Sota el títol ‘La pausa dels dies’, el periodista Xavier Graset presenta un recull d’articles publicats al Diari de Tarragona i al Punt Avui, tot plegat en format dietari i on plasma reflexions i petites històries del dia a dia d’uns temps amb un ritme de vida és pausat.
Pels que prefereixin la novel·la negra, recomanem ‘La taca de sang’, la primera publicació d’aquest gènere de Rosana Andreu que ens porta una història fosca on s’ha de resoldre un crim masclista.
I acabem amb el llibre ‘Solo te quiero a ti’. Es tracta de la segona part d’una publicació ja presentada per la jove Maria Aragonès, que amb només quinze anys ha escrit dos volums d’una història d’amor.
Poemaris, llibres d’assaig, biogràfiques… per aquest Sant Jordi podem trobar prop de 200 publicacions de proximitat de tota mena, tot i que la novel·la encara és el gènere per excel·lència.
Rosana Andreu: «He volgut ser creativa jugant amb l’estructura, l’escenari i els personatges»
L’escriptora i bibliotecària va presentar ahir «Una taca de sang» a la llibreria Torrevisca acompanyada pel periodista Andreu Dalmau
La primera novel·la de Rosana Andreu gira al voltant d’una taca de sang. L’autora tarragonina, coneguda a Cambrils pel seu paper de bibliotecària a la Josep Salceda i Castells, ha debutat com a novel·lista amb una història negra, amb el masclisme com a temàtica principal, on el punt de vista juga un paper fonamental. En la presentació d’ahir a la llibreria Torrevisca —sota el títol «Una taca de sang i una copa de vi» i en companyia del periodista Andreu Dalmau— l’autora va explicar que el seu objectiu a l’hora de crear la seva obra no era fer una espècie d’al·legat feminista, com molts pensen, sinó modelar una “història polièdrica”, amb molts protagonistes i salts temporals.
Una taca de sang (Llibres del Delicte, 2022) és una novel·la negra ambientada a la plaça fictícia Caterina Albert on tots els personatges que hi conviuen veuen el mateix crim amb diferents ulls. Al principi de la trama, tothom comenta l’assassinat de la Georgina a mans de la seva parella, l’Albert, amb aquesta morbositat tan odiosa que envolta la societat. “És una crítica als xafarders, sí”, admet Andreu, “ja ho diu un dels personatges: ningú sap que passa darrere de la porta de cada casa”.
De la mateixa manera, l’escriptora tarragonina també fa un retrat molt acurat de la presència, encara molt accentuada, del masclisme a les vides de les dones. Tots els personatges femenins d’Una taca de sang han patit violència per part dels homes en major o menor grau, “igual que totes les que esteu aquí, no cal ni que us pregunti”, va afirmar Andreu. Tanmateix, enviar aquest missatge feminista tampoc era la principal missió de la novel·la, sinó que la trama reflecteix, simplement, el comportament habitual de les persones d’avui en dia.
Una novel·la àgil que juga amb les perspectives i les estructures
Rosana Andreu va escriure Una taca de sang per jugar amb les perspectives. “El primer que vaig plantejar va ser l’escenari”, explica l’autora, “de fet, la novel·la s’anava a titular La plaça. Un títol dolentíssim, per cert”. Després de la ubicació van venir els personatges i, més tard, una història fosca de les que li agraden a ella com a lectora: “des de ben petita he llegit Agatha Christie, per exemple”.
La seva novel·la és breu i àgil, pel lector és senzill saltar d’una pàgina a l’altra. Una velocitat que l’autora admet que neix del seu bagatge com a escriptora de relats curts (ha guanyat premis amb contes com Llop busca caputxeta o El missatge). L’estructura fragmentada, però, és una influència que ve del cinema: “encara me’n recordo de la primera vegada que vaig veure Pulp Fiction. He intentat reproduir el mateix estil”.
Rosana Andreu aconsegueix obrir i tancar les subtrames amb èxit i jugar amb els flashbacks perquè vegis de què estan fets els fonaments dels seus protagonistes. A vegades, necessites llegir el següent capítol per saber on anirà a parar el context que t’ha deixat entreveure, i això és fonamental per fer-se amb la complicitat del lector. Una complicitat que la bibliotecària i escriptora també es va guanyar després d’aquesta presentació propera i acollidora a la Torrevisca que es va tancar amb les preguntes dels assistents i amb la firma d’alguns exemplars per part de l’autora d’Una taca de sang.
Els llums de neó del rètol refulgeixen en la foscor d’aquell racó enmig de la carretera. Hi manca una “J” de fa temps i el nom sembla que estigui desdentegat: “La Rio_ana”.
L’Antònio baixa del taxi i s’acosta al porter.
– Com anem, Ramiro? Tot bé per aquí?
-Ja hi pots comptar. Jo pensava que amb el porno se’ns acabaria el negoci, i mira tu, encara venen més homes i cada cop són més joves. No ho entenc, si vols que et digui.
-Bé deuen estar contentes les noies, doncs.
-Ca, que aquests jovenets volen coses estranyes i també es prenen pastis i després no se’ls aixeca, o se’ls aixeca massa, i vinga fotre-li, per davant i per darrere, i elles que es veu que prefereixen els senyors d’abans, que poc a poc i bona lletra i amb quatre rebregades es queden tan a gust. Per cert, que m’han dit els clients que si et pots esperar una mica més, que fan l’última copa, i t’ho pagaran bé, que no pateixis.
-Cap problema. Espero al cotxe. Fins una altra!
L’Antònio puja al Citröen i, contràriament a allò que acostuma a fer, no engega la ràdio. Està ben capficat des que ha sortit de casa i ha discutit amb la Pilar. A ella no li agrada que surti tan d’hora a fer el servei. Total, és autònom, és el seu propi cap, pot dissenyar-se l’horari que més li convingui. Perquè, doncs, comença a les cinc del matí? És que no ho pot entendre.
I després, li continua retraient, arribes de nit. Pràcticament no et veiem per casa i, mira, jo ja m’hi he mig acostumat, però les nenes et troben a faltar. Tota l’estona que on és el papa, que si el papa no ve, que quan vindrà el papa, i jo ja no sé què dir. Et necessitem més a casa, Antònio, i a tu també t’anirà bé, que sempre arribes malhumorat. Que si cada cop les carreres són més curtes i els clients més busca-raons, que si l’espera se’t fa massa llarga a les parades, que si de dalt cada cop et collen amb més impostos i revisions, que si… i quan entres no tens ni esma de saludar. Les nenes ja saben que no et poden ni parlar fins que no has acabat de menjar. Que sembla que arribis de la guerra, coi!
I jo ja no puc més. Que si continuem així, doncs jo baixo del carro i agafo les nenes i aquí et quedes i ja ens has vist prou. Tu mateix.
Des de dins del cotxe, enmig del no-res i esperant la primera carrera del dia, l’Antònio reflexiona. És d’idees fixes, ja li han dit prou, tant la seva família, com els amics i ara la Pilar. I per molt que sap que no està bé, no hi pot fer més. Intenta ser una mica més flexible, però hi ha alguna cosa que l’impel·leix a continuar fent el que ell creu que és convenient, i la situació a casa és delicada, i les tres filles (tres!) suposen una gran despesa en el magre pressupost familiar. Fins que no acabin de pagar la hipoteca no podran aixecar una mica el cap, n’està ben segur.
Té molt clar que no vol que la Pilar marxi amb les nenes. Què faria ell sense les seves floretes? Què faria sense la dona que ha donat sentit a la seva vida? Potser ha de mirar de trobar una feina més rentable, però no té estudis, i només sap conduir, és el que ha fet tota la vida. O potser sí que ha de fer menys hores, o sortir una miqueta més tard i quedar-se entre els llençols abraçat a la Pilar, que de ganes no n’hi falten, i només seria qüestió d’estrènyer una mica més el cinturó. Potser sí que hauria de fer un intent…
Surten dos homes del local. S’acomiaden del Ramiro i tiren cap al taxi.
-Bon dia. O bona nit, segons es miri.
-Bon dia, bon dia. – diu el més alt, el que se li asseu al costat.
No és habitual que els clients seguin davant, però l’Antònio ha vist tantes coses que ja res no li estranya.
-Cap a Tarragona – Diu el de darrere amb una veu rogallosa.
L’Antònio enfila cap a Tarragona. Els dos homes no parlen. Deu haver estat una nit intensa. Ja sap que ha de respectar el caràcter dels clients i si aquests no volen parlar, doncs muts i a la gàbia. Molt millor, que així pot continuar pensant en el tema que ara mateix el preocupa.
La preocupació, però, passa a segon pla després que nota el canó d’una pistola a les costelles.
-No t’aturis. Continua tranquil·lament, que ja t’indicarem per on has d’anar.
No sap com reaccionar. Mira que n’hi han passat de tots colors, però que l’encanonin amb una pistola, això sí que no s’ho podia pensar. I sí que en els últims temps hi havia hagut molts assalts a taxistes, però és d’allò que no t’esperes que et passi a tu. Intenta parlar.
-Tinc diners. Agafeu…
-Calla i condueix. Necessitem un cotxe i t’ha tocat a tu. Mala sort. És que això de sortir de La Model d’esquitllentes fa que els recursos siguin limitats, Antònio – Diu el de darrere després de mirar la llicència del taxi.
-I què voleu? Mireu, jo no vull problemes. Agafeu el cotxe i deixeu-me aquí…
-Que callis o et disparo una puta bala, que no tinc res a perdre, jo, eh?
I l’Antònio nota com li clava encara més la pistola mentre el de darrere riu com un energumen i s’encén una cigarreta. No es pot fumar al taxi, pensa l’Antònio, i de seguida esborra el pensament. Ara no toca. Calla i obeeix. Amb una mica de sort tot acabarà bé. I l’únic pensament que té ara és tornar a veure a les nenes i a la Pilar.
Ja fa estona que han passat Tarragona. No sap on deuen anar ni què coi tenen pensat fer. No entén perquè no el deixen a qualsevol lloc i agafen el cotxe i…
-A la rotonda, gira a la dreta.
Passen pel costat del Parc Samà, direcció Montbrió.
-Continua. Vas bé. Veus? si vas calladet i no ens dones problemes, no et passarà res. Aquí, continua recte.
Arriben a Riudecanyes i els dos trinxeraires li van indicant el camí cap a l’embassament. Arriben a una esplanada envoltada d’arbres. No hi ha ni una ànima.
-Atura’t i baixa.
L’Antònio obeeix i els dos baixen darrere seu. Ara tots dos porten pistola i l’encanonen. No és religiós, però comença a resar un parenostre. Creu que aquest serà el seu últim dia i l’únic que fa és culpar-se de no haver fet cas de la Pilar. Per què no t’he fet cas, nena?
-Mira quins ulls que fa l’Antònio. Està cagat de por. Au va, home, que no volem més problemes dels que ja tenim. Si només t’agafem el cotxe per fer un encàrrec i després ja te’l trobaran. Però ara ens hem d’assegurar que no avises a ningú… Vine, vine per aquí.
I el condueixen endins el bosc, i quan troben un lloc que els sembla adequat, treuen una corda de no sap on i el lliguen a un arbre. Es deixa fer sense oferir resistència. Què més podria fer?
Quan han acabat giren cua cap al cotxe i és aleshores que l’Antònio nota una escalfor que se li escola cames avall. No ho ha pogut evitar i ara, a més a més d’estar lligat, té una desagradable sensació d’humitat a l’entrecuix. Fa fred a aquelles hores a Riudecanyes, enmig del bosc.
Prova de deslligar-se i nota que les cordes no estan prou fortes i que amb una mica d’esforç se’n sortirà. Es regira endavant i enrere i s’esquinça els canells amb l’escorça, però no nota el dolor. Només pensa en alliberar-se i arribar a casa i abraçar a les seves dones.
Després d’una bona estona ho aconsegueix. Salta, més que corre, bosc avall per tal d’arribar a la carretera. No sap quanta estona ha passat i el poble és uns quilòmetres més enllà. Haurà de córrer encara una mica més. Però té sort i veu avançar un cotxe. Es planta davant la carretera i el fa aturar. Després sabrà que el Joan anava a feinejar al camp, però ara li explica el que li acaba de passar i que l’ha d’acompanyar immediatament a la comissaria més propera, que han d’aturar qualsevol cosa que hagin de fer aquell parell.
El Joan el fa pujar, gira per tornar per on venia i comença a avançar mentre l’Antònio li amplia la informació. Que són dos i que van armats, que s’han escapat de la presó.
De sobte, davant seu veuen aparèixer un taxi. El taxi de l’Antònio, que torna cap on eren fa un moment. Accelera, no t’aturis, li diu al Joan. Però aquell parell clissen el taxista dins el Toyota i creuen el taxi enmig de la carretera. Baixen amb les pistoles i els fan baixar a tots dos.
-Què coi hi fas aquí, Antònio? On et penses que vas? Ens la volies jugar, oi?
I el més alt li clava un cop amb la culata a la templa i, quan és a terra, li engalta quatre o cinc coces al ventre.
El Joan no s’ha mogut. Jo no he fet re, somica. Deixeu-me marxar!
Els dos se li acosten i li agafen les claus del cotxe. Pam! li engalten una plantofada.
-Au, corre. I ni se t’acudeixi dir res si no vols acabar com aquest.
El Joan arrenca a córrer cap al bosc i no mira enrere. No veu com aquell parell agafen l’Antònio i el llencen dins el maleter del seu propi taxi, sense miraments, i hi tornen a pujar. Sent una derrapada i com tornen cap a Riudecanyes, i ves a saber cap on més. I ell no, que no ho vol saber.
L’Antònio obre els ulls i no sap on és. És fosc i nota moviment. Sóc al maleter, es diu. S’acosta la mà al cap i se la nota humida. Sembla sang, però amb aquella foscor no hi veu res. Sent les veus dels dos dins del cotxe. No entén ben bé què diuen, alguna cosa d’un banc.
Les nenes i la Pilar tornen al seu pensament i únicament pensa en tornar-les a veure, així que fa el cor fort i pensa, pensa, què pot fer. Manipula el pany del maleter. S’hi està una bona estona, però aconsegueix obrir-lo i té cura d’agafar-lo per tal que no s’obri del tot i ho puguin veure pel retrovisor.
Pensa, pensa. Ja ho tinc. Agafa el mocador que sempre porta a la butxaca, un dels de l’aixovar, amb les inicials del matrimoni, i el xopa amb la sang que li surt de la templa. Aleshores torna a obrir amb cura el maleter i treu el mocador i el mou una mica, com si agités una bandera blanca, però aquesta és vermella, i és de perill.
I té sort, perquè just darrere la Mònica i l’Albert van camí de la feina i veuen el mocador i intueixen que allí en passa alguna de grossa. I agafen el mòbil i truquen al 112 amb totes les dades de la carretera i el vehicle, que sembla que va cap a Constantí.
L’Antònio es desperta en un llit d’hospital, amb el cap i el tors embenats. Recorda què va passar, però ara no vol perdre temps amb allò. Intenta girar el cap i mirar a banda i banda i somriu, perquè allà hi són la Pilar i les tres nenes, que no marxaran mai del seu costat, ara ho sap del cert. Ara tot serà diferent.
Anna Carreras i Aubets, 03/01/2023. NÚVOL: DIGITAL DE CULTURA
L’Albert apunyala i mata la Geannina enmig de la plaça Caterina Albert, centre neuràlgic del barri de Can Manyer. Els veïns fan rotllana al voltant d’una immensa taca de sang. Així comença Una taca de sang (Llibres del Delicte), la primera novel·la de l’escriptora i bibliotecària Rosana Andreu (Tarragona, 1972) bellament il·lustrada per una imatge urbana de perspectiva perfecta a càrrec d’Àlex Santaló.
Rosana Andreu | Foto cedida per Llibres del Delicte
La novel·la denuncia la violència masclista, els feminicidis imparables, i reflexiona sobre aquesta xacra social des d’un punt de vista crític i emprenyat. Rosana Andreu defuig els tòpics del gènere i des de la primera pàgina ens planta el crim i l’assassí als nassos. Perquè el que interessa a Una taca de sang són les reaccions i les emocions de tot un barri que ja veia a venir el tràgic desenllaç de la parella formada per l’Albert i la Geannina des que els van veure per primera vegada al barri i ell ja li parlava a ella amb imperatius i amb «un to molt alt i agressiu». El problema? El de sempre: «Tothom ho deia, però ningú havia fet res. I el resultat és una dona morta».
A partir de l’assassinat i de la mirada de la Blanca, la noia de la fruiteria, la que no jutja ningú perquè «cada història té darrere un munt d’històries lligades que només els protagonistes poden reconèixer amb tots els ets i uts», Una taca de sang encadena els punts de vista dels diferents personatges que poblen de quotidianitat la plaça Caterina Albert: la fruiteria de la Blanca, la biblioteca de l’Helena —al bell mig—, el Juan i la Mercedes del bar Jaén, la botiga de reparació de sabates del James, la papereria del Marc, la botiga de llaminadures de la Paula, l’estanc de la Júlia, la botiga d’animals de la Clara i l’Ivet, el gimnàs de la Sandra, la insaciable Paula, la misteriosa i envejosa Anna Guasch i el vell verd Benaiges, un porc setantí. Amb uns personatges molt ben dibuixats que estimes o detestes, Rosana Andreu escriu la novel·la en present i atorga agilitat al text a través d’uns diàlegs molt versemblants. La negror de la novel·la —més enllà del crim— es troba en les ànimes i en els pensaments rebuscats i contradictoris inherents a la condició humana.
Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats.
La quotidianitat detallada de la prosa de Una taca de sang és digna d’esment. Sota l’aparença de la facilitat narrativa, com a escriptora us puc assegurar que és molt complex assolir el nivell d’oralitat en què destaca Rosana Andreu. El safareig versemblant, les converses monotemàtiques sobre el tema que ha trasbalsat la vida d’un barri sencer. A través de salts temporals enrere, el lector coneix, d’una banda, com s’han construït les relacions entre les persones del barri actual i cadascun dels seus passats per entendre els seus presents i, de l’altra, com a la Blanca li ha afectat potser més que als altres l’assassinat de la seva veïna en mans de l’Albert. La radiografia de tot plegat és impecable: «Ningú sap què passa a les cases dels altres portes endins». Tanmateix, l’acció de la novel·la, en el fons, es concentra en dos dies: els posteriors al crim. I això també és orfebreria narrativa.
Quan la Blanca es posa a pensar en l’assassinat de la romanesa Geannina —fet inevitable perquè tant el barri com els mitjans en van plens i la policia ronda tothora per allà—, li venen records en primera persona de maltractaments físics i psíquics, mirades tèrboles, explosions de còlera i menyspreus per part de la seva primera parella adolescent. El «xulo-putes» de l’Albert tenia la seva dona tancada a casa, no la deixava estudiar ni treballar, l’esbroncava al balcó davant de tot el barri, sempre feia «cara de mala hòstia» i anava amb una colla d’imbècils a mamar davant la biblioteca. L’Albert és l’arquetip d’home misogin, masclista, que no se sap comportar en societat, que aparta la parella de la seva família i dels amics perquè la vol només per ell i vol ser amo de la seva voluntat. Hi ha massa Alberts al món. Energúmens de «taula parada i llit calent».
Rosana Andreu deixa molt clar que les agressions cap a les dones no són únicament els assassinats com el de la Geannina. Hi ha els mans llargues com el senyor Benaiges, els porcs de llengua llarga, els assetjadors lascius, els requeridors insistents i un extens etcètera de mascles alfa que es creuen superiors a les dones i les tracten com si fossin escòria. Els tocaments no desitjats també són violència masclista: sembla evident però a dia d’avui segueix passant cada dia en cada barri del món. En paral·lel, com a bon relat que negreja, la novel·la també critica la xenofòbia, els patrons prefixats, la televisió carronyaire, la gent que s’alimenta de les penes alienes, els prejudicis. Rosana Andreu escriu una novel·la duríssima i real sense complexos.
Quan ens enfrontem a un llibre sobre violència masclista aquest acostuma a ser des del punt de vista de l’agressor, la víctima o la persona encarregada d’investigar els fets. El primer que en sorprèn d’aquesta novel·la és precisament el punt de vista: no és cap dels anteriorment citats, sinó que sabrem la història a través de la visió d’un grup de persones que viuen o treballen a la plaça on s’han succeït els fets.Amb el que acabo de dir podem suposar que estem davant una novel·la coral, i certament és així, només que hi ha un personatge, la Blanca, la fruitera de la plaça, que sobresurt una mica més que els altres. Però serà visió sobre el succés i sobre la relació de parella que tenien agressor i víctima, els que ens aniran relatant el que es va viure el matí de diumenge. No només coneixerem la relació entre l’agressor i la seva víctima, sinó que també sabrem una mica de la vida dels habitants de la plaça Caterina Albert del barri de Can Manyans.
Rosana Andreu tracta la violència de gènere a través de moltes òptiques, no només l’assassinat de la Geannina a mans de l’Albert, ala seva parella, sinó també amb la relació tòxica que en el seu dia va tenir la Blanca o amb actituds de micromasclismes massa esteses al nostre dia a dia.
Un ventall de personatges ben creats, creïbles del primer a l’últim, persones amb rols que tots coneixem: la noia desinhibida sexualment que no ho explica per por al que diran; la veïna xafardera i mala persona capaç de qualsevol enraonaria, sigui veritat o no, per aconseguir els seus cinc minuts de glòria; els immigrants que arriben a Catalunya a la recerca d’una millor oportunitat laboral, però que mai obliden les seves arrels o la persona d’aparença altiva, actitud que en el fons només és una façana.
‘Una taca de sang‘ és una lectura agradable tot i la duresa dels fets que s’hi relaten; escrita de manera directa, amb una prosa neta, fresca, i un llenguatge gens rebuscat i força col·loquial, tal com s’escau als seus personatges.
A la primera pàgina saps qui ha mort i qui l’ha assassinat. Saps que no ha estat un accident. Potser tampoc hi ha hagut premeditació però sí deliberació. Saps què ha passat, quan ha passat i tothom qui ho ha vist. Així comença Una taca de sang de Rosana Andreu. No hi ha cap flaixbac, no tornem enrere. La història només anirà avançant. Amb tot això que he dit, el lector pot pensar: “i què més queda per explicar doncs en una novel·la criminal quan ja se sap tot això?”, doncs moltíssimes coses i, sobretot, molts secrets.
Rosana Andreu és escriptora i bibliotecària i no tinc clar si voluntàriament o no, però ha creat una novel·la criminal amb tocs costumistes. La vida de diferents persones que tenen un negoci en un barri de qualsevol ciutat presencien un crim masclista. Tothom sabia que aquella parella no acabaria bé i tothom havia, més o menys, previst el desenllaç, però, per aquelles coses de la vida, tothom seguia el que li marcava la seva.
Andreu sembla que hagi construït la casa per la teulada amb aquesta novel·la. Però res d’això. L’escriptora ha travat una estructura d’allò més original per ser una novel·la criminal. S’ha saltat tots els arquetips i cànons per mostrar, simplement i directament, la vida d’un barri i com d’estroncada pot quedar després d’haver presenciat un crim d’un dels veïns. A més, de mica en mica, ens va fent endinsar a la vida de cada un dels personatges i va creant una trama quotidiana que cada cop es fa més tensa pel que el lector hi va descobrint.
Rosana posa sobre la taula la violència masclista i com de perjudicial és, no només per a la víctima, sinó per aquells que l’evidencien i la testimonien, per als qui la pateixen i no ho saben o per als qui s’hi veuen mortificats. I, és cert, la temàtica de la novel·la no és nova, però l’escriptura i l’estructura de la història d’Andreu de ben segur que remourà consciències. O almenys és el que hauria de fer.
La cambrilenca Rosana Andreu ha publicat la seva primera novel·la “Una taca de sang”, que gira al voltant d’un crim masclista
REUS DIGITAL, 03/11/22. Estel Romeu
Bibliotecària, narradora i escriptora. Dels contes infantils, als relats de gènere negre i ara ja, a la novel·la negra. Aquesta és la trajectòria de la cambrilenca Rosana Andreu, que aquest passat mes d’octubre ha publicat la seva primera novel·la Una taca de sang. Amb un crim masclista enmig d’una plaça com a punt de partida, la història s’explica des de les mirades dels veïns del barri creant tota una imatge del què ha passat.
La primera novel·la de Rosana Andreu es presentarà a Reus el dijous 1 de desembre a la Biblioteca Central Xavier Amorós. L’acte serà a les 7 de la tarda i estarà presentat per l’escriptor Jordi Folck. Amb “Una taca de sang” acabada de sortir de la impremta, parlem del procés d’escriptura i de la novel·la negra amb la seva autora.
– “Una taca de sang” comença amb un crim en una plaça. Quina breu sinopsi ens faria?
– Hi ha un assassinat en una plaça i durant 48 hores veiem tot el món que hi ha al voltant dels dos personatges, tant de la noia que mor, com del noi que l’ha matat i que sabem des del primer moment qui és. Se situa en un barri fictici, el barri de Can Manyé, i a través dels diversos negocis que hi ha descobrim el mosaic de la història.
He publicat la novel·la dins la col·lecció Llibres del delicte, què és de gènere negre. Vull fer valer que dins el panorama català, s’està fent molta obra en aquest sentit que escapa de la típica trama criminal, és un gènere que ve fort.
– Té una llarga experiència amb relats i contes, tant infantils com de gènere negre, però aquesta és la seva primera novel·la. Com ha estat l’experiència?
– Crec que el conte el tinc prou dominat i, tot i que pugui semblar un gènere menor, té la dificultat de crear una història de quatre o cinc pàgines amb una forta càrrega narrativa o emocional. Ara volia provar d’allargar i la idea era jugar amb els punts de vista per crear una teranyina d’acció que saltés d’un personatge a un altre.
A més, volia aconseguir fer una novel·la que fos bonica literàriament parlant, que no es limités a unir frases, volia explicar la història d’una manera atractiva. Ara n’estic escrivint una altra, estic en ple procés creatiu, i m’adono que això és el que em costa una mica més, perquè vull oferir alguna cosa més que la trama.
– “Una taca de sang” gira al voltant d’un assassinat masclista. Com ha estat escriure sobre un crim d’aquest tipus?
– La idea principal no era escriure sobre un crim masclista, el que tenia clar era que, a partir d’un fet, volia crear una novel·la des de la mirada d’un personatge concret. Als meus relats sempre assassino algú, així que també volia partir d’un assassinat.
Els crims masclistes són una cosa que continua passant i ho veiem cada dia. La novel·la m’ha sortit feminista sense que fos el meu objectiu, perquè hi ha molts personatges femenins que reivindiquen la seva sexualitat de manera lliure dins de l’heteropatriarcat i que denuncien altres tipus d’agressions que les dones patim dia a dia. No era la meva idea escriure una novel·la tan feminista, però m’ha sortit així i els comentaris que rebo destaquen això.
– “Flashbacks” i moltes mirades diferents. Guia el lector d’un personatge a un altre?
– No m’agraden els relats lineals i, pel que fa a referències cinematogràfiques, m’inspiro en Pulp Fiction. Jugar a explicar la història des de diferents persones saltejades també és jugar amb la intriga i això fa que vulguis continuar llegint.
– Quines influències té a l’hora d’escriure?
– Soc molt lectora d’Agatha Christie i Edgar Allan Poe, a més d’Stephen King. A mi m’agrada el gènere negre, tant en literatura com en cinema, i m’inspiren autors com Pierre Lemaitre o Amélie Nothomb, que tot i escriure altres gèneres m’agrada el fet que sempre sorprèn. També m’agrada Roald Dahl i les seves històries imprevistes, que m’han inspirat a l’hora d’escriure alguns dels meus relats.
– Què creu que pot diferenciar “Una taca de sang” d’altres novel·les emmarcades en el gènere negre?
– A mi m’agrada més suggerir que mostrar perquè, encara que a mi m’agrada molt el gore i l’slasher, és cert que estic una mica saturada, hi ha com una mena de “pornografia de la violència” en aquest sentit. Últimament, he vist alguna sèrie o he llegit alguna novel·la que considero que tenen un punt d’exhibició de la violència que em satura i amb trames molt complicades. Volia evitar la típica trama que en què l’assassí va sempre un pas per endavant i que frega l’inversemblant.
A la meva novel·la també hi ha sexe i m’agrada deixar-lo entreveure, no perquè no ho pugui escriure, però ho prefereixo. Per això, intento insinuar més que mostrar.
– Ja ha fet la primera presentació al Centre Cultural de Cambrils; quines sensacions es va emportar?
– Va venir la Margarida Aritzeta, escriptora de novel·la negra, i va acabar fent una classe magistral sobre aquest gènere i sobre com Una taca de sang, tot i escapar dels detectius i les investigacions, forma part de la novel·la negra. Ho és perquè té un assassinat, una crítica social i un final que sobta. Ara, que la gent comença a llegir la novel·la, és quan estic rebent les primeres percepcions.
-Té més presentacions programades?
– Aquest dissabte tinc dues presentacions: al matí a Mora d’Ebre i a la tarda a Tarragona, amb el periodista de successos Moisès Peñalver. La setmana següent vaig a un festival de novel·la negra a Berga, on participaré en una taula rodona sobre violència de gènere amb altres escriptores, i l’altra setmana presentaré la novel·la a la llibreria Documenta de Barcelona.
La bibliotecària cambrilenca Rosana Andreu va presentar, aquest passat divendres al Centre Cultural, la seva darrera novel·la titulada “Una taca de sang”, publicada per l’editorial Llibres del Delicte. Apassionada de la novel·la negra i de terror va començar escrivint relats curts, alguns dels quals es poden llegir al seu web. L’any 2015 va guanyar el primer premi del concurs Pratdip Llegendari amb el conte “Llop busca caputxeta” i, el mateix any, també va resultar premiat el seu relat “El missatge”. Posteriorment va publicar dos volums de Les aventures d’en Nic. El gener d’enguany va publicar “Història d’un llapis”, un llibre il·lustrat amb Carles Gil. Ara, amb “Una taca de sang” debuta com a novel·lista de gènere negre.
Segons va explicar a revistacambrils.cat, “l’acció passa en 48 hores, és una història molt senzilla que comença amb un assassinat. A partir d’aquest fet i de la mirada de la Blanca –que és la noia que té la fruiteria– el llibre transcórrer amb la mirada dels diferents personatges que poblen aquella plaça: la biblioteca, la fruiteria, la botiga de mascotes, l’estanc… Aquesta obra està dins d’una col·lecció de novel·la negra, però la negror vindria arrel de l’assassinat en sí; el punt de vista negre sempre el tinc”.
“M’agrada molt insinuar i que el lector s’ho imagini”
Com apassionada lectora i escriptora d’aquest gènere, Andreu confessa que, “tenia ganes d’escriure un llibre d’aquest estil per veure si podia fer-ho; crec que els contes els tinc dominats, doncs a veure si podia allargar una mica més la trama. Tot i això, em costa fer-ho perquè sempre vull que hi hagi alguna cosa més enllà i que no sigui una simple acumulació de frases una darrere l’altra sinó que hi hagi algun rerefons. En aquest cas, he jugat amb els punts de vista de tots els personatges. També m’agrada jugar amb una acció molt dinàmica i en ser en present dona una sensació d’agilitat; els diàlegs també intento que siguin bastant àgils i que els personatges te’ls puguis imaginar bé. Crec que tots queden força ben dibuixats. També tinc com una obsessió que en comptes de veure la novel·la de forma lineal sempre la veig com un trenca-closques, és a dir, històries relacionades; això és molt difícil de conjugar”. A més, Andreu reconeix que “els assassinats sempre surten en les meves històriques. Jo sempre mato a algú. També m’agrada molt insinuar i que el lector s’ho imagini”.
“A vegades en les coses senzilles també hi trobes bastanta negror”
Rosana Andreu explica que, després d’haver fet d’altres gèneres, “em quedo amb aquest. Com a lectora m’agrada molt, des de les primeres lectures d’Agatha Christie o Steven King fins les darreres novel·les actuals, tot i que algunes de les que surten ara penso que estan fetes massa amb ‘tira-línies’. A vegades en les coses senzilles també hi trobes bastanta negror, no cal anar a coses tan complicades. Aquesta història potser és més quotidiana i no m’ha sortit excessivament negre per al que jo sóc. Aniria més en la línia d’aquesta negror de l’ànima”. No obstant això, també reconèixer que li agrada abordar diferents gèneres i estils: “les aventures d’en Nic me’l van oferir i em va venir una mica de sorpresa i també estic molt contenta amb el llibre infantil; és bonic tenir un ventall tan diferent”.
De la mà de l’editorial Llibres del Delicte té previst promocionar el llibre per diferents poblacions com Amposta, Mora d’Ebre, Tarragona, Barcelona, Premià de Dalt, així com diferents festivals de novel·la negra.
Rosana Andreu, escriptora i bibliotecària de la Biblioteca Josep Salceda i Castells de Cambrils, ha fet recentment la seva primera incursió en la novel·la negra. La setmana passada es publicava ‘Una taca de sang’ que, a més a més, es va presentar al Centre Cultural. Una trama que gira al voltant de l’assassinat d’una dona que molt aviat es coneix que ha estat víctima de violència de gènere. A partir d’aquí i amb una narradora principal, la Blanca, l’autora fa reflexionar els lectors sobre diverses temàtiques com la violència masclista, el feminisme en totes les seves vessants, el sexe o la vida quotidiana d’un poble o d’un barri. Ho fa des de punts de vista molt diversos i sota la personalitat pròpia de cada personatge. Rosana Andreu, aquest dimarts, ha estat la convidada de El món de Cambrils i ens ha explicat com sorgeix aquesta novel·la i com la va concebre.
L’autora d’’Una taca de sang’ considera que el llibre es pot englobar en dos gèneres, en el negre, perquè hi ha un assassinat i el misteri que l’envolta, però també creu que és una obra feminista per tal com es tracten els temes.
Rosana Andreu es descriu com una lectora incansable i de sempre li ha agradat i ha llegit novel·la negra. De fet, assegura que va passar dels llibres d’aventures infantils d’Enid Blyton, a Agatha Christie o Arthur Conan Doyle i ja no ha abandonat el gènere. En definitiva, diu que li agraden els llibres que et sorprenen i que et fan estar atenta en tot moment.
Els personatges d’’Una taca de sang’ són ficticis, tot i que Rosana Andreu reconeix que ha anat agafant alguns trets de persones que han passat per la seva vida. El mateix succeeix amb les localitzacions. Les del llibre no existeixen a la realitat, però, en alguns casos s’ha inspirat en llocs o establiments que ella recorda.
L’escriptora assegura que és molt observadora i que quan va en tren o en metro, per exemple, sempre imagina la història que hi ha darrere els i les viatgeres.
Poden escoltar l’entrevista completa a Rosana Andreu clicant aquest enllaç.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
