Pels vells temps

La Laura parpelleja. Nota un dolor lacerant al cap i la llengua enganxosa. Un cop amb els ulls ben oberts mira al voltant i es veu en uns lavabos que li resulten vagament familiars. Prova d’aixecar-se, però no pot. Està lligada de mans i peus a una cadira, al bell mig de l’habitació.

Com coi he arribat fins aquí? I els records se li amunteguen al cervell atordit. Era divendres, últim dia d’entrevistes per a la feina de comercial. Tenia dues candidates amb un bon currículum i calia decantar la balança segons com anés l’entrevista.

Recorda que a la primera candidata, tot i les seves bones referències, se la veia una mica tímida per al lloc, un lloc reservat per a una persona dinàmica i decidida. A continuació va entrar la segona candidata. Era perfecta en tots els sentits però, tan bon punt la va veure, va saber que no podria donar-li el lloc.

– No ets la Xènia? – Va preguntar la Laura en acabar. Realment no m’havia fixat en el nom, però ara que et tinc davant i he vist aquest tic tan teu de tocar-te lleugerament l’orella cada dos per tres, ara he caigut. Vam estudiar juntes tu i jo, que no te’n recordes?

– Doncs sí, la veritat és que t’he conegut de seguida, però com que necessito la feina, he preferit no dir res.

– Mira, Xènia, seré sincera: Ets la candidata ideal, però no et puc contractar. En aquesta empresa estan pro-hi-bi-dí-ssims els favors a familiars, amics, etc. Si arribessin a saber que ens coneixem, em jugaria el lloc.

– Disculpa, Laura, però no ho sabran pas. Jo soc l’única que ho podria dir, i de mi no en sortirà res, t’ho ben prometo. Necessito la feina, el meu pare està greument malalt i necessito pagar a algú que el cuidi nit i dia. A més, soc la millor candidata, tu ho has dit.

– Ho sento, Xènia, no hi puc fer res. Tinc ètica, jo. Em sap molt de greu, però no et puc donar aquest lloc. En tot cas, em fa molta il·lusió retrobar-te, després de tants anys. Vols que anem a fer una copa i em poses al dia de com et van les coses? Pels vells temps!

Ara, lligada de peus i mans, veu com s’obre la porta del davant i entra ella, la Xènia, amb una capsa a les mans. Somriu. – Bon dia, dormilega. Com anem? Tot bé?

La Laura no sap què dir. Què hi fa allí lligada? i què hi fa la Xènia, tan tranquil·la?

– Segur que t’estàs preguntant que què passa, oi? Doncs jo t’ho explicaré, Laura, no pateixis, que tenim toooooot el temps del món. Estem soles i ningú no ens buscarà aquí. Recordes aquests lavabos?

Mira al voltant mentre la Xènia agafa una cadira, la posa a l’inrevés i seu amb les cames a banda i banda. Porta uns texans negres, i una samarreta bàsica blanca, sabatilles d’esport Nike i el cabell recollit en una cua de cavall. Res a veure amb el look professional que havia portat a l’entrevista.

– Són els lavabos de l’insti?- Xiuxiueja. – Però què hi foto aquí lligada, Xènia, m’ho pots dir? Fes el favor de deslligar-me. Em fa mal.

– Et fa mal? Aguanta una mica, dona, que encara no hem ni començat. Doncs sí, són els lavabos del nostre insti. Pels vells temps vas dir, no? Anem a fer una copa pels vells temps. Doncs ja som aquí, pels vells temps. Mira, tu i jo no seríem aquí si la cosa hagués anat d’una altra manera, però no he tingut més remei que fer això. No m’has deixat cap altra opció.

La Laura es regira a la cadira, però per més intenta deslligar-se, més mal li fan les cordes.

– Ara que ho dius: vam estar xerrant de l’insti, i de les coses que havíem fet des d’aleshores.

– Corregeixo, Laura: no VAM estar xerrant. TU vas estar xerrant. Va ser un monòleg. Em vaig adonar que no recordaves el nostre pas per l’insti de la mateixa manera. Si de cas, ara et refresco una mica la memòria: La meva mare va morir quan fèiem sisè. Fins aleshores havíem sigut les millors amigues, sempre l’una a casa de l’altra, sempre jugant al carrer, sempre juntes. Però la mare va morir i el meu pare va entrar en depressió. La situació a casa era complicada i em vaig trobar que la meva millor amiga no em feia costat, que em deixava de banda. Havia arribat estiu i l’havia passat sola mentre tu no sé què feies, però a tu ni et vaig veure. Et trucava, passava per casa teva, però no hi eres mai. Fins que vaig desistir. Quan vam començar a l’insti tu ja tenies un nou grup d’amigues. Suposo que les devies haver fet durant l’estiu. Jo estava sola. 

– T’ho puc explicar, Xènia, aquell estiu…

– Xisst, calla, calla, que ja vas parlar prou ahir. Doncs el cas és que no només estava sola, sinó que el meu pare es passava el dia al sofà bevent cervesa. No es preocupava de mi i quan va començar el curs jo no tenia roba, però havia crescut uns quants centímetres i m’havien sortit una mica els pits. L’única roba que m’anava bé era la de la mare i em va dir que me la posés. Jo li vaig dir que no, li vaig suplicar que anéssim a comprar roba, però no em va fer ni cas, i em vaig veure obligada a anar a l’insti amb la roba de la meva mare morta. No et pots ni imaginar què vaig sentir el primer dia amb aquella fila…

La Laura recorda vagament que la seva amiga s’havia tornat una friki en començar l’insti, però no tenia ni idea de com havia anat la cosa.

– Ho vas recordant, Laura? – La Xènia deixa la capsa als peus i li pessiga les galtes. Així, ben vermelles, tal com em posava jo cada cop que m’insultàveu pels passadissos, ho recordes, Laura, eh? Ho recordes, ara? 

– Jo no…

– Tu no, què? Tu no em vas insultar? Potser no, que no ho vas fer, però sí que reies, que et vaig veure com reies, i en cap moment vas fer res per aturar els insults. Eres la meva amiga feia quatre dies, cony! I recordes un dia aquí, en aquests lavabos? No? No ho recordes? Clar, és que vas marxar tan bon punt van començar a insultar-me les teves amigues. I saps què? com que no ho vas veure, ja t’ho diré jo: no en van tenir prou amb insultar-me. Em van començar a estirar el cabell, i després a colpejar-me fins que vaig caure al terra i…

– Em vols pegar? Pega’m, Xènia, m’ho mereixo. – La Laura té els ulls plens de llàgrimes. Nota els cops com si els estigués rebent ella mateixa. Fa molts anys, però recorda vagament aquell dia. Recorda que va marxar mentre l’estaven insultant, però no sabia que la cosa havia arribat tan lluny.

– Que et pegui? No, tranquil·la, que no et tocaré ni un pèl, no pateixis. – La Xènia torna a agafar la capsa i se l’acomoda entre les cames. La Laura juraria que ha sentit una fressa dins la capsa.

– Mira, ja a 2n de BUP us vau oblidar de mi. No perquè us n’haguéssiu cansat, no, és que va tenir la desgràcia d’arribar l’Anna Ribas, i es veu que era millor ficar-se amb aquesta, no sé… El cas és que aleshores em vaig convertir en invisible, que no sé què és pitjor. Des d’aleshores, completament invisible. Em sobta fins i tot que em coneguessis ahir. 4t de BUP. Viatge de fi de curs i d’etapa. Ho recordes?

– Sí, però…no va passar res… – somiqueja la Laura.

– No em va passar res a mi, cert, però sí que va passar una cosa interessant. Una cosa que va córrer per tot l’insti. Tothom se’n va assabentar d’allò que et va passar. Et faig memòria?

– L’atac?

– Sí, l’atac. 

– I què vols dir…?

– Xisssst, espera un moment, que tot arribarà. Doncs re, visita al Museu Vaticà, i allí, davant l’estàtua de Laocoont i els seus fills devorats per les serps, tenim que a la senyoreta Laura li agafa un atac i cau rodona entre convulsions. Corredisses, xiscles, plors, Ni-no, Ni-noooooo, i cap a l’Hospital General de Roma, sota observació. Els profes ens van explicar que tenies un quadre greu d’ofidiofobia, temor patològic als ofidis, serps en concret. Que segurament havies tingut alguna mala experiència de petita i que allò t’havia provocat aquesta aversió. Que els atacs poden venir provocats pel sol fet de pensar en una serp i el xoc de contemplar aquella estàtua tan realista, amb les serps devorant el dissortat Laocoont i els seus fills, havia sigut el desencadenant de l’atac.

La capsa que mantenia la Xènia entre les cames s’havia mogut?

La Laura recorda perfectament les hores passades a l’hospital de Roma a causa del visionat d’aquella estàtua. Punyeta, quin realisme, i quines suors li havien agafat només d’imaginar-se al lloc de Laocoont. Les mateixes suors que amaren ara mateix tot el seu cos. Recorda ràpidament el desencadenant de la patologia. Devia tenir quatre o cinc anys, en una passejada pel camp amb la mare. La mala sort va voler que trepitgés una serp i aquesta, revoltada, se li va enfilar per una cama i la va mossegar. No era una serp verinosa i la mossegada no va tenir cap conseqüència, però al cap de la petita Laura, les serps es van convertir en un monstre que habitaven tots els seus malsons, de dia i de nit. Abans de tancar els ulls s’imaginava que reptaven silencioses pel terra de la seva habitació i se li enfilaven al llit, enroscant-se-li per les cames… Si s’aixecava per anar al lavabo havia d’encendre el llum i comprovar que no sortia cap serp de la tassa i l’atacava aprofitant que estava mig adormida. Però no només eren els malsons, també va començar a evitar sortir al camp o visitar zoològics o qualsevol altre lloc en què pogués aparèixer una serp.

Els pares la van portar a un psicòleg, però ni la teràpia havia aconseguit foragitar la seva por a les serps.

– Doncs bé, Laura. Allò em va fer pensar i em va fer interessar pel món de les serps. Vaig començar a informar-me’n. Primer a la viquipèdia, i després en llibres especialitzats, per tal de conèixer a fons el món de les serps.

La capsa s’havia mogut. Ara n’estava ben segura. La Laura escoltava la Xènia, però no treia l’ull de la capsa que encara aguantava entre les cames i que, n’estava segura, s’havia mogut.

– Tinc un terrari a casa, saps? I ara es podria dir que soc una mica experta en ofidis. Què et sembla? 

– No sé què…, Xènia, jo…

– Xissst, calla, calla. Ja t’he dit que no et tocaria ni un pèl  i compliré la meva paraula, com tu. Tinc ètica, jo, com tu. No em vas dir que no aconseguiria el lloc perquè tens ètica? Doncs jo igual, Laura. I ara et volia presentar a una petita amiga que he portat. Està dins d’aquesta capsa i es diu Laura, com tu. Què et sembla? La vols conèixer?

– No, Noooooooooooooooooooooooo, Xènia, sisplau, no ho facis, sisplau. Deixa’m anar i tens la feina, encara que ens coneguem, no ho diré a ningú i…

– Laura, ja és massa tard. Fa molts anys que és massa tard.

La Xènia obre la capsa i de l’interior en surt reptant una petita serp que s’enfila pel seu braç.

– No, Xènia, sisplau, aparta-la de mi! – La Laura panteixa i la suor comença a regalimar-li pertot arreu. Augmenta ràpidament la seva temperatura corporal, els ulls li couen i sent unes fortes punxades al cervell. Tanca els ulls, però els torna a obrir de seguida. Encara és pitjor no saber si la serp continua al braç de la Xènia o decideix explorar nous territoris.

– Sisplau, Xènia, tanca-la i parlem-ne. Què vols? Digue’m què vols i ho faré sense dubtar-ho. Parlem-ne, sisplau, – somica la Laura, intentant no mirar el moviment ondulant de l’altra Laura recorrent el cos de la Xènia.

– Mira, doncs saps què? Que no, que no cal que en parlem. Que això no caldria que hagués anat així, però em vas dir que tu tenies ètica i mira, entre això i el fet de no recordar tot el que m’havíeu fet, he pensat que et mereixies un petit càstig.

La Xènia agafa la serp, la diposita a la caixa i la tanca.

– Gràcies, – sanglota la Laura.

– No me les donis. – La Xènia s’aixeca de la cadira i surt del lavabo amb la capsa. La Laura comença a fer petites respiracions per a recuperar l’alè mentre prova de deslligar-se, sense èxit. Aleshores veu com la Xènia torna a entrar al lavabo. Ara porta una capsa, però aquest cop és MOLT gran. Realment gran. Tan gran que li costa agafar-la. La diposita al terra. 

– Xènia, què és això? Sisplau, parlem-ne…

La Xènia obre la capsa i, poc a poc, en van sortint tota mena de serps mentre somriu.

– Tota la meva col·lecció de serps. Tota per a tu, Laura. Espero que en gaudeixis. 

I la Xènia surt del lavabo entre els crits esgarrifosos de la Laura. Pels vells temps.

Celobert

Punyeta!!!

Hola! Què t’ha passat?

Ah, hola! Re, m’acaba de caure la meva tovallola preferida allí baix

La Raquel assenyala el pati interior. Llardós, ple de cagarades d’ocells, de pinces de roba i d’objectes diversos caiguts al llarg dels mesos

Ja ho saps que no hi viu ningú? Comenta la Sara des de l’altra banda del celobert, just a la finestra del davant.

Doncs no ho sabia, però m’ho imaginava. Mira com està tot. I ja procuro anar amb compte, eh! Però mira… Em dic Raquel. I tu?

Jo soc la Sara. Fa un parell de mesos que vius aquí, oi?

Doncs sí. Vaig tenir sort d’entrar tot just una setmana abans del confinament. T’imagines tota aquesta història enmig d’un trasllat? I encara rai que treballo en un supermercat, perquè a mi això d’haver-me de quedar tot el dia a casa…

Doncs a mi no m’ha suposat gaire canvi. Soc escriptora i habitualment surto poc, només per a les compres imprescindibles, així que estic en la meva salsa

Dona, això de no poder ni sortir a fer una cervesa amb les amigues…

Ni fu, ni fa. Jo estic bé a casa. Amb la nevera plena, la wifi, un pijama calent, un bon grapat de llibres i la cafetera a tot drap no em fa falta res més

Ai, doncs jo no m’hi trobo. Em fa falta passejar, xerrar, veure a la família, als amics. Escolta’m, i si no surts gaire, sobre què escrius?

Sobre el que veig des d’aquesta finestra. Aquest celobert és una font inesgotable de temes, a poc que hi facis una llambregada de tant en tant. Dins de cada casa hi ha un món bategant

No em diràs que fas com el James Stewart a La Finestra indiscreta?

Justa la fusta

No m’hauràs estat espiant?

Tu què creus?

La Raquel s’ho pensa una estona i mostra un gest de preocupació

Tranquil·la, soc una tomba. El teu secret està protegit. No et dic que no aparegui en algun dels meus relats, però res més…

La Raquel prem els llavis i tanca la finestra d’un cop sec. Allò només va passar una vegada, es diu, no pot ser que veiés res, l’habitació estava ben bé a les fosques. Però també és cert que la finestra era oberta i el Pol, el fill adolescent dels veïns del quart se li havia abraonat a l’ascensor, i ja feia molts dies que no fotia un clau amb el puto confinament. I sí, només té 16 anys, però que no ho sembla, i era ell que l’havia buscat i…

La Raquel torna a obrir la finestra i, des de l’altra banda del celobert, la Sara li pica l’ullet amb un mig somriure de sororitat.

Un cop de bona sort

La mosca es posa a l’ampit de la finestra que havia obert feia dues hores el Gerard. El dia és assolellat, sense ni gota del vent que l’havia portat amunt i avall dies enrere. S’hi està bé, fora. Malgrat això, decideix entrar.

Zuuuuum, zuuuuuum. El so de les seves ales ressona per tota la casa fins que troba alguna cosa interessant i s’atura damunt de la taula del menjador. Ningú l’ha desparat després d’un àpat alt en greixos saturats. Hi ha restes d’hamburguesa: petits trossos de carn picada, algun trosset d’enciam, esquitxos de maionesa i quètchup. També, un gelat cremós a mig desfer, dolç com una pruna ben madura.

A la mosca li ve salivera i no sap per on començar. Es decideix, finalment, pels minúsculs trossets de carn, però sense perdre de vista la resta de banquet. Sembla que no hi ha cap humà a la vora que la destorbi del seu festí. De sobte sent unes passes ràpides que s’acosten a la taula. i alça el vol ràpidament cap al sostre de l’habitació. Allí, de cap per avall, veu un home alt que, per a la seva desgràcia, comença a recollir tot aquell devessall de menjar deliciós. 

Torna a volar cap a la taula quan l’home ja ha recollit la majoria de menjar. Queden, però, les restes enganxoses de les salses, que també són bona cosa a falta de res més substanciós. La mosca succiona les restes de quètchup tot esperant que l’home s’hagi oblidat de passar el drap humit. 

Però no té sort en aquest sentit i, en sentir que s’acosta, torna a emprendre el vol, ara cap al lloc d’on ve l’home. Segurament deu ser la cuina. És una mosca experimentada i ha visitat moltes cuines al llarg de les darreres setmanes.

Les cuines són el paradís de les mosques i de les formigues. Sempre s’hi pot trobar alguna cosa de profit, per petita que sigui, damunt dels pedrissos, pel terra o en algun cubell d’escombraries obert. Sucreres mig obertes, pots de mel amb gotes grogues enganxades a l’envàs, molletes de pa, bassalets d’oli, taques de diverses salses. Ni la persona més neta del món pot eliminar al 100 % les restes de menjar que fan les delícies dels petits insectes.

La mosca detecta, en aquest cas, unes boletes de pa prop d’un cubell d’escombraries. El cubell fa una olor apetitosa, però està tancat, tot i que pot veure un reguitzell d’alguna cosa líquida que ha regalimat per l’exterior. Se n’ocuparà després del pa, sí.

El pa comença a desaparèixer mentre l’home esbandeix el drap que segurament ha fet servir per a eliminar el banquet de la taula. Malaguanyat, pensa la mosca. Per un moment resta quieta esperant que l’home no la vegi i vingui a matar-la d’un cop. Ja n’ha vist desaparèixer unes quantes així, i la veritat, no ho entén. Que potser molesten molt? Si fins i tot els fan un servei, als humans, fent fonedissos tots els fragments de menjar que queden amagats per tota la casa…

La mosca comença a estar tipa, però es resisteix a deixar el menjar. Prou que sap que poden passar moltes hores sense tornar a trobar res de res i s’haurà de conformar olorant les tifes dels gossos del carrer. Vola fins al cubell i comença a llepar àvidament les restes de vés a saber què, fins que en té ben bé prou.

A continuació voleia una mica per la cuina però, tipa com està, poques coses criden la seva atenció. Decideix tornar al menjador. L’home està escarxofat al sofà amb una cervesa a la mà. De tant en tant fa un glop i la mosca sent nítidament com el líquid baixa per la seva gola. Vola fins al reposabraços, just a l’altra banda d’on seu l’home. No sembla que l’hagi vist. Està absort en els seus pensaments d’humà.

Baixa fins als coixins i mou les potetes ràpidament. Vol acostar-se a l’home. Sap que no és una bona decisió fer-ho, perquè normalment els humans s’enfaden d’allò més quan noten algun zumzeig al voltant. Però no ho pot evitar. Li agrada l’escalf i l’aroma que desprenen els cossos de les persones. En això no fa distinció de races, ni de sexe, ni d’edat, ni de condició social. Tant li fa si l’humà va perfumat de Chanel, com si està cobert de ronya de dalt baix. És més, aquests últims encara fan una olor més agradable per al gust de la mosca.

L’home aixeca la mà que no sosté la cervesa i es toca lleument el coll. La mosca mira allí, just on els dits han fregat unes marques recents, vermelles, lluents, encara amb restes d’una mica de sang. Sang? A la mosca la sang l’embogeix. Pot abandonar l’àpat més deliciós a l’encalç d’una minúscula gota de sang.

La mosca vola fins al coll de l’home, sabent que és molt probable que acabi foragitada en un tres i no res. Però aquell home no sembla interessat en res del seu voltant i, realment, no mira d’espantar-la en un primer moment, així que aterra al seu coll, just on un moment abans s’ha estat tocant, damunt la jugular, que glateix de manera rítmica. La mosca tasta la sang i la troba dolça. Però aleshores l’home sí que fa el gest universal d’espantar-la amb la mà i no té més remei que sortir volant. Putes mosques, sent que renega en veu molt baixa.

La mosca vola sense rumb. Ja tornaré més tard, quan estigui dormint, pensa. I mentrestant buscaré alguna altra cosa interessant per fer passar l’estona. Travessa el passadís i veu llum al final. Entra a l’habitació poc a poc i s’adona que és una habitació de bany, amb tots els habituals mobles blancs. És a punt de girar cua i tornar per on ha vingut, ja que els lavabos no són sant de la seva devoció. Massa aigua i olors excessivament netes. Alguna cosa, però, crida la seva atenció.

Vola fins a la banyera i allí sí que hi ha un festí de sang. Així que s’oblida de l’home del sofà i es llença damunt de l’home de la banyera. Aquest no mourà cap mà per a espantar-la. Allò sí que és un cop de bona sort.

Un dia de Fira

No havia tornat a trepitjar la fira des d’aquell dia. La Blanca feia 13 anys i volia anar-hi. Ho havia estat evitant, però enguany ja no tenia més excuses. Totes les amigues hi anaven, i ningú entenia aquell encaparrament del Pau per marxar fora tots els anys el cap de setmana de la Fira.

Només va posar-li una condició: que portés pantalons llargs i que a les deu fos a casa. Però, papa, que és la Fira, que totes es queden fins les 12 i jo seré… però no hi va haver manera. En això el pare va ser inflexible.

La Blanca va marxar després de fer-li un petó ràpid i fugisser (volia demostrar el seu malestar) i ell es va quedar a casa llegint, però només un moment, perquè se’l menjaven les imatges d’aquell dia i no es podia concentrar en la lectura. No volia pensar-hi, però el record del que havia passat vint anys abans tornava al seu cap una i una altra vegada, com un martell… Finalment va decidir anar a la Fira. Només a donar una volta, es va dir. No passa res. Puc fer-ho.

Els anys havien passat. El Pau ja no era aquell xicot de setze anys, esprimatxat, ros i il·lusionat per compartir la Fira amb la seva primera novieta, la Raquel. Ara havia guanyat uns quants quilos i els cabells començaven a blanquejar. Pensava que, igual que ell, la Fira hauria canviat, s’hauria modernitzat o alguna cosa semblant, però no era així. No se’n sabia avenir. Semblava que el temps s’hagués aturat. Només canviava la roba de la gent que s’hi passejava. La resta era ben bé igual, tal com ho recordava.

El Pau va sentir un ofec al pit. Es va aturar i va respirar fondo dues o tres vegades. I aleshores va continuar caminant, procurant dominar els pensaments negres.

Va passar per la parada de xurros de l’inici de la Fira. L’olor penetrant de l’oli refregit li confirmava la sensació d’aturada en el temps. Els xurros, les porres, les patates fregides, les cotnes i els frankfurts s’apilonaven al mostrador mentre el xurrero suava profusament. Al Pau li va semblar veure que una o dues gotes de suor queien a la massa que aviat quedaria fregida i exposada a l’aparador. Quin fàstic, va pensar. 

“La tómbola de la suerteeeeeeeeeeeeeeeeee, amigos. No se quede sin su boletooooooooo. Hoy puede ser su día de suerte!!!!!. Quiere un boleto, amigo? Solo son dos euros”. No, gràcies, va contestar el Pau. La Raquel, aleshores, sí que havia volgut temptar la sort. La butlleta tenia com a premi un mocador vermell que ella es va lligar al cabell. Estava preciosa.  El Pau hauria jurat que la cantarella de l’home de la tómbola era exactament la mateixa, i que ell també era la mateixa persona. Però no podia ser. Havien passat 20 anys, per l’amor de Deu!

A continuació la parada d’artesania de Sud-Amèrica, amb pantalons, camises, instruments musicals, polseres fetes a mà. Podia ser que la roba fos exactament igual?, les mateixes talles, les mateixes combinacions de colors cridaners. I la gent comprava. No se’n sabia avenir.

Es va aturar davant del petit carro de xufles, coco, pomes de caramel i núvol de cotó de sucre. L’olor dolça va omplir-li els narius. Va respirar fondo i va recordar que amb la Raquel també s’hi havien aturat força estona allí mateix, pensant quina de les llaminadures agafarien. A ell li agradava molt el coco i ella es delia per un núvol de cotó, així que van agafar una de cada i van compartir-les entre riures. Era divertit llepar les comissures dels llavis enganxosos i sentir la calidesa de la pell de la Raquel, alhora.

Va notar un cop a l’espatlla i es va girar. Només era un grup de nois i noies, de l’edat de la Blanca, que pujaven Fira enllà, a les atraccions. El carrer s’anava omplint cada cop més i els cops i les empentes eren habituals. Sempre li havia cridat l’atenció la gent que passejava entre tota aquella gernació amb els carrets del nadons de setmanes. Entre la cridòria, els cops, les cigarretes, la calor infernal d’aquells primers dies de juny. Mentre la Blanca havia estat petita no se li havia acudit mai d’anar-hi, i després encara menys. Fins aquell dia, que ja no tenia cap més excusa.

Les atraccions per als més petits venien a continuació. Si no recordava malament, fins i tot ocupaven el mateix lloc. Els cotxes de xoc en miniatura, la muntanya russa petita, el tren de la bruixa, amb aquell personatge disfressat amb una màscara de Mickey Mouse. Els anys passaven, però els crits de nens i nenes que pujaven al tren eren exactament els mateixos. Aquella por a la foscor, al no saber què passarà dins del túnel. Als ulls inexpressius del firaire darrere la cara de Mickey. Pam, pam, pam. 

L’olor enganxosa del greix refregit el va tornar a assaltar, com a la parada de la xurreria. Ara provenia, però, de la camioneta dels frankfurts. Frankfurts, hamburgueses, patates fregides, entrepans de llom amb formatge. Suplement de ceba, un euro. I els pots enormes de quètchup i maionesa per a dissimular els gustos immunds de carns processades fins a l’extenuació. Una cua de gent famolenca esperava el seu torn.

S’acostava la zona d’atraccions per als més grans, i el tipus de gent canviava. Ja no s’hi veien tantes famílies, i la mitjana d’edat es podia ben bé situar en els divuit anys. La roba havia canviat, sí. I també l’estètica. Els tatuatges, que vint anys enrere eren inexistents, ara adornaven la pell de la majoria de nois i noies que corrien per la zona. No costaven gaire de veure tenint en compte que la roba en alguns casos era ben minsa. Les noies semblava que anessin uniformades, amb shorts texans i tops de diferents mides i colors. Els nois portaven texans llargs i samarretes arrapades mostrant els músculs incipients.

El Pau, ara, mirava a banda i banda provant de trobar la Blanca entre les riuades d’adolescents que navegaven per l’esplanada. Només la vull veure de lluny, es deia. Comprovar que està acompanyada, que no li passa res. Que m’ha fet cas i que no porta shorts. Que no corre cap perill. I aleshores tornaré a casa i l’esperaré i m’alegraré que no hagi passat res. Perquè el que va passar aquell dia…

Però aleshores el Pau, que tenia aquests pensaments mentre s’obria pas entre la multitud, es va trobar davant de la Presó d’esma. I es va quedar clavat davant de l’atracció, una de les més populars, abans i ara, pel que veia. Aterrit, va veure el firaire que vigilava la cua per pujar a l’atracció. Mentre la gàbia s’anava gronxant amunt i avall, el firaire mirava l’espectacle de les carns adolescents des de sota, i s’humitejava els llavis lascivament. El Pau va mirar la gàbia i allí hi havia la seva Blanca, amb uns shorts diminuts que li havia prohibit expressament.

I ara, com 20 anys enrere, el desgraciat aquell es delectava amb l’espectacle i qui sap si no estava escollint la seva propera víctima. El Pau i la Raquel eren dalt i ell els devia mirar com ara mirava la seva filla. Era ell mateix, n’estava segur. Havia envellit molt malament, però era ell, ho sabia. Els ulls petits injectats en sang, la barba mal afaitada, els texans bruts i estripats, la samarreta plena de llànties llardoses, la llengua serpentejant entre unes dents negres i ratades.

La gàbia es va aturar i la gent va començar a sortir. El Pau i la Raquel van ser els últims. Enhorabona!, va dir el firaire. Sou els clients número 5.000. Heu guanyat un talonari de viatges il·limitats a qualsevol atracció durant el que resta de Fira. Allò estava molt bé. Podrien gastar els diners que tenien en menjar o beguda, o estalviar-los. Veniu amb mi a la caravana, em sembla que tinc allí el talonari. I va fer un gest a un company perquè ocupés el seu lloc a l’atracció.

Els dos joves el van acompanyar. Passeu, passeu. Està una mica atrotinada. A veure si el trobo… va començar a remenar calaixos. La temperatura era molt alta allí dins i el Pau es va començar a trobar malament. Esperem fora, va dir, si no et sap greu. Sí que em sap greu. I es va girar cap al Pau amb un ganivet enorme. La Raquel va xisclar, però ningú no la va sentir. El firaire va lligar les mans del Pau, el va amenaçar amb el ganivet i el va llençar al terra d’un cop. Calladet, nen. Si estàs quiet us deixaré marxar ràpid.

I aleshores es va acostar a la Raquel i… El Pau ja en va tenir prou. Feia molts anys que no hi pensava. Ho havia amagat en un racó molt fondo del pensament, després que la Raquel decidís que no ho dirien a ningú i que no en tornarien a parlar. No n’havia tornat a parlar amb ningú, cert, però allò l’hi havia impedit tornar a la Fira des d’aquell dia. 

La gàbia era a punt d’aturar-se. La Blanca era dalt amb les seves amigues, i el violador era baix esmolant-se les ungles per triar la seva presa i atacar. El Pau es va acostar al Firaire i li va dir: avui no repartiràs cap talonari. I d’un cop el va empènyer cap a la gàbia quan aquesta era a punt de tocar a terra. Els crits dels joves en notar el cos esclafat i els esquitxos de sang sota l’atracció van fer que s’aplegués una gentada davant de la Presó.

Deien els diaris al dia següent que ningú no s’explicava què li havia passat pel cap a en Pau C.F. per a cometre aquell assassinat. La calor d’un juny infernal, deien uns, alguna provocació del fatxenda del firaire, deien uns altres. El cert és que en Pau no va obrir boca i va entrar a la presó amb un somriure d’orella a orella. 

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies
Anar a dalt