Gimcana amb mòbil

La Judit feia12 anys i no parava de dir-me que què faria amb els seus amics per l’aniversari. Quan la Judit i la Paula eren més petites organitzava aniversaris amb carreres de sacs, jocs de corda, gimcanes per la casa, narració de contes… no m’ha agradat mai anar a un xiqui-park.

Amb 12 anys, però, la cosa havia de ser diferent, així que vaig pensar: I perquè no una gimcana amb el mòbil? a la biblio ja he muntat una visita tipus gimcana amb codis QR, i per a la festa d’aniversari també podia fer alguna cosa similar. El tema dels codis QR el vaig descartar, perquè hauria significat haver d’enganxar els codis pel carrer, amb el perill de desaparició.

Així doncs, vaig deixar de banda el tema de codis QR i vaig vincular la gimcana a través de whatsapp. Vaig dissenyar els diferents punts del recorregut i les accions i jo anava controlant la resolució de les proves per whatsapp o per instagram.

La Judit i els seus amics (amb la Paula com la meva mà dreta) van sortir del Parc del Pinaret i es van anar desplaçant per diferents llocs de Cambrils fins arribar al McDonald’s 1’5 hores més tard. Durant el recorregut van haver d’aprendre un embarbussament, desxifrar un enigma en un poema acròstic, fer un Musically, penjar un video a l’Instagram Story, endevinar el lloc de naixement de Federico García Lorca, maquillar-se i localitzar i arribar a una botiga. Dono les gràcies a les meves amigues de L’Espai Frankfurt i @anhelcambrils, que es van implicar en alguna de les proves.

Al final de la gimcana van trobar una capsa amb llaminadures i els diners per anar a dinar tots plegats.

Fàcil, ràpid i barat. Només cal posar-hi una mica d’imaginació. Us animo a provar-ho

Les noies, d’Emma Cline

L’estiu de 1969 a Califòrnia alguns membres de la família Manson van perpetrar uns crims que encara avui ens fan esgarrifar.

Ja fa anys que conec la història. Només cal  mirar per la xarxa i trobareu un munt d’informació. Fins i tot els fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky estan explicats al minut, com si veiéssim una pel·lícula. Per cert, la propera peli de Tarantino serà sobre aquests fets.

S’ha escrit molt sobre Manson i la secta que va crear i l’última ha estat la nordamericana Emma Cline. El seu llibre Les noies, publicat per Anagrama, està basat en aquestes fets reals, però barreja elements de ficció. La protagonista és l’ Evie, una adolescent que passa per una etapa difícil i que se sent fascinada per Suzanne, una de les membres més actives de la família Manson.

Amb aquesta novel·la l’escriptora ens mostra de quina manera es pot caure en les xarxes d’una secta. D’una banda entenem la fascinació de l’Evie per la Suzanne, i de l’altra ens fa patir que no doni un pas enrere i surti de l’abocador en què viuen, de la manipulació, de les agressions sexuals… Bé, en part l’Evie sí que ho veu (les ungles fràgils per la mala alimentació, l’ús del sexe per a aconseguir allò que volen, les drogues, la vida al marge de la llei…), però es troba en un moment fràgil a casa i amb la seva millor amiga, i la família Manson l’acull i fa que se senti important.

M’ha agradat molt Les noies, sobretot el retrat de l’Evie, la manera com Cline ens fa sentir allò que ella sent. Fins i tot a nosaltres ens fascina la Suzanne, com a l’Evie:

“Em vaig asseure al terra al davant de la Suzanne, que va posar les cames a banda i banda, i vaig provar de sentir-me còmoda amb la proximitat, la intimitat sobtada, innocent. Els meus pares no eren afectuosos, i em sorprenia que algú pogués tocar-me en qualsevol moment, el regal de la seva mà lliurat tan irreflexivament com una barra de xiclet. Era una benedicció inexplicada. La fortor del seu alé al clatell quan em va apartar tots els cabells cap a un costat. Va passejar els dits pel cuir cabellut i va fer-hi una clenxa recta. Fins i tot els grans que li havia vist a la barra tenien una bellesa obliqua, la flama rosada d’un excés interior que es feia visible”

“Vaig dubtar i la Suzanne va allargar la mà per jugar amb un floc dels meus cabells. Sempre ho feia: em treia enganxavelles de la camisa, una vegada fins i tot em va ficar una ungla entremig de les dents per treure’m un trosset de menjar. Trencava els límits per fer-me saber que no existien”

I sí, quan parlem dels fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky el protagonista, tot i que no es va embrutar les mans, és Manson, però a Les noies brilla, enmig de la podridura, la Suzanne-Susan Atkins.

Jornades de les Lletres Ebrenques

Dissabte vaig assistir a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques per a parlar de Les Aventures d’en Nic. Hi vaig anar convidada per la Joana Serret, bibliotecària de la biblioteca d’Amposta i motor cultural ebrenc.

Durant tot el dia vaig poder assistir a diferents taules rodones i presentacions:

  • Presentació de L’Ebre, un riu literari
  • Taula rodona sobre il·lustració
  • Taula rodona sobre La literatura com a motor cultural
  • Va de dones, taula rodona d’escriptores





Les Aventures d’en Nic van estar presents pel matí, en una petita presentació abans de l’actuació de la Unió Filharmònica d’Amposta, i junt amb les noves propostes editorials de les Germanes Besolí, Cinta Arasa i Jesús Serrano. I també per la tarda, dins un acte de coneixença de nous valors, entre els quals hi havia propostes de tot tipus, des de novel·la pol·licíaca, llibres d’història local, novel·les escatològiques, poesia…

Aquesta jornada em va servir no només per a presentar el meu projecte literari, sinó també per tornar a saludar a coneguts, fer noves coneixences, desvirtualitzar amics de xarxes i, sobretot, aprendre moltes coses.

Gràcies, Joana! Potser l’any que ve ens podem retrobar amb moltes més aventures d’en Nic.

Les Aventures d’en Nic

Plantar un arbre, tenir un fill (o dues filles precioses), i escriure un llibre. Ara puc dir que ja ho tinc tot fet. Bé, crec que em queden moltes coses per a fer encara, però aquestes tres ja estan llestes amb el projecte que us presento avui.

Es tracta de LES AVENTURES D’EN NIC, el primer volum d’una col·lecció que espero que  faci xalar a grans i a petits. La idea va partir de la Sandra Veà, amiga meva i del Jordi Moretó, el protagonista (amb permís del Nic) de la Volta a Catalunya en ruc català. La Sandra em va posar en contacte amb el Jordi i jo vaig proposar-li la idea al Jordi Folck, com a editor de Veus Públiques. Aquest es va entusiasmar des del primer moment i amb ells i amb la Irene Gutiérrez com a dibuixant hem tirat endavant aquestes aventures d’en Nic.

El proper 21 d’octubre estaré a Amposta, a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la Joana Serret per parlar d’aquest projecte. El proper 30 de novembre a les 20’30 h. el presentarem a Cambrils, al Centre Cultural.

Qui s’apunta a compartir aventures amb el Nic?

Setmana del Llibre en Català

Dissabte 9 de setembre vaig tornar a passejar per la Setmana del Llibre en Català. Aquest cop amb la meva bibliotecària preferida, la Lidia Bartolomé, i els nostre dos valencians preferits, el Carles Gil i el Josep Calataiud.

La Setmana és un aparador magnífic del món editorial i llibreter català. Apart de poder remenar pels estands es fan multituds d’actes relacionats amb el llibre i la literatura: sessions de contes, presentacions de novetats, xerrades, rutes literàries… però per a mi suposa l’oportunitat de saludar i intercanviar impressions amb persones que sovint només conec per les xarxes.

Enguany he pogut desvirtualitzar la Paula Jarrin, de la llibreria Al·lots; el J.M. Vidal-Illanes, que presentava nou llibre editat per Gregal; La Maria Nunes que també presentava llibre de rutes literàries editat pels amics de Meteora; el Miquel Adam, de Amsterdam, que em va convèncer per a comprar la seva última novetat del catàleg (pinta molt bé); el Marc Moreno, que malauradament enguany no tenia estand de Llibres del Delicte; La Laura Huerga, sempre amb un somriure… i molts altres.

I vam tornar a casa amb la bossa plena de llibres, que prometen lectures ben interessants (aniré informant). Dimecres 13 és el dia de les biblioteques a La Setmana. La nostra biblioteca anirà a adquirir algunes de les últimes novetats: ja he passat la info a les companyes.

A tu, que saps + que jo de biblioteques

Tinc la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i porto més de 20 anys treballant en biblioteca pública. Però qualsevol persona del carrer està més
qualificada que jo per a opinar sobre el dia a dia en una biblioteca.
Fa poc algú, per privat d’Instagram, va qüestionar que una biblioteca tingués la revista Hola. I aquí ve el motiu d’aquest post. Resulta que l’àmbit de les
biblioteques és molt donat al fet que persones que ni són bibliotecàries, i moltes vegades ni tan sols usuàries de biblioteca, s’atreveixin a criticar procediments bibliotecaris. Tothom hi pot dir la seva, sense tenir en compte que cada decisió
que es pren a la biblioteca és discutida, parlada i consensuada
entre tot el personal, d’acord amb allò que creiem que és més
beneficiós per a un ampli sector del públic.
Treballar en una biblioteca pública no és fàcil, perquè s’ha de satisfer un ampli ventall de necessitats, la d’usuaris de tota mena i condició. El Manifest de la
Unesco diu que la biblioteca ha de ser un lloc democràtic d’accés a la informació,cosa que les bibliotecàries tenim interioritzada i integrada en el nostre dia a dia. I si això vol dir que s’ha de tenir la revista Hola, entre
moltes altres revistes de diferents temàtiques, doncs es té. A mi
personalment no m’agrada, però no m’ha d’agradar a mi, sinó al seu
públic. Igual que hi ha revistes de cuina, de jardineria, d’esport,
de cinema, d’actualitat…
Però, clar, criticar és molt fàcil. I opinar (encara que no entenguis ni un borrall) també.
Les biblioteques són organismes vius, que es reinventen constantment i que, apart de donar servei a públics molt diferents, han de fer front a problemes d’espai, per exemple. La gent que hi treballem hem de decidir constantment quins documents comprar, quines subscripcions donar d’alta, quins documents cal exporgar o guardar al magatzem. Són feines pràcticament diàries i que valorem sempre de cara a oferir aquest accés democràtic de què parlàvem abans.
Els usuaris normalment tenen perfils molt definits i busquen coses molt concretes. Evidentment si hi ha una persona fanàtica dels westerns i que cada setmana agafa en préstec cinc pelis d’aquestes, arribarà un moment que les haurà vist totes. No podem comprar 200 pelis només perquè un usuari sigui
fanàtic, ja que el pressupost l’hem de repartir entre gèneres per
tal que hi hagi una representació de tot.
I pel que fa a llibres, tres quarts del mateix. Hi ha gent que es queixa si hi ha massa llibres en català, o altres si n’hi ha massa en castellà. N’hi ha que no en
tenen prou amb les 30 novel·les de la Danielle Steel, i encara en
volen més. N’hi ha que no entenen que tinguem en lloc destacat
l’última novel·la de la Megan Maxwell i argumenten: això no és
literatura eròtica de qualitat. Doneu-li a llegir Anaïs Nin o Henry
Miller. Doncs no, amics, això no funciona així, quan a algú li
agrada la Megan Maxwell, li agrada la Megan Maxwell i no li parlis de
Millers o Nins (ho he provat, i no cola)
I a tot això l’espavilat de torn que vol tenir les obres completes de Pérez Galdós en lloc destacat perquè són literatura en majúscula i HAN d’estar sí o
sí, resulta que no trepitja mai la biblioteca. I en canvi sí que ve
cada setmana la que agafa les novel·les de la Maxwell. I aquesta,
com que ve cada setmana, queda comptabilitzada al comptador de
visitants de la biblioteca, que és el que després demanen els
polítics per a invertir més o menys en l’equipament. Números, de
persones que utilitzen els serveis.
En definitiva, que les bibliotecàries hem d’estar en un precari
equilibri intentant tenir una mica de tot i que tothom s’hi pugui
sentir representat. I si hi ha algú que no troba allò que busca,
sempre ho podem demanar a una altra biblioteca, per això tenim el
servei de préstec interbibliotecari, que funciona d’allò més bé.
Però clar, criticar és molt fàcil. Quan estàs dins és quan veus quin pa s’hi dóna i t’ho has de manegar amb el pressupost que tens i com bonament pots. I
algunes d’aquestes persones de crítica fàcil resulta que veuen
també el dia a dia de la biblioteca amb la multitud d’activitats de
promocions lectores per a totes les edats, la formació d’usuaris,
les recomanacions personalitzades a través de guies i youtube, i
centenars de coses més…. però clar no se’ls passa pel cap
donar-te l’enhorabona ni tirar-te alguna floreta. Per moltes
activitats que facis resulta que l’únic comentari que t’arriba és:
“com que teniu l’Hola, a veure si vinc un dia i confonc la
biblioteca amb una perruqueria”
Ai, sí, fill, quina gràcia!
Il·lustració de Carles Gil
 

La bústia de devolucions

La bústia de devolucions de la biblioteca és un invent extremadament útil i necessari. Dóna servei a aquelles persones que NO poden venir a tornar les coses a la biblioteca perquè estan molt enfeinats, però en canvi SÍ poden venir a emportar-se coses a la biblioteca, ja que en aquest cas s’ho poden combinar perfectament.

No entraré en la feina addicional que suposa per als treballadors la gestió de la bústia, però sí us explicaré algunes de les casuístiques que ens trobem:

  • Retorn de documents amb molt retard, per si cola i no ens adonem que fa 250 dies que s’havien d’haver tornat. NO COLA.
  • Donacions llardoses. Donat que fa vergonya portar-les directament al taulell per la seva llardositat, si es deixen a la bústia la gent queda amb la consciència tranquil·la i et passen a tu el mort sense haver de sentir que hi ha coses de les quals no cal fer donació (veure post sobre donacions)
  • Documents fràgils que ningú amb dos dits de front s’arriscaria a llençar per un forat que no saps on va a parar i que no saps si el material es pot fer malbé. Com a exemple, hi va haver una usuària que va llençar un ebook, amb un parell. I un altre que també va llençar un CD que li havíem prestat d’una altra biblioteca i que, específicament, portava un postit que deia: “tracteu especialment aquest CD donat que forma part de la nostra col·lecció local i està signat per l’autor”.
  • Retorn de documents que la persona deia que ja havia tornat a la biblioteca i que havia remenat tota la casa de dalt baix i que no els tenia de cap manera. Quan finalment els documents apareixen, es dipositen amb nocturnitat a la bústia per si cola i no ens adonem. NO COLA.
  • Llibres d’un volum considerable, tipus diccionaris enciclopèdics o totxos com les novel·les del Rothfuss, etc… Es fan difícils d’entaforar pel forat de la bústia, però la gent empeny i empeny fins que el llibrot acaba entrant. Si es desencola una mica en el procés, ja ens ho trobarem nosaltres després.
  • Documents que dipositen encara que intueixin que la bústia és plena i que potser si ve algú darrere i posa la mà se’ls podrà emportar. Però aleshores, ja no és el seu problema, el problema és nostre, clar, perquè ells ja han deixat el document a la bústia.
  • Documents diversos que s’han extraviat a casa de l’usuari, però com que assegura que els va tornar a la bústia i és la seva paraula contra la nostra, doncs ara el problema és nostre.
  • Gent que, tot i que està la biblioteca oberta, i tot i que entren a fer-ne ús, abans d’entrar, dipositen els documents a la bústia. Aleshores arriben a taulell per a agafar altres coses en préstec i quan els dius que deuen coses et diuen: “Noooooo, si ho he deixat a la bústia”.  Clar, i l’esperit sant ho porta volant fins al programa de gestió de manera immediata.
  • Gels de maduixa Durex (sencers). Bé, tant pot ser això (que és real), com qualsevol altra porqueria. Total, és com una paperera, no?

Aquests només són uns petits exemples dels problemes associats a les bústies de devolucions, però segur que els companys bibliotecaris en teniu molts més. Us animo a deixar comentaris amb les vostres experiències.

Ah, i si amb la bústia hi ha gent que no en té prou, cap problema: poses els documents en una bossa i els llences per sobre de la porta. Fiuuuuuuuuuuuu. Algú ja els recollirà… o no (cas real). Un cop llençat el material, el problema és nostre.


Il·lustració de CARLES GIL

Erostreet 2017

El tercer cap de setmana de juny ha estat triat per EROSTREET per a la seva segona edició. Erostreet és un festival dedicat a la sexualitat i l’erotisme des d’una vessant desmitificadora, pedagògica i oberta.

Vaig assistir tots dos dies i vaig visitar els estands de diferents empreses del sector, tot escoltant diferents taules rodones sobre blocaires, assistència sexual, làtex, i veient en directe unes sessions de shibari. A més tan bon punt vaig arribar des de EL PLACER ES MÍO em van fer una sessió de fotos ben sensuals.

Diumenge a les 16 h. vaig pujar a l’escenari per a la meva actuació. Vaig fer una introducció sobre història de la literatura erótica, vaig explicar un conte del Decameró, i finalment vaig llegir dos contes meus: Llop busca caputxeta i Frígida. Durant la lectura d’aquest últim vaig comptar amb la performance de MISTRESS MINERVA. És la meva germana i un referent dins el món BDSM, per això és un dels personatges del meu relat i per això mateix em va acompanyar per interpretar-se a ella mateixa. És un orgull per a mi poder compartir escenari amb la meva germana unint dues professions tan diferents, i m’agradaria repetir-ho algun altre cop, clar.

Vull donar les gràcies a l’organització per oferir-me l’oportunitat de compartir els meus escrits, en especial a l’Ignasi Puig, la Meritxell Poch i la Patricia Oliver, que van estar amables, propers i resolutius en tot moment.

Anar a Erostreet ha suposat per a mi sortir de la meva zona de confort, la de les biblioteques, i experimentar amb un públic molt diferent. El resultat és totalment positiu, donat que si bé la sessió va començar amb poca gent, finalment n’hi va haver que es van anar acostant encuriosits i diria que es van aplegar una vintena de persones. I també estic contenta d’assistir a Erostreet per a desmitificar d’una punyetera vegada el ranci estereotip de la bibliotecària solterona avorrida. Sí, sóc bibliotecària, i no només no em poso vermella si sento parlar de sexe, sinó que puc fer envermellir molta gent amb els meus contes. Ho voleu veure? aqui us deixo amb l’enllaç de:

I si voleu llegir FRÍGIDA, haureu de fer una petita cosa: posar un comentari en aquest post. Si hi ha almenys 10 comentaris, penjaré el conte. Juguem?

Bibliorelats

 
 
 

El 2015 el Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, va posar en marxa un concurs literari sobre relats relacionats amb les biblioteques. Aquesta iniciativa va ser una de les moltes que es van fer aquell any per a commemorar els 100 anys de la Xarxa.

Vaig tenir la sort que el meu relat EL MISSATGE resultés un dels escollits per a formar part del llibre BIBLIORELATS. Va resultar una gran sorpresa per ser el meu primer premi literari, la meva primera publicació, i pel fet que el conte té una significació personal molt important. La presentació es va fer a la Setmana del Llibre en Català. Aqui us explico una mica millor el tema:

Gairebé dos anys després les Reusenques, que són unes dinamitzadores incansables, han realitzat un projecte junt amb l’Institut Gabriel Ferrater de Reus per a il·lustrar tots els contes. El projecte està explicat aqui: Lletres de Reusenques.

Volia felicitar les Reusenques per portar a terme aquesta iniciativa, i felicitar tots els alumnes que han llegit i interpretat a la seva manera cadascun dels bibliorelats. Per la part que em toca, l’Hèctor Abela va ser l’encarregat de dibuixar les meves protagonistes i jo estic encantada del resultat, que podeu veure a continuació.

Moltes gràcies!

4a Reus-Prades-Reus

Diumenge 4 de juny un bon grup de Trail Cambrils ens vam aplegar a Reus per a fer la tradicional Marxa Reus-Prades-Reus, un total de 55 km amb 2950 de desnivell acumulat.

Per a mi era la quarta participació i enguany estava molt animada per haver superat problemes d’anèmia i per haver entrenat bastant més que en anteriors ocasions. La idea era baixar de les 11 hores del 2015.

La meva preocupació era que no fes la calor asfixiant de l’últim cop, i vam tenir sort en aquest sentit, però d’altra banda va fer un dia plujós que va deixar el terreny enfangat i relliscós, un hàndicap per a una persona torpe com jo. 5 km abans d’arribar a Prades, i amb un crono favorable per a les meves expectatives, vaig caure. Primer vaig pensar que no era res i vaig continuar fins a Prades. Alli esperava la meva mitja taronja valenciana, que em va donar suport durant tota la cursa i va documentar el pas de tot el nostre equip per Prades. I no només això sinó que va aprofitar per a fer un dibuix encantador de la plaça de Prades, amb el campanar i la font. Podeu veure’l al seu compte d’Instagram: @jcarlgil

De tornada cap a Reus vaig patir (com ja m’esperava) baixant Les Tosques, que estaven mullades i em va enganxar en ple ruixat, però gairebé arribant a Vilaplana alli estava el Carles també per a donar-me ànims. De Vilaplana a Reus, curiosament, vaig adelantar posicions, ja que el fet que no fes calor em va permetre còrrer una bona estona passant per l’Aleixar i la Boca de la Mina. D’alli al final fins i tot em vaig permetre fer un esprint, amb el Carles de bracet i vaig arribar amb tot el grup de Trail Cambrils esperant-me. Molt emocionant!

El resultat: cursa acabada en 10’14, en la posició 27 de noies i 143 de la general. Per a mi l’objectiu estava acomplert a bastament. Els meus companys van fer tots unes marques boníssimes, i és que tinc la sort d’entrenar amb uns autèntics cracks.

Com a inconvenient, l’ensopegada ha resultat un esguinç que tardarà unes setmanetes en curar-se, però això no fa que no pensi repetir l’any vinent i tornar a baixar marca. Ho aconseguiré?

La foto del jump és de Blanca de la Sotilla. La resta, de Carles Gil.

Litterarum 2017

Dissabte 27 de maig vaig anar a LITTERARUM a explicar el projecte de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Era la primera vegada que assistia a una Fira que enguany compleix 10 anys i que s’ha convertit en un referent, no només del llibre ebrenc, sinó del llibre en general. A més vaig descobrir la part reservada a programadors, que poden conèixer de primera mà diversos espectacles literaris de cara a futures contractacions.

He de dir que l’organització és de 10, tant pel que fa a informació prèvia, com per l’acollida. Hi tenen molt a veure l’Albert Pujol,  la M. Josep Clua i la Montse Pineda, que han aconseguit convèncer a diverses entitats (Ajuntament, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona, Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre…) per tal que apostin i continuïn apostant per aquest format.

Després d’assistir a dos espectacles fantàstics de poesia i música (Canten Marta Pessarrodona i Versos immortals), vaig passejar per la carpa tot veient el fons editorial ebrenc de les llibreries locals i a les 20’30 vaig fer la presentació de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Al costat dels estands dels cellers de diferents DO de tota Catalunya hi havia un petit escenari per a donar veu a biblioteques i cellers de cara a explicar el projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat que ja fa 5 anys que funciona amb èxit. Vaig explicar les activitats que hem dut a terme a la biblioteca durant aquests anys, i la Noemí Poquet, del Molí de Rue de Vinebre va fer cinc cèntims del seu celler i dels seus vins. Per acabar vaig explicar un conte erótic amb contingut vinícola, i és que…  a qui no li agrada escoltar històries divertides?

Litterarum també em va servir per a retrobar-me amb diferents amics i amigues: l’Albert Pujol i la M. Josep Clua,  La Laura Fuses i la Mercè Esquerda, de biblioteques de Lleida, el Paco Sanahuja, el Jesús M. Tibau, el Jaume Boldú, l’Emanuel Munteanu, el Josep Sebastià Cid, la Núria Grau i la Núria Ardèvol, el Sergi Bassa, l’Anna Merino, la Cinta Roldán, la Sílvia Mayans, les germanes Besolí, els amics de la biblio de Tarragona i molts més… fins i tot vaig saludar el Mingo Ràfols (encara que vaig descobrir còmicament més tard que en realitat no som amics)

Fins l’any que ve!

Granets de sorra

Treballar en una biblioteca és dipositar granets de sorra.

Apart de les feines rutinàries de seleccionar, gestionar comandes, catalogar, difondre la col·lecció per mitjans cada cop més diversos, atendre l’usuari a peu de taulell i endreçar, entre altres, també inventem mil i una històries per a inocular la passió per la lectura i els llibres en els més petits.

Sí, les bibliotecàries tenim aquesta dèria. Ens resultaria molt més fàcil obrir i tancar la biblioteca i actuar com a caixeres de supermercat entregant llibres i endreçant-los, però en comptes d’això gestionem clubs de lectura, fem visites escolars, expliquem contes, llegim i recomanem muntanyes de llibres, dissenyem gimcanes… tot per a encomanar les ganes de llegir.

Ho fem amb il·lusió i amb convenciment perquè sabem que és beneficiós per als usuaris. Però també, he de reconèixer que ho fem amb picardia, i és que quan trobes un usuari al cap dels anys que et somriu, et saluda i et diu: “Recordo els contes que explicaves…”, “Quants llibres vaig llegir gràcies a tu…”, “Em vas obrir un món amb el club de lectura…” no pots deixar de sentir-te orgullosa dels petits grans de sorra que vas dipositant.

La nostra feina és això, dipositar petits grans de sorra que es converteixen en muntanyes algun dia. Ben al contrari d’allò que pretenen segons quines campanyes d’animació a la lectura que s’anuncien als quatre vents i volen aconseguir en quatre dies les coses que nosaltres només aconseguim a còpia d’anys.

Il·lustració de Carles Gil

Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació. política de cookies,

ACEPTAR
Aviso de cookies