Dissabte 19 d’octubre vaig tornar a les Jornades de les Lletres Ebrenques organitzades per la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, amb la incombustible Joana Serret al capdavant.
Enguany el gènere negre n’ era el protagonista, amb presentacions com el llibre Assassins de l’Ebre, i la taula rodona Tinta negra. Tanmateix, també hi va tenir cabuda la xerrada de la Paula Jarrin sobre autors locals de literatura infantil i juvenil.
La Paula va compartir amb un nombrós públic molt jove uns itineraris lectors realitzats a partir dels llibres dels autors ebrencs. La idea és que a partir d’un llibre s’arribi a noves lectures relacionades, i per això ens va oferir diferents exemples. En el cas del meu llibre, Les Aventures d’en Nic, va relacionar-lo amb llibres que ens conviden a passejar o viatjar, com El viatge, de Francesca Sanna; En Pettson se’n va de pesca, de Sven Nordqvist; Armstrong, de Torben Kuhlmann; i Estimada Susie, estimat Paul, de Christine Nöstlinger.
Així mateix Jarrin va llençar diferents propostes per endinsar-nos en la lectura, com ara escollir un lloc adient per llegir, parlar sobre allò que llegim, i dedicar-hi cada dia una estona. Va fer seva una frase que va escoltar a algú (no recordo a qui), i que diu que: “Si no llegeixes, no passa res. Però si llegeixes, passen coses.”
Així doncs, vosaltres què voleu? que no passi res o que passin coses?
Us ha passat mai enamorar-vos a primer cop
d’ull? A mi només una vegada. Aquesta és la història:
Tornava de la feina a Barcelona. En tot el dia
no m’havia permès pensar en la Blanca. Feia una setmana que m’havia deixat i no
havia parat de pensar en ella. Nit i dia. Dia i nit. Era com si se m’hagués
incrustat dins del cervell. I, si ho penso fredament, no tenia cap motiu per
obsessionar-me tant. Havíem sigut feliços, però ja no. La flama, o allò que fos
que ens havia enganxat deu anys enrere, feia mesos que havia desaparegut. Per a
ella, i també per a mi.
Però diuen que hi ha persones a qui els costa
separar-se, que qualsevol canvi, encara que apunti a millor, se’ls fa una
muntanya. Jo dec ser d’aquests. Rectifico: canvio el temps verbal. Ho soc. No
m’agraden els canvis i no arrisco mai. Sempre transito per la meva zona de
confort, aquella que diuen els psicòlegs en què hi som a gust i ens proporciona
seguretat. La Blanca em deia que li agradaria que arrisqués una mica més, que
la vida era avorrida al meu costat. I he de reconèixer que tenia raó.
Soc dels que es lleven amb el mateix peu cada
dia, indefectiblement. Dels que, asseguts a la tassa del lavabo mentre es
treuen les lleganyes, fan els mateixos tres pets, un darrere de l’altre. Sempre
tres, sempre amb la mateixa cadència. D’aquells que esmorzen els mateixos
cereals remullats en la mateixa marca de llet i amb les mateixes dues cullerades
de Colacao. Dels que surten de casa sempre a la mateixa hora, ni un minut
abans, ni un minut després, i dels que agraeixen creuar-se cada dia amb les
mateixes persones. Quan algú falla, reconec que em poso nerviós.
Al principi la Blanca no hi havia donat
importància a la meva peculiar manera de ser. Fins i tot li feia gràcia. Però
va començar a queixar-se poc a poc de la meva falta de flexibilitat fins que,
alguns mesos abans de deixar-me definitivament, em va confessar que la treia de
polleguera i que ja no ho podia suportar més. Com que estic convençut que aquest
problema meu no és positiu, vaig provar de canviar. Per ella. Per mi. Per la
nostra relació. Però no va funcionar. El fet de canviar rutines i hàbits em posava
d’allò més nerviós, i al cap d’uns dies o d’unes hores, ja tornava a fer el
mateix de sempre. Fins que la Blanca va marxar.
Em sap greu dir que vaig trobar més a faltar
les rutines conjuntes que no pas a ella, a la persona, a la dona. M’imaginava
arribant a casa i rebent el seu petó càlid als meus llavis, sempre amb la
mateixa pressió i durada, la que prèviament havia aconseguit convenir amb ella.
Em veia preparant l’amanida preceptiva mentre ella prenia una dutxa que hauria
preferit prendre pel matí. I després, parant la taula amb pulcritud i amb els
coberts estratègicament col·locats segons les meves preferències. A
continuació, desparàvem taula tots dos, sèiem al sofà a veure el capítol de
Friends que tocava, i finalment marxàvem al llit a fer l’amor (postura
missioner) durant deu minuts, que és el que tardo en tenir un orgasme. Al
principi ella em deia que no en tenia prou, que li agradaria que durés més,
però em veia tan nerviós quan afegíem alguna nova carícia, que va acabar per
deixar-ho córrer.
Pensava en tot això mentre era a Sants, a punt
d’agafar el tren cap a Tarragona quan, de sobte, la meva mirada es va creuar
amb la d’una noia a l’altra banda de l’andana. Si els meus amics l’haguessin
vist haurien dit que no era res de l’altre món, però a mi em va cridar
l’atenció alguna cosa en la seva mirada, en la seva expressió, en la seva
manera descuidada de deixar la bossa al terra, al costat dels seus peus, mentre
mirava les vies a banda i banda. Pell blanca, cabell negre i llis molt curt, no
gaire alta, prima. Portava els llavis pintats de negre, com si fos d’una tribu
gòtica, i semblava uns anys més jove que jo. Potser massa jove. Però em va
descobrir quan l’estava mirant i els seus ulls, de l’altra banda estant, em van
deixar sense alè. Hi havia molta vida en aquella noia, segurament una vida feta
de moments sempre diferents, d’experiències úniques i irrepetibles. No vaig
apartar la mirada. Ella tampoc. Ens vam quedar així segons, minuts, com si
estiguéssim units per un fil invisible. Vaig veure tot el que podia fer amb
ella si em desempallegava de la meva grisor, si no tornava a cometre el mateix
error que amb la Blanca. Feia poc que acabava de passar dels quaranta i notava
com el rellotge de sorra havia donat la volta i no en tornaria a donar cap més.
I si mirava de canviar, i si començava de bell nou?
Els seus ulls em cridaven, n’estava segur. En
un altre moment no ho hauria fet, però no volia quedar-me sol la resta de la
meva vida, sabia que havia de canviar, que havia d’obrir-me, que havia de fer
el que la Blanca m’havia demanat una i una altra vegada. Així que vaig prendre
una decisió. El meu tren tot just acabava d’entrar a l’estació i era el tren
que jo agafava cada dia a la mateixa hora. Em va resultar difícil fer el primer
pas en direcció contrària per dirigir-me a l’altra banda de l’andana i el cor
se’m va aturar uns segons quan el tren va iniciar la sortida cap a la meva
ciutat, però quan vaig recuperar el batec normal, vaig accelerar el pas i em
vaig començar a sentir millor. No sabia què li diria, no volia preparar res. En
això consistiria el canvi, en no planificar res. Quan la tingués davant, les
paraules sortirien, ben segur.
La noia va seguir el meu recorregut amb la vista, sense apartar els ulls de mi. Vaig notar una mirada de desconcert quan devia endevinar la meva intenció, però això no em va aturar, i vaig continuar avançant per la passarel·la que comunicava ambdues andanes. En aquell moment vaig sentir el soroll del tren, del seu tren, i vaig pensar que havia de córrer o la perdria per sempre, així que vaig accelerar el pas. La noia va apartar la vista un moment per mirar com s’anava apropant el tren. I aleshores vaig veure, en càmera lenta, com deixava enrere la bossa i caminava lentament però inexorable cap al seu últim dia de vida.
Acabo de llegir Contra la lectura, de Mikita Brottman, un assaig d’aquesta professora, lectora empedreïda, que ja des del títol juga a l’equívoc amb un tema que ens preocupa a tots aquells que treballem en el món de la lectura. Explica la seva experiència com a lectora compulsiva a l’adolescència, i dona la seva opinió sobre diversos temes que giren entorn els llibres i la lectura. En algunes hi estic d’acord, i en altres no tant, però val la pena llegir-lo.
Al capítol dos va desgranant les respostes que li van fer a una enquesta sobre diversos hàbits lectors, i jo he volgut també contestar-la. Us animeu a dir-hi la vostra?
Quin llibre estàs llegint ara?
Desconeguts, de David Lozano. Premi Edebé de Literatura Juvenil. Traducció de Martina García.
2. Com decideixes el següent llibre?
Per impulsos. A la biblioteca passen molts llibres per les meves mans. Els fullejo i, si m’atreuen, els agafo. També miro ressenyes especialitzades i recomanacions de gent a qui segueixo i en qui confio per xarxes socials.
3. Sempre acabes els llibres o en deixes algun a mitges? Si els abandones, quantes pàgines necessites llegir?
Procuro llegir tots els que començo. Però si no hi ha feeling, no em sap greu abandonar-los. No tinc un número de pàgines específic.
4. Diferencies entre lectures de treball i de diversió?
Sí, però les mesclo alegrement. Tenint en compte que el treball també té a veure amb la lectura, és tot com un peix que es mossega la cua.
5. Rellegeixes? Cada quant?
No molt. Hi ha molts llibres, no considero necessari rellegir, només en comptades ocasions si em ve la nostàlgia o per verificar alguna sensació (o per treball, clar)
6. Pots llegir en llocs amb molt soroll?
No
7. Recordes algun llibre que t’hagi fet riure o plorar?
Vaig riure molt amb L’ Excursió i d’altres maremàgnums, de Gerald Durrell. Encara ric quan penso en la mare del Gerald demanant tomàquets a la graella a uns cambrers grecs.
8. On compres la majoria de llibres? Quant gastes?
A les llibreries més properes, normalment. Hauria de gastar més, ho reconec, però tenir la biblioteca totes les hores del dia a l’abast…
9. Uses punts de llibres o doblegues? Notes al marge? llapis, boli?
Punts de llibre normalment, però també doblego (si el llibre és meu), i anoto i subratllo (si és meu, clar) amb la primera cosa que tinc a mà. Pot ser un fosforito.
10. A quina velocitat llegeixes? a tota marxa o assaborint?
Segons el llibre, clar. N’hi ha que pots passar la vista ràpidament si t’ho demana l’acció i estic neguitosa per saber què passarà. Però hi ha altres que demanen una lectura més concentrada.
11. Quan i on llegeixes?
Normalment a casa, al sofà. M’agrada també molt llegir al tren, però això es converteix en impossible quan la gent crida o parla pel mòbil en veu molt alta.
Dimarts que ve acabo el meu tercer any de Mirmiga a la Biblioteca de Constantí. Ha estat un any de repte com a narradora, ja que volia oferir unes sessions millors que les dels anys anteriors i crec que ho he aconseguit. Però no és mèrit meu, únicament, ja que enguany m’ha sorprès molt positivament l’actitud dels alumnes.
Us recordo que les sessions de mirmiga van adreçades a tots els alumnes d’infantil i primària del poble, amb la qual cosa venen nens i nenes de totes les edats, des de P3 fins a 6è i, per tant, la manera d’adreçar-nos a cada edat és molt diferent.
Aquesta temporada els alumnes m’han escoltat amb els ulls esbatanats. Escoltant-me amb l’oïda, però també amb la resta dels seus sentits, amatents, pendents de cada paraula i cada gest. Ha estat bonic i emocionant poder contar contes en aquest context. He de dir també que pràcticament cap professor ha estat pendent del mòbil, com sí ho havien fet alguns en anys precedents. I això, també es nota. Com pots pretendre que els teus alumnes atenguin si tu mateix no prestes atenció?
A la meva Biblioteca també he tingut experiències gratificants en aquest sentit, per exemple, amb els nens i nenes del club de lectura. Hem fet sessions estimulants, parlant dels llibres proposats i d’altres lectures, però sempre amb una escolta plena i activa per part de tothom. La cirereta del pastís va arribar amb la cloenda dels clubs i la visita del Francesc Miralles. El Francesc ens va parlar de l’ofici d’escriure i dels seus llibres en una conversa assossegada i sense estridències, i tots els assistents, de nou, van estar completament atents a la conversa. No vaig albirar cap signe d’avorriment ni de nervis, ni de “i a mi què m’expliques”.
I explico tot això perquè actualment cada cop costa més gaudir d’una conversa simple i senzilla sense cap desviació a la pantalla del mòbil, de gaudir explicant contes perquè els oients estan plenament receptius i se submergeixen dins de la història. Si tothom és plenament conscient d’allò que està passant no cal fer cap cosa extraordinària. No cal disfressar-se per captar l’atenció dels petits, ni aixecar constantment la veu, ni… No cal, i enguany a les dues biblioteques que m’enamoren ho he pogut constatar i també he constatat que si aquests nens i nenes poden tenir atenció plena, tots podem. Què en penseu?
Enguany ha estat el meu segon Sant Jordi com autora, amb la publicació de la segona part de Les Aventures d’en Nic, que ara volta pel Priorat
Pel matí vaig anar a Reus convidada per la Biblioteca Xavier Amorós, que posa una carpa a disposició dels autors per tal que signin llibres
Llibres signats a Reus: ZERO. Resulta que les llibreries no van tenir la delicadesa de tenir disponibles exemplars del meu llibre, i tampoc d’altres autors que èrem a la carpa
Vaig compartir les dues hores de no-signatura amb la Judit Robert, amiga escriptora, narradora i bibliotecària que és un amor de dona
Des de la carpa veig a la Blanca de la Sotilla, fotògrafa especialitzada en esdeveniments esportius que està fent actualment un treball molt interessant sobre la Plaça Mercadal. L’haurem de veure!
A les 13 h, cansades de tant signar, la Judit i jo pugem a la Sala de l’Ajuntament. L’alcalde fa un discurs donant-nos la benvinguda. Un discurs curtet, que s’agraeix, i passem a fer un piscolabis amb unes magnífiques vistes de la plaça.
Jo no em compro cap llibre, però en regalo uns quants: a la Paula, a la Judit, a la Claudia, a l’Andrea, a l’Adrià, a la Isolda, i al Carles. A aquest últim, un que tinc ganes de llegir jo, així que és com un auto-regal (no li dieu a ell)
Cap a les 17 baixo al Port i passo per la Llibreria Bellart, una llibreria que m’estima i em cuida (no puc dir el mateix d’una altra famosa llibreria de Cambrils molt cèntrica i que no tornaré a trepitjar mai més)
A les 18 h. ja soc a la parada de signatura de llibres de la Unió de Botiguers, al costat de Carlin Cambrils, una altra de les llibreries que m’estimen. Signo 20 llibres amb la companyia del Jordi Moretó (gràcies, amics!!!), i això dona com a resultat que soc la segona autora amb més vendes a la Carlin, només darrere de Rafel Nadal!!!!
Acabo el dia sopant al Lekeitio amb les marujilles que més estimo.
Divendres 22 de març vaig assistir a l’acte oficial dels 25 anys de la Biblioteca de La Canonja. Va ser un acte senzill, amb l’assistència d’aquells que la van impulsar, i de les persones que hi hem treballat al llarg d’aquests anys.
La Biblioteca de La Canonja va ser el meu primer lloc de treball tot just acabada la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. La il·lusió de la primera feina i el fet d’engegar una biblioteca nova de trinca fa que sigui una de les meves biblioteques de referència, junt amb la Biblioteca Pública de Tarragona, escenari de les meves primeres lectures, i de la Biblioteca de Cambrils, on treballo actualment.
En aquella biblioteca, situada a a les golfes del Castell de Masricart, vaig aprendre moltes coses sobre la lectura i les biblioteques, apart de posar-me molt en forma pujant i baixant escales, ja que aleshores no hi havia ascensor. Vaig equivocar-me moltes vegades, però també vaig tenir alguns encerts, i estic molt orgullosa d’haver engegat el cicle Un senalló de contes, i el Club de Lectura Adult, que avui encara funcionen.
Allí vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Josep Albanell. He explicat moltes vegades l’anècdota, i és que jo n’era molt fan des de la lectura de En Patancràs Xinxolaina, llibre que havia rebut com a premi per un concurs literari a l’escola. Quan vaig idear una activitat de lectura a la Biblioteca, ell va ser el primer escriptor en qui vaig pensar, i tinc l’orgull de dir que som amics des d’aleshores. Fins i tot, junt amb el Felicià Cañellas, vaig escriure un article a CLIJ: El racó de Joles Sennell.
El Joan-Elies Adell, poeta i fins fa ben poc director de la Institució de les Lletres Catalanes, també forma part de les meves amistats d’aquella època. Malauradament no va poder venir a l’acte per motius laborals, però ben segur que ens hauria explicat alguna anècdota de la seva PSS al Castell.
Va ser un goig treballar en aquesta biblioteca, però se’m va quedar l’espina clavada de no treballar-hi formant part de la Xarxa de la Generalitat. Ara això ja s’ha aconseguit des de fa un parell d’anys, la qual cosa amplificarà encara més els serveis i activitats que ofereix.
Sí que vaig aconseguir endur-me un bon record i una bona colla d’amics. No els esmento a tots perquè no acabaria, però sí que no puc deixar d’anomenar el Felicià, un bon amic que em va ensenyar moltes coses i amb qui he compartit moltes hores de feina i de converses, primer entre el fum de les cigarretes que fumàvem tots dos aleshores, i ara entre les amanides saludables (els anys no passen debades) que mengem dos o tres cops l’any quan ens veiem per dinar.
Dissabte 26 de gener un grup de bibliotecàries ens vam reunir a la Biblioteca Mercè Lleixà per escoltar a tres grans professionals: la Cinta Roldan, la Paula Jarrin i la Bel Olid, i per debatre sobre llibres, lectura, biblioteques i feminisme.
La Begonya Ferré i el seu equip a la Biblioteca de Roquetes, la Judit Tomé i el Marc Jornet organitzen des de fa uns anys les trobades Som Biblioteca, que permeten intercanviar opinions entorn del nostre món laboral i aprendre de les experiències de les convidades i de les companyes que assistim a la trobada.
Enguany va obrir la sessió la Cinta Roldán, de la biblioteca de Gandesa. Va explicar la seva experiència realitzant accions culturals que pretén que proporcionin transformacions en les persones. I, tal com va explicar, ho aconsegueix, encara que sigui una feina de formigueta, d’anar creant una platja a base de petits granets d’arena en forma de trobades de clubs de lectura tan especials com el feminista o el de poesia. El vincle que ha aconseguit crear amb les persones que s’acosten a la biblioteca fa pensar que sí, que la feina feta a les biblioteques pot aconseguir transformacions. Ens hi posem?
La Paula Jarrin, llibretera de referència pel que fa a la literatura infantil i juvenil des de la seva llibreria Al·lots, va fer una exposició amb un títol provocador: “Llegir no serveix per a res (però ajuda molt)”. El títol el va agafar prestat d’un article de Tina Vallès a Vilaweb, i li serveix per a reivindicar una lectura purament plaent, sense obligatorietats. La lectura per plaer, ens va dir, té efectes infinitament més beneficiosos que quan es llegeix per obligació. És per això que molta de la seva feina la dedica a llegir i comentar llibres infantils i juvenils, per tal de donar unes pautes a aquells que treballem a l’entorn del món del llibre. En aquest sentit va acabar la seva intervenció recomanant 25 títols de novetats que són imprescindibles i dels quals vaig prendre bona nota, evidentment.
Finalment la Bel Olid, presidenta de l’AELC, va argumentar a favor de deixar de recomanar llibres masclistes per tal de salvar el desequilibri tradicional en favor de la literatura escrita per homes, perpetuadora de clixés masclistes. Va exposar molts exemples de com el patriarcat no només no destaca la literatura feta per dones, sinó que fins i tot la silencia i l’arracona. Es demana, per exemple, per què als instituts es llegeix Jaume Roig i no Isabel de Villena, contemporània seva i millor escriptora.
Va ser una trobada tremendament inspiradora i útil, que ens va fer pensar, aprendre, i impulsar a actuar per tal d’engegar accions a les nostres biblioteques que funcionin com a motors de transformació social. Només em resta agrair l’organització de la Jornada i desitjar que des de la Biblioteca de Roquetes continuïn oferint #SomBiblioteca durant molts anys més.
Passejant pels carrers propers a la catedral de Palma de Mallorca vaig trobar una petita llibreria amb encant (Literanta), i hi vaig comprar un exemplar de El encaje roto, de Emilia Pardo Bazán, una recopilació de contes de violència contra les dones. L’edició és a càrrec de Cristina Patiño i l’ha publicat Contraseña editorial.
Patiño fa també un estudi sobre l’obra de Pardo Bazán i assenyala la seva reivindicació feminista, molt explícita en tots els contes que trobem en aquest recull, i en la resta de la seva obra, així com en la seva pròpia vida.
El Encaje roto són 35 relats que tenen en comú una violència contra les dones que podria semblar d’una altra època, però que avui dia encara no ha desaparegut. La lectura de totes aquestes narracions fa posar la pell de gallina. A mi m’han agradat especialment:
Las medias rojas
Los huevos arrefalfados
Apólogo
La dentadura
El encaje roto
Aquest últim, que dona nom al recull, ens demostra com un petit gest pot transformar la vida de les persones i evitar, per exemple, que una dona canviï un destí de maltractaments per una vida de llibertat. No cal que assenyali que la prosa de Pardo Bazán és literatura amb majúscules. Aquí us deixo un petit fragment de Las medias rojas:
“Cuando la rapaza entró, cargada con el haz de leña que acababa de merodear en el monte del señor amo, el tío Clodio no levantó la cabeza, entregado a la ocupación de picar un cigarro, sirviéndose, en vez de navaja, de una uña córnea, color de ámbar oscuro, porque la había tostado el fuego de las apuradas colillas”
Juno, a la mitologia grega,
era la deessa protectora de les dones i de la cura de la felicitat domèstica. La Juno que protagonitza la
novel·la de la Laia Aguilar és una adolescent que, contràriament a allò que
suggereix el seu nom, té una vida infeliç. La seva mare és a la presó per haver
assassinat un home, i ella volta entre el centre d’acollida i diverses famílies
que la rebutgen una i altra vegada.
Per tal de millorar la
situació de la Juno els responsables del centre la matriculen a una escola en
què, segons el director, tenen molt èxit amb els alumnes difícils. Contra la seva voluntat la
Juno aterra a la classe del Cesc, un professor nou que haurà de posar a prova
les seves habilitats per tal que el comportament de la nova alumna no
interfereixi en la dinàmica de la classe. La Juno i el Cesc van
alternant la narració capítol a capítol per a desvetllar-nos un petit fragment
de la vida de tots dos i de la gent que els envolta.
L’autora és llicenciada en Comunicació
Audiovisual i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig
tenir el plaer de conèixer-.la oferint una xerrada sobre escriptura creativa al
Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa i em va encantar la manera tan
planera i efectiva que va fer servir a la seva intervenció. És autora també de Wolfgang (extraordinari), que va rebre el Premi Carlemany el 2016 i el Premi
Menjallibres el 2018.
Jo crec que amb aquest llibre
la Laia ha creat una història atractiva per als joves, amb un personatge
anti-heroi que s’ha d’enfrontar a les seves pors i mancances i que ens fa
reflexionar sobre les actituds de persones que de vegades no entenem. Juno ens
convida a pensar que darrere de cada persona hi ha tot un món i que, de vegades,
aquest món no és de color de rosa.
M’acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d’intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.
Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d’establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.
El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:
Doncs resulta que a les autores no se’ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament “normal”, avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: “Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria”.
Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n’hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà… doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?
Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms… i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.
I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se’ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s’ha acabat.
Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer cop.
La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.
El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.
Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.
Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.
Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”
Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.
Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.
“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.
La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.
Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.
Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.
Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.
I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.
L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”
Tots coneixem Tow Sawyer, Jim Hawkins i Nils Hölgersson. Són personatges que ens han acompanyat durant generacions entre les pàgines de grans llibres de LIJ. Però avui vull fer un homenatge als personatges femenins que també desfilen per les pàgines dels millors llibres per a infants i joves, i que són tan grans com aquells (o més)
Algunes de les meves protagonistes preferides:
MATILDA, de Roald Dahl. Una nena que aprèn sola a llegir en una biblioteca. Totes les bibliotecàries n’estem enamorades i ens agradaria tenir una Matilda a qui prestar Dickens i Dumas.
ANNA DE LES TEULES VERDES, de Lucy Maud Montgomery. Una nena pèl-roja, pigada, adoptada per un matrimoni gran per tal que els ajudi en les feines de la casa. Un llibre que ara, no deixarien publicar, n’estic segura.
PIPPI de Astrid Lindgren. No li cal presentació. Qui no ha volgut ser amiga de Pippi i viure mil i una aventures?
LESLIE, de Katerine Paterson. El protagonista de Un puente hacia Terabithia és en Jess, però el paper de la Leslie és fonamental per a l’avançament de la trama i, sobretot, el tràgic final, que sempre recordarem. Un llibre prohibit per aquest final, entre altres coses.
JO, de Louise May Alcott. La doneta més rebel i, a més, escriptora. També ens agrada molt, clar!
CELIA, de Elena Fortún. Una nena encantadora que va fer les delícies de les lectores de principis del s. XX. Acaba de sortir la biografia de l’autora, imprescindible per aquelles que ens vam enamorar de Celia: Oculto sendero
FANTÔMETTE, de Georges Chaulet. Recordo devorar les aventures d’aquesta heroïna. Juraria que no s’han tornat a editar. Ja en tenen prou les nenes d’avui en dia amb LadyBug?
ALICIA, de Lewis Carroll. Un clàssic no només de la LIJ, sinó de la literatura en general, a qui no cal presentar.
KATNISS EVERDEEN, de Suzanne Collins. Protagonista d’una exitosa trilogia, avui tothom coneix la Katniss i la seva lluita contra el Capitoli.
GEORGE, de Alex Gino. Acabo de llegir aquest llibre i, tot i que no és un clàssic, vull incloure’l com a homenatge pel retrat tan aconseguit de les dificultats d’una nena transgènere. I encara que som al S.XXI i que sembli mentida, ha estat prohibit als EUA.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
