Històries de rucs
Les Aventures d’en Nic galopen
Ja fa una setmana que vam presentar Les Aventures d’en Nic a Cambrils i tot han estat bones notícies. El Centre Cultural es va omplir d’amics que volien ser els primers en comprar el llibre i que, segons em van dir, s’ho havien passat pipa durant l’acte.
El llibre ja es pot comprar (o encarregar) a les llibreries, i les escoles de Cambrils ja tenen un exemplar per a la seva biblioteca.
El feedback amb la gent és molt positiu. N’hi ha que ja el van llegir el primer dia (Gràcies, Gallu!) i n’hi ha molts que estan a punt d’acabar-lo, i tots comenten que s’ho passen molt bé llegint les aventures dels tres protagonistes.
Els mitjans de comunicació s’han fet ressó també de la publicació del llibre, començant pel Diari de Tarragona (Gràcies, Cris), la Revista Cambrils (Gràcies, Berta i Lluís), Canal Reus (gràcies, Jonatan), i Canal Terres de l’Ebre (gràcies, Blanca i Lluïsa)
Només em resta agrair-vos a tothom l’interès i els vostres comentaris. Així és molt fàcil tirar endavant amb el segon capítol d’aquestes aventures, que ara ja transcorren pel Priorat.
Professió del pare
Acabo de llegir aquesta novel·la de Sorj Chalandon. És la primera que llegeixo d’aquest autor i no serà l’última.
M’ha enganxat des de la primera pàgina. Chalandon ens presenta una mare i un fill a l’enterrament del pare, una cerimònia a la qual no hi assisteix ningú més. Això ja ens fa pensar que la història que anem a conèixer no serà gens agradable. I no ho és, gens ni mica.
Mare i fill viuen atemorits sota l’autoritat d’un pare que ni treballa ni deixa treballar. Que viu en un món de fantasies delirants i hi arrossega la seva família. Les conseqüències seran devastadores per a tothom, fins i tot per a un amic del petit Émile.
“Quan ell va tornar, la mare li va implorar que no em tanqués a l’armari de l’habitació conjugal. El “correccional”, segons el pare. Ella li va dir que, amb el que havia rebut, jo ja en tenia prou. I que l’endemà tenia classe. Necessitava dormir tota la nit per recuperar-me.
– Pots donar les gràcies a la mare– va dir ell.
Les hi vaig donar.
No vaig sopar. Càstig del pare. Va engegar la ràdio. Cada vespre, la veu del transistor m’ajudava a adormir-me. Els plats, l’aigua, les cadires arrossegades per terra, els passos dels pares, una remor que anunciava la fi del dia”
Les noies, d’Emma Cline
L’estiu de 1969 a Califòrnia alguns membres de la família Manson van perpetrar uns crims que encara avui ens fan esgarrifar.
Ja fa anys que conec la història. Només cal mirar per la xarxa i trobareu un munt d’informació. Fins i tot els fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky estan explicats al minut, com si veiéssim una pel·lícula. Per cert, la propera peli de Tarantino serà sobre aquests fets.
S’ha escrit molt sobre Manson i la secta que va crear i l’última ha estat la nordamericana Emma Cline. El seu llibre Les noies, publicat per Anagrama, està basat en aquestes fets reals, però barreja elements de ficció. La protagonista és l’ Evie, una adolescent que passa per una etapa difícil i que se sent fascinada per Suzanne, una de les membres més actives de la família Manson.
Amb aquesta novel·la l’escriptora ens mostra de quina manera es pot caure en les xarxes d’una secta. D’una banda entenem la fascinació de l’Evie per la Suzanne, i de l’altra ens fa patir que no doni un pas enrere i surti de l’abocador en què viuen, de la manipulació, de les agressions sexuals… Bé, en part l’Evie sí que ho veu (les ungles fràgils per la mala alimentació, l’ús del sexe per a aconseguir allò que volen, les drogues, la vida al marge de la llei…), però es troba en un moment fràgil a casa i amb la seva millor amiga, i la família Manson l’acull i fa que se senti important.
M’ha agradat molt Les noies, sobretot el retrat de l’Evie, la manera com Cline ens fa sentir allò que ella sent. Fins i tot a nosaltres ens fascina la Suzanne, com a l’Evie:
“Em vaig asseure al terra al davant de la Suzanne, que va posar les cames a banda i banda, i vaig provar de sentir-me còmoda amb la proximitat, la intimitat sobtada, innocent. Els meus pares no eren afectuosos, i em sorprenia que algú pogués tocar-me en qualsevol moment, el regal de la seva mà lliurat tan irreflexivament com una barra de xiclet. Era una benedicció inexplicada. La fortor del seu alé al clatell quan em va apartar tots els cabells cap a un costat. Va passejar els dits pel cuir cabellut i va fer-hi una clenxa recta. Fins i tot els grans que li havia vist a la barra tenien una bellesa obliqua, la flama rosada d’un excés interior que es feia visible”
“Vaig dubtar i la Suzanne va allargar la mà per jugar amb un floc dels meus cabells. Sempre ho feia: em treia enganxavelles de la camisa, una vegada fins i tot em va ficar una ungla entremig de les dents per treure’m un trosset de menjar. Trencava els límits per fer-me saber que no existien”
I sí, quan parlem dels fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky el protagonista, tot i que no es va embrutar les mans, és Manson, però a Les noies brilla, enmig de la podridura, la Suzanne-Susan Atkins.
Jornades de les Lletres Ebrenques
Dissabte vaig assistir a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques per a parlar de Les Aventures d’en Nic. Hi vaig anar convidada per la Joana Serret, bibliotecària de la biblioteca d’Amposta i motor cultural ebrenc.
Durant tot el dia vaig poder assistir a diferents taules rodones i presentacions:
- Presentació de L’Ebre, un riu literari
- Taula rodona sobre il·lustració
- Taula rodona sobre La literatura com a motor cultural
- Va de dones, taula rodona d’escriptores
Les Aventures d’en Nic van estar presents pel matí, en una petita presentació abans de l’actuació de la Unió Filharmònica d’Amposta, i junt amb les noves propostes editorials de les Germanes Besolí, Cinta Arasa i Jesús Serrano. I també per la tarda, dins un acte de coneixença de nous valors, entre els quals hi havia propostes de tot tipus, des de novel·la pol·licíaca, llibres d’història local, novel·les escatològiques, poesia…
Aquesta jornada em va servir no només per a presentar el meu projecte literari, sinó també per tornar a saludar a coneguts, fer noves coneixences, desvirtualitzar amics de xarxes i, sobretot, aprendre moltes coses.
Gràcies, Joana! Potser l’any que ve ens podem retrobar amb moltes més aventures d’en Nic.
Les Aventures d’en Nic
Plantar un arbre, tenir un fill (o dues filles precioses), i escriure un llibre. Ara puc dir que ja ho tinc tot fet. Bé, crec que em queden moltes coses per a fer encara, però aquestes tres ja estan llestes amb el projecte que us presento avui.
Es tracta de LES AVENTURES D’EN NIC, el primer volum d’una col·lecció que espero que faci xalar a grans i a petits. La idea va partir de la Sandra Veà, amiga meva i del Jordi Moretó, el protagonista (amb permís del Nic) de la Volta a Catalunya en ruc català. La Sandra em va posar en contacte amb el Jordi i jo vaig proposar-li la idea al Jordi Folck, com a editor de Veus Públiques. Aquest es va entusiasmar des del primer moment i amb ells i amb la Irene Gutiérrez com a dibuixant hem tirat endavant aquestes aventures d’en Nic.
El proper 21 d’octubre estaré a Amposta, a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la Joana Serret per parlar d’aquest projecte. El proper 30 de novembre a les 20’30 h. el presentarem a Cambrils, al Centre Cultural.
Qui s’apunta a compartir aventures amb el Nic?