Bibliotecària = pensament convencional. WTF???

Estic enfadada. MOLT!
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.

A punt d’estrena

Que acabo de llegir aquest llibre de la M. Carme Roca i m’ha agradat molt.
Que tracta de la vida de l’Eulàlia Rovira entre els anys 40 i 50. Una nena malaltissa que aconsegueix treballar de maniquí per a Pertegaz, després de passar pels taulells de Can Jorba, la famosa empresa de Barcelona.
Que la seva vida estarà marcada per les convencions socials i la por al què diran, i això la conduirà a cometre un error darrere d’un altre.
Que coneixerem un ventall de personatges que ben segur podrien haver existit realment: des del feixista furibund, fins el professor d’esquerres que ha de fugir d’Espanya, passant pels homosexuals que han de guardar les aparences sigui com sigui, les minyones arribades d’Andalusia, i les treballadores que deixen la feina un cop s’han casat.
Que m’ha agradat molt també el retrat d’aquella època, amb les referències als anuncis, i als serials de la ràdio i, sobretot, la multitud de detalls sobre la roba, la confecció, i el món de la moda en general.
Que us la recomano si us agrada tot això que us he dit, i que si us estranya com he fet aquesta recomanació, només cal que llegiu el llibre i ho entendreu.

34è Saló del Llibre Infantil i Juvenil

Vinc enamorada del Saló del Llibre Infantil i Juvenil. És la 34ena edició, i la 16ena que es realitza a Mollerussa, al Teatre l’Amistat.

He assistit a la Trobada Pedagògica organitzada pel Clijcat, l’Ajuntament de Mollerussa i el Departament d’Ensenyament. Prop d’un centenar d’assistents hem realitzat una visita guiada pel Saló (per a mi ha estat la primera vegada), amb explicació del funcionament general, de les diverses exposicions, de la decoració de l’entrada i de l’espai d’exposició.

A continuació, després de remenar llibres, hem assistit a la conferència de Joan Portell, autor del llibre Llegim? com fer lectors entusiastes, que ens ha animat a pensar en les nostres constel·lacions lectores i a fomentar la lectura en nens i joves a través de diferents exemples i les experiències modèliques de països com Japó i Finlàndia.

La Laia Aguilar, de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens ha desvetllat claus per a dinamitzar clubs de lectura a partir de la disecció de les diferents parts de les narracions. Cal, ha dit, fer parar esment en els narradors, els escenaris, els personatges (tant protagonista, com secundaris i antagonista), ens ha parlat d’estereotips i de personatges singulars, i de mirar d’apropar les lectures a les pròpies experiències vitals dels lectors, ja que “la literatura és el mirall de la vida”.

A continuació s’han presentat les experiències del CRP del Segrià (Ventall de propostes per treballar la lectura) i del grup de literatura infantil del CRP del Garraf. Totes dues molt interessants i enriquidores.

En definitiva, una trobada per a intentar posar granets de sorra en les experiències lectores de nens i joves. De llibres n’hi ha a cabassos, de persones amb ganes de seduir a partir de la lectura també. Ens hi posem?

Trotant per Sant Jordi

El Nic està escalfant les peülles per trotar per diversos llocs aquest mes d’abril. Apunteu:

El 15 d’abril, a les 12 h., visitarà  RUKIMON. Aquest és un parc en què conviuen totes les races de rucs de la península, i fan un munt d’activitats per a totes les edats. Els rucs són els protagonistes, i també ho són els llibres on apareixen aquests animals, ja que disposen de diversos exemplars de La Xurra, Em diuen Tano… i altres. Ara el Nic també estarà disponible a Rukimon. Aqui teniu tota la info: ENTRADES PRESENTACIÓ NIC.

El 21 d’abril, a les 18 h., anirà a Maspujols convidat per l’ASSOCIACIÓ DE DONES LA DÀLIA. Aquesta és una associació que programa activitats culturals i és una gran dinamitzadora de la vida social del poble.

El 22 d’abril, a les 18’30 h, signarem llibres a la parada de CARLIN. La Hiperpapereria es desplaça al Port durant els dies 22 i 23 per a presentar les darreres novetats editorials.

El 28 d’abril, a les 18 h., el Nic galoparà per Tivissa en una sessió de contes i presentació del llibre. La narració de contes anirà a càrrec d’Estefania, del grup de contacontes de Tivissa, una associació de dones que vol transmetre l’interès i l’amor pels llibres i la lectura. Jo mateixa explicaré què són les Aventures d’en Nic i farem la lectura d’un fragment.

I no s’acaba aquí la cosa perquè al maig també tenim unes quantes activitats programades, que ja us anirem anunciant.

Qui ens acompanya?

Mujeres Lectoras

Observatorio del Libro porta a terme la campanya #MujeresLectoras #VidasExtra per tal de commemorar el 8 de Març. La idea és destacar a les dones que ens han animat a llegir amb el seu exemple i/o recomanacions. Es pot participar fins l’11 de març i trobareu tota la info a l’enllaç.

Jo participo amb la mare que em va parir, la principal impulsora de les meves ànsies lectores ja de ben petita, quan m’explicava contes i em portava a la Biblioteca Pública de Tarragona per tal que jo en triés. Sempre m’acompanyava, m’aconsellava i em recomanava. Fins i tot quan em prohibia llegir estava animant-me a llegir.

Recordo perfectament dos dels llibres que em va prohibir llegir. Bé, no és que em prohibís llegir-los ad aeternum. Simplement em va dir que no eren adequats per a mi quan tenia uns 13 o 14 anys. Evidentment, els vaig llegir d’amagatotis i em van fascinar.

Un era el de la foto: MANDINGO, de Kyle Onstott. Es tractava de la vida a una plantació de cotó a Alabama el 1830. Els esclaus, tractats com a “machos” y “hembras” i fets servir, entre altres coses, per a procrear esclaus futurs, també satisfeien els apetits sexuals dels amos, prèvia dutxa i rentat amb sofre, ja que feien pudor de negre. Jo ja sabia que existia l’esclavatge, però llegir-ho d’una manera tan crua em va impressionar. Recordo també els seus menjars a base de “gruesas lonchas de jamón con una espesa salsa roja” i coses similars que se’m van quedar gravades. Em va agradar tant que fins i tot el vaig rellegir diverses vegades.

L’altre llibre “prohibit” era VIA GALA, de Faustino González Aller. Si no recordo malament, una francesa “molt fresca” arribava a un poble espanyol i s’enamorava bojament d’un gitano marxant de cavalls. Aquest se la camelava i, quan es cansa d’ella, la deixa de males maneres. Alguna cosa així. El cas és que hi havia marro, almenys per a mi. També em va encantar, i també la vaig rellegir.

Vist ara la veritat és que cap d’aquestes dues novel·les ha passat a la història, ni tampoc els autors. Algú se’n recorda de Kyle Onstott o del Sr. Faustino? poca gent, entre els quals estic jo, ja que van obrir-me la porta d’un món de lectures prohibides i, per això mateix, molt atractives.

I a tu, quin llibre t’han prohibit?

Visitem el Nic a Guimerà

Dissabte passat vam anar un grupet a visitar el Nic a Guimerà. Des de que va acabar la volta a Catalunya amb el Jordi i el Baf el gener del 2016 viu a la granja del Tau amb altres rucs i cavalls.

El Jordi estava emocionat per retrobar el company de tantes peripècies al voltant del país, i jo em vaig alegrar de tornar a veure el Nic real, ara que el Nic literari ja ha iniciat el seu camí.

Us deixo unes fotos del retrobament i us recordo que el llibre es pot adquirir en llibreries (a través de les distribuïdores Benvil i Dislibris), i a les pàgines de Casa del Libro i Libelista. Així, mateix, tenim disponible una proposta didàctica que us puc enviar per correu electrònic.

Pàgina de facebook del Nic

Pàgina de facebook del llibre

El Nic a Móra d’Ebre

El tour de presentacions de Les Aventures d’en Nic ha fet parada aquest 17 de febrer a Móra d’Ebre. Vaig anar a Bassa La Papereria a fer conèixer la meva primera aventura editorial i l’aventura real que l’ha propiciat.

Va iniciar l’acte Sergi Bassa, que em va donar un regal en forma de notícia sorpresa (encara no es pot anunciar) i a continuació la Begonya Ferré, una de les meves bibliotecàries de referència, va presentar-me i va oferir la seva visió del meu llibre.

Després d’explicar una mica l’aventura real del Jordi Moretó, i com aquesta experiència ha acabat donant pas a una aventura literària, la Begonya, i jo mateixa, amb l’ajuda de l’Abril, vam fer la lectura d’un dels capítols. Vam llegir el capítol que transcorre a Ginestar per fer honor al dia de Sant Valentí. Entre el públic assistent, curiosament, hi havia una neboda d’un dels personatges reals que apareix al capítol, el senyor Mallo.

Vull donar les gràcies a les persones que es van acostar per acompanyar-me en aquesta presentació, a l’Adriana Monclús per l’entrevista per a la Ràdio, i sobretot a la Begonya i el Sergi per la seva complicitat i suport des del primer moment.

Les fotos que acompanyen el post són de Paula Torné. Podeu veure unes fotos magnífiques també al perfil de Marta Escolà a Instagram.

Llibres i lectures

Acabo de llegir Tots els contes de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, més conegut per la seva novel·la El Guepard.

Els escenaris són tots a la seva Sicília natal, i si això ja no és prou alicient per a llegir-los, heu de saber que són absolutament encantadors tots quatre i també absolutament diferents l’un de l’altre.

El matí d’un parcer ens explica com una família humil aconsegueix fer-se amb un munt de terres. L’alegria i la llei relata una història de nadals i d’aparences amb un enorme panettone com a objecte de desig. Lighea és la història d’amor curta, intensa i apassionada entre un jove i una … sirena. I Els llocs de la meva infància és un recorregut sentimental i sensorial pels paisatges de la infantesa de l’autor.

Aquest llibre exquisit està a la biblioteca des del 2015 i només ha tingut 3 préstecs (un dels quals el meu). Adulterio, de Coelho, entrat el 2014, en té 18.

Us deixo un fragment:

“D’ella m’agrada tot: l’asimetria de les seves parets, el nombre dels seus salons, els estucs dels seus sostres, la mala olor de la cuina dels meus avis, el perfum de violeta del lligador de la meva mare, la xafogor de les seves cavallerisses, la sensació agradables dels cuiros nets del magatzem de selles, el misteri de certes habitacions no acabades de l’últim pis, el local immens de les cotxeres on es conservaven les carrosses; tot un món de misteris amables i de sorpreses sempre noves i tendres”

El Nic a la URV

El 25 de gener Les Aventures d’en Nic han galopat pel campus de la URV, concretament per les aules de la  Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia.

El professor Manel Leor, de l’assignatura d’ensenyament i aprenentatge de llengües, juntament amb els professors Enric Márquez i Jacky Verrier em van convidar a parlar del procés d’escriptura del meu llibre. Vaig tenir l’oportunitat de parlar d’això, i de diversos temes relacionats amb el món de les biblioteques i de la lectura en general.

Vaig recomanar llibres i em van recomanar llibres (apuntat A través de mis pequeños ojos). Finalment vam veure la fitxa didàctica de Les Aventures d’en Nic com a possible aplicació després d’una lectura a les escoles.

Ha resultat una experiència enriquidora per a mi i espero que també ho hagi estat per als alumnes assistents.

Gràcies a la Paula Torné per l’ajuda i les fotos.

Les Aventures d’en Nic galopen

Ja fa una setmana que vam presentar Les Aventures d’en Nic a Cambrils i tot han estat bones notícies. El Centre Cultural es va omplir d’amics que volien ser els primers en comprar el llibre i que, segons em van dir, s’ho havien passat pipa durant l’acte.

El llibre ja es pot comprar (o encarregar) a les llibreries, i les escoles de Cambrils ja tenen un exemplar per a la seva biblioteca.

El feedback amb la gent és molt positiu. N’hi ha que ja el van llegir el primer dia (Gràcies, Gallu!) i n’hi ha molts que estan a punt d’acabar-lo, i tots comenten que s’ho passen molt bé llegint les aventures dels tres protagonistes.

Els mitjans de comunicació s’han fet ressó també de la publicació del llibre, començant pel Diari de Tarragona (Gràcies, Cris), la Revista Cambrils (Gràcies, Berta i Lluís), Canal Reus (gràcies, Jonatan), i Canal Terres de l’Ebre (gràcies, Blanca i Lluïsa)

Només em resta agrair-vos a tothom l’interès i els vostres comentaris. Així és molt fàcil tirar endavant amb el segon capítol d’aquestes aventures, que ara ja transcorren pel Priorat.

Professió del pare

Acabo de llegir aquesta novel·la de Sorj Chalandon. És la primera que llegeixo d’aquest autor i no serà l’última.

M’ha enganxat des de la primera pàgina. Chalandon  ens presenta una mare i un fill a l’enterrament del pare, una cerimònia a la qual no hi assisteix ningú més. Això ja ens fa pensar que la història que anem a conèixer no serà gens agradable. I no ho és, gens ni mica.

Mare i fill viuen atemorits sota l’autoritat d’un pare que ni treballa ni deixa treballar. Que viu en un món de fantasies delirants i hi arrossega la seva família. Les conseqüències seran devastadores per a tothom, fins i tot per a un amic del petit Émile.

“Quan ell va tornar, la mare li va implorar que no em tanqués a l’armari de l’habitació conjugal. El “correccional”, segons el pare. Ella li va dir que, amb el que havia rebut, jo ja en tenia prou. I que l’endemà tenia classe. Necessitava dormir tota la nit per recuperar-me.
– Pots donar les gràcies a la mare– va dir ell.
Les hi vaig donar.
No vaig sopar. Càstig del pare. Va engegar la ràdio. Cada vespre, la veu del transistor m’ajudava a adormir-me. Els plats, l’aigua, les cadires arrossegades per terra, els passos dels pares, una remor que anunciava la fi del dia”

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies