amb els ulls esbatanats

 

 

Dimarts que ve acabo el meu tercer any de Mirmiga a la Biblioteca de Constantí. Ha estat un any de repte com a narradora, ja que volia oferir unes sessions millors que les dels anys anteriors i crec que ho he aconseguit. Però no és mèrit meu, únicament, ja que  enguany m’ha sorprès molt positivament l’actitud dels alumnes.

Us recordo que les sessions de mirmiga van adreçades a tots els alumnes d’infantil i primària del poble, amb la qual cosa venen nens i nenes de totes les edats, des de P3 fins a 6è i, per tant,  la manera d’adreçar-nos a cada edat és molt diferent.

Aquesta temporada els alumnes m’han escoltat  amb els ulls esbatanats. Escoltant-me amb l’oïda, però també amb la resta dels seus sentits, amatents, pendents de cada paraula i cada gest. Ha estat bonic i emocionant poder contar contes en aquest context. He de dir també que pràcticament cap professor ha estat pendent del mòbil, com sí ho havien fet alguns en anys precedents. I això, també es nota. Com pots pretendre que els teus alumnes atenguin si tu mateix no prestes atenció?

A la meva Biblioteca també he tingut experiències gratificants en aquest sentit, per exemple, amb els nens i nenes del club de lectura. Hem fet sessions estimulants, parlant dels llibres proposats i d’altres lectures, però sempre amb una escolta plena i activa per part de tothom. La cirereta del pastís va arribar amb la cloenda dels clubs i la visita del Francesc Miralles. El Francesc ens va parlar de l’ofici d’escriure i dels seus llibres en una conversa assossegada i sense estridències, i tots els assistents, de nou, van estar completament atents a la conversa. No vaig albirar cap signe d’avorriment ni de nervis, ni de “i a mi què m’expliques”.

I explico tot això perquè actualment cada cop costa més gaudir d’una conversa simple i senzilla sense cap desviació a la pantalla del mòbil, de gaudir explicant contes perquè els oients estan plenament receptius i se submergeixen dins de la història. Si tothom és plenament conscient d’allò que està passant no cal fer cap cosa extraordinària. No cal disfressar-se per captar l’atenció dels petits, ni aixecar constantment la veu, ni… No cal, i enguany a les dues biblioteques que m’enamoren ho he pogut constatar i també he constatat que si aquests nens i nenes poden tenir atenció plena, tots podem. Què en penseu?

Nou conte: LA CITA

LA CITA



Vaig
col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a
toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer
cop.
La
història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el
Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de
Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va
començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa,
però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps.
Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.

El
Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de
pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a
Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la
pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials:
Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que
jo podia fer ben bé des del meu despatx.

Vam
recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va
proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents
espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la
importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes
i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i
alhora extremadament professional.

Vaig
dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon
estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la
filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant
m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser
premonitori.

Un
parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem
estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts
almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un
calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a
cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però
educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan
marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat
amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”

Els
primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un
producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava
tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una
altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid
que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de
calmar com podia.

Potser
feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer
missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar
la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar
el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i,
com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina,
i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu.
Clica: Llanas Interiorisme,
remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé.
#vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.

“Molt
content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 %
recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com
jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De
queixar-se, sí que en saben.

La
veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en
el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En
un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les
piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració
que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de
@pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.

Així
és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè
podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa,
per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt
personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com
em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.

Jo
sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig
traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam
entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava
tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc
fer?” em va demanar.

Jo
coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan
maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que
si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust
per a tots dos.

I
no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va
anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets,
però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació
s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a
través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava
conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a
casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.
L’espelma
tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el
timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com
envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les
extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i
allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest
de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va
fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que
fossis tan guapo”

Nou conte: NO M’ESTRANYA

NO M’ESTRANYA


Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i
n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a
esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les
8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant.
El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que
ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També
devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat
(descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens
a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu
ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a
berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits
del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta
atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora
fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les
manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar
amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc
edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia
cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari
i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un
llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que
era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen.
No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot
allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer
el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar
dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada,
planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar
que aquell dia que no vam escoltar les seves històries fos també l’últim de la
seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I
tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre
tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al
cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de
tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot
de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva
noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a
casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada
dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens
explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys
abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i
s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i
arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts.
S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat.
Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava
l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor
nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un
company de feina tot el seu món s’havia enfonsat. Havia desitjat morir per no
haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no
ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada
al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els
seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va
explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents
dels mossos d’esquadra van entrar al bar i 
el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per
la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en
sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi
trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va
estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi
sota la taula. Un rínxol ros s’escolava entre la cremallera.


Nou conte: NO ESTEM SOLS

NO ESTEM SOLS
 
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i
el Joan van canviar per sempre més.
     Bon dia – va saludar la Pilar.
     Bon dia – van respondre els altres tres companys.
 
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una
excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències,
canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de
desistir de fer-la.
 
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones
cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de
casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de
cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades
amb la cura dels néts.
 
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles,
gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja
no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de
venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap
eliminaven cap mena de risc.
 
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i
boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt
més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que
tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut
cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou
d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc
senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre
dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que
zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
 
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els
feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu
les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats…
Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava
res…
 
      Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
      Però que no anàvem a Prades?
     – Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un
llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc
molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és
fruit de moltes llegendes i successos estranys…
 
      Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
     Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a
plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre
passen per la nit.
       Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo
encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
     Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la
bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no
tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia
caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins
i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
 
   Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles,
van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el
camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns
minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per
Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de
baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
   
    Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació
que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a
admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
 
       I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
      Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser
glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit
del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
      Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
 
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant
mentre els altres reien de la seva gosadia.
 
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar
al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant
senyorívolament, els estava esperant.
      No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
     Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant
d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
     
    El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la
zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar
algun lloc per dinar. 
Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta.
Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia,
era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
 
       Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que
és més nova que la resta d’edificacions.
    I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el
Quim, escèptic.
     No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix
a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a
saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
       Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
      Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc
per a dinar.
 
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.  Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment
havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
     Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens
queda poc més d’una hora de llum.
       Som-hi!
 
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel
camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les
indicacions dels panells.
 
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de
boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien
els uns als altres.
 
       Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
       Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
 
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena
d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar
passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la
filera.
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia
veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van
continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla,
i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien
els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
 
       Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar
la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La
Mussara.
 
       No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
       No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
     A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens
impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar.
S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
 
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell,
ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho
podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
 
       No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan
vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
      A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i
arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
 
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia
fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les
Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que
tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més
d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les
petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
       Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
 
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador
per tercera vegada.
 
     Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
    Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir
d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats
i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit
com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
      Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va
dir el Joan.
    Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la
nit aquí. Seguiu-me!
 
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que
va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben
conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica
l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes
de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
 
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura
havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre
les pedres de la vella església.
      Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè
pensava que mai la utilitzaria.
       Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
       No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
      I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest
migdia.
    A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes
barretes de xocolata.
       A  mi encara em queda aigua…
       Au, doncs, repartim.
 
Van menjar en silenci.
       No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
       Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
       Dic que no estem sols. Noto una presència…
 
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de
mirar de notar alguna presència.
 
      Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I
estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
       Bona idea – va convenir la Pilar.
 
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els
cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora
d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer
el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
 
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el
Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
 
       Ei, desperteu-vos, dormilegues!
      Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
      Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
    M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora.
Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del
Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i
assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només
unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
 
       Quim, on ets?
      Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia
enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a
Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada
no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble
van contactar amb la policia.
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la
recerca, però ni rastre del Quim.
 
       Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels
policies.
     Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre
una pedra i què passava si saltaves per damunt…
      Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a
veure què diu exactament?


La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a
qui ningú va tornar a veure mai més.