La notícia que campa avui per tots els mitjans l’ha fet esgarrifar. “Trobat el cadàver d’un home als afores d’un prostíbul de València”. Les circumstàncies són especialment escabroses. La Júlia llegeix els articles de dalt baix per a cercar tots i cadascun dels detalls. Cara desfigurada, ossos trencats, testicles introduïts a la boca… Ha de reconèixer que és morbosa, que aquestes notícies li generen una pujada d’adrenalina i que li recorre un pessigolleig per l’entrecuix mentre s’imagina l’escena. No s’atreviria a confessar-ho a ningú, però.
El so del whatsapp l’avisa d’un missatge de la seva millor amiga, l’Eva: “Nena, has vist les notícies? això del paio de València?” “Sí, ara ho estava llegint”. “Estic flipant, que és el Joan, nena, el nostre Joan!” Emoji trist amb llagrimeta. La Júlia no contesta. De sobte els seus pensaments volen trenta anys enrere, quan en tenia tretze i vivia al barri de Sant Pere i Sant Pau.
Les classes es feien en uns baixos d’un edifici de sis plantes. Tot esperant la desitjada nova escola, les diferents aules estaven disseminades pels baixos dels immobles del barri i als de vuitè els havia tocat l’edifici Perú, davant el monument a la sardana.
Abans de les nou del matí la Júlia i les seves amigues es reunien al voltant del quiosc que hi havia darrere les aules. El Sr. Tomàs venia diaris, revistes, llaminadures i cigarretes soltes. L’Interviu el tenia amagat darrere seu i només el donava als adults. Molts dels nois i noies jugaven a endevinar qui hi havia a la portada, que es veia d’esquitllentes, i com devien ser les fotos de dins. Carmen Cervera, Mari Trini i Charo López ensenyaven pits i parrús i les noies es palpaven per sota la roba amb l’esperança d’arribar un dia a tenir aquelles corbes. Els nois es palpaven amb altres intencions.
Don Julián sortia a la porta i a crits feia entrar els alumnes, que deixaven la xerrameca i les brometes fora de l’aula. Don Julián no era com Don Emilio, el de la classe del costat, que atemoria els seus alumnes amb tota classe de càstigs físics d’allò més sofisticats. Don Julián no, només es limitava a llençar algun esborrador de tant en tant quan sentia parlar massa o a castigar de genolls amb els braços oberts aguantant una pila de llibres durant una bona estona. Menudeses.
La Júlia era de les millors alumnes i havia guanyat sovint el premi de la setmana, que s’aconseguia a base d’acumular punts verds per bon comportament. Qui n’aconseguia més tenia el “grandíssim” honor de passejar el Pulgas, el gos de Don Julián, cada divendres a la tarda durant l’excursió setmanal.
La Júlia hauria delegat gustosa aquesta activitat a algú altre, ja que els gossos no li agradaven gaire, fins i tot li feien una mica de por. Però hi havia una raó poderosa per a acceptar setmana rere setmana la corretja del Pulgas: fer-ho en companyia del Joan. El Joan era el cosí de la seva millor amiga, l’Eva, i de sempre que li havia agradat. L’últim any ell també s’hi havia mostrat interessat i potser la lleu inflor dels pits n’havia sigut el motiu, o potser és que la Júlia era més maca que la resta de noies de classe, o això volia pensar ella.
Com cada divendres tarda la classe de Don Julián es disposa a passejar pel Pont del Diable, que queda molt a la vora de l’escola. Només cal travessar el bosc un parell de quilòmetres, i ja es troben al voltant d’un dels monuments més importants de la Tarragona romana. Don Julián aprofita aquesta tarda per descansar d’una setmana intensa a l’escola i, encara que hauria de fer classe, en aquesta època no hi ha inspectors d’ensenyament, i es passa la normativa pels baixos. Així que ha acostumat els alumnes a fer l’excursió de finals de setmana, i ells encantats, tu, tot sigui no fer classe. I Don Julián, un cop arriben al bosc, tria algun lloc còmode on poder seure, i es dedica a fumar i llegir el diari o una revista.
Els nens passegen amunt i avall. No tenen rellotge, ni tampoc telèfon. Són altres temps. Però, miraculosament, tots fan cap on és Don Julián quan és hora de tornar a casa i, mentrestant, fan allò que els ve més de gust. N’hi ha que juguen a fet i amagar als voltants de la Casa de l’Àngel. N’hi ha d’altres que seuen a xerrar i explicar-se les seves coses. N’hi ha que es dediquen a observar les erugues que fan fileres interminables i intentar descobrir algun esquirol voltant pels arbres. I n’hi ha que aprofiten aquests moments d’esbarjo per a iniciar acostaments sentimentals, com és el cas de la Júlia i el Joan.
La Júlia no anava desencaminada. El Joan sí que se la mira diferent des de fa uns mesos, i és que els mugrons se li han començat a marcar sota les samarretes preadolescents. Al quiosc no pot veure l’Interviu, però no pateix com altres amics, ja que a casa el seu pare en té una bona col·lecció, i no hi posa molta cura en amagar-los. Amb ulls desitjosos es passeja per les pàgines de la revista un cop i un altre, fins que coneix cada racó de l’anatomia de les noies que hi surten. El pessigolleig de l’entrecuix cada cop va a més, i ell ja està cansat de tocar-se i pensa que què es deu sentir tocant una noia, ser tocat per una noia. I la Júlia li agrada, li agrada molt. No té les corbes de les noies Interviu, clar, encara li falten uns anys, però té uns llavis rosats, humits, que li agradaria tastar i de vegades s’escorre només pensant en aquests llavis sucosos.
Però ja sap que els relats que apareixen a les pàgines setinades són coses que fan els grans i que ell s’haurà de conformar amb molt menys per començar. Que tenen tretze anys, gairebé catorze, i que la seva cigala sembla que tingui vida pròpia, però sap que les noies de la seva edat no es deixen ni tocar els pits. Algun amic ho ha intentat i s’ha emportat una bona plantofada. Però avui està decidit a obrir-se camí.
La Júlia porta la corretja del Pulgas i el Joan se li posa al costat. També els acompanya el “Flipper”, el gos de l’Eva que, no se sap d’on, cada divendres apareix a l’escola a l’hora de l’excursió i els acompanya tota la tarda.
Han arribat a lloc i Don Julián ha trobat un mur especialment còmode, així que encén la pipa, agafa el diari i es desentén del seu voltant durant una hora i mitja. Els nens i nenes fan grupets i tant els amics com les amigues de la Júlia i el Joan els deixen a soles, que ja saben que s’agraden i que potser avui…
El Flipper salta al voltant del Pulgas i aquest té unes ganes de jugar que se’l mengen, així que quan el Flipper surt corrent, el Pulgas emprèn carrera darrere. La Júlia, que el té agafat per la corretja i sap que no el pot soltar (la confiança de Don Julián en depèn), vola de l’estrebada i s’arrossega pel terra uns metres fins que, finalment, deixa anar la corretja i el Pulgas surt disparat.
La Júlia s’incorpora i veu com li ha quedat tot el cos nafrat per culpa del maleït gos. Si no ho volia, ella, tenir els punts verds, si només ho feia per estar més a prop del Joan i tenir el vist-i-plau del professor, punyeta. Però amb la roba estripada, els genolls pelats i la cara tota empolsegada, deixa caure un parell de llàgrimes de ràbia i impotència. Ara haurà de buscar el maleït gos i si no el troba…
De seguida se li acosta el Joan i intenta calmar-la. Tranquil·la, Júlia, no pateixis. Trobarem el Pulgas i Don Julián ni ho sabrà. I li tusta els pantalons per intentar eliminar les restes de la caiguda, i li passa les mans per les galtes, molt dolçament, i li eixuga les llàgrimes amb uns dits nerviosos i amb aquests mateixos dits repassa els llavis de la Júlia, que sent un estremiment molt endins. I aleshores tanca els ulls i no sent res del voltant, només la respiració del Joan i com se li acosta i li nota l’alè i una llengua joganera que entra dins la seva boca i molta calor i l’estremiment que ara s’ha convertit en foc viu. Quan obre els ulls veu el Joan i sap que aquell ha sigut el primer petó de tots dos.
I ara també obre els ulls i veu el Joan al diari, però estirat a terra, a sota d’una manta tèrmica i no vol imaginar-se com els llavis d’aquell primer petó han acabat amb els genitals a dins. Què has fet, Joan? Què t’han fet?
