Nou conte: VEÏNS

Veïns
Veïns
Vaig arribar al sopar amb l’Enric amb puntualitat suïssa: ni un minut abans, ni un minut
després. Recordava la seva obsessió per la puntualitat. Per la puntualitat i per moltes
altres coses, tot i que potser els anys havien fet que relaxés les seves obsessions. En tot
cas, alli estava jo, plantat normativament davant la porta amb una ampolla de cava ben
fresqueta.
 
– Endavant – Em va convidar l’Enric després d’obrir la porta a l’hora convinguda
(ni un minut més, ni un minut menys), sense que jo hagués trucat al timbre.
 
Vaig encaixar la seva mà ferma i vaig entrar. – Deixa l’abric aquÍ penjat i espolsa’t les
sabates en aquesta catifa – em va dir. L’obsessió per la neteja. Es veu que no se li havia
passat amb els anys. Vaig fer com m’havia demanat, i vaig rebregar la sola de les
sabates per damunt la catifa que m’havia assenyalat.
 
Vam enfilar pel passadís fins arribar a un menjador gran i lluminós. Les parets eren d’un
blanc immaculat, els mobles de fusta massisa de color clar, i la decoració en tons càlids
pel que fa a quadres, panells i figuretes decoratives.
 
– Quina alegria que ens tornem a veure, després de tants anys! Em va dir l’Enric. I
somreia amb unes dents perfectament arrenglerades i blanquíssimes. Recordo
haver sentit a dir que se les raspallava ben bé sis cops al dia i de manera
absolutament ritual: raspallat (amb llengua inclosa), fil dental, colutori.
 
– Doncs sí. La veritat és que em va sorprendre una mica que em convidessis a
sopar, després de tots aquests anys sense veure’ns. A més, realment, tampoc
èrem els millors amics del món, tot s’ha de dir. Però em vaig alegrar molt de
veure’t al banc. Fa poc que hi treballes?
– Sí, sí, tot just fa una setmana. Em van traslladar per tal de posar ordre. Es veu
que aquesta oficina és una mica anàrquica. I han decidit que cal una mica de mà
dura, amb mètodes de la vella escola, ja m’entens…
 
Doncs no, no acabava d’entendre per on anava la cosa, però si l’havien traslladat per a
millorar les coses, ben segur que ho faria molt bé. L’Enric era una persona
extremadament recta i amb un gran sentit de la responsabilitat. Si eres amic seu, tenies
el seu suport incondicional fins a la tomba. Ara bé, si per algun motiu t’enemistaves
amb ell, ja havies begut oli.
 
– Molt maco el teu pis – vaig dir, mentre reüllava tot el menjador.
– Sí. He tingut sort. Una ganga en els temps que corren, i ja porto uns mesos
decorant-lo al meu gust. M’agrada que tot estigui perfecte. I tu, encara continues
vivint al barri?
– Alli estic encara. La Cèlia i jo ho vam deixar còrrer fa un parell d’anys i ella va
marxar al seu poble, així que jo em vaig quedar la casa, i també el Ringo. Te’n
recordes del Ringo?
– I tant, si me’n recordo. Ja deu ser gran, no? Aleshores era un cadell.
– 12 anys va fer fa poc. Ja no volta tant com abans. Però explica’m, i què és de la
teva vida? Has trobat alguna noia? La Raquel, ja t’ho dic ara, no feia per a tu…
 
L’Enric em va explicar on havia anat després de vendre la casa del barri i mentrestant
anava parant taula.
– Espero que t’agradi el menú. Començarem amb una crema de ceps, seguirem
amb un magret d’ànec amb fruits vermells i acabarem amb una mousse de
xocolata.
– M’agrada molt, Enric. Però no t’hauries d’haver molestat tant, de debó. Ho
hauràs encarregat, oi?
– Encarregar? Que poc em coneixes! Estic fet un cuinetes, jo. Quan em poso a
cuinar se m’obliden tots els problemes, és la manera més fàcil de relaxar-me. I
mira, el cava que has portat crec que anirà molt bé amb tot el sopar. Som-hi
 
I vam seure un davant de l’altre en aquella taula de vidre i acer amb estovalles i
tovallons de lli blanquíssim, i copes d’un vidre extremadament lluent.
 
– Aquesta crema és boníssima, Enric. Et felicito! Els encenalls de pernil li donen
el punt cruixent que m’agrada. Te’n recordes d’aquell matrimoni amb quatre
fills que vivien al meu costat?
– I tant, com oblidar-los! Aquells nens es passaven el dia cridant, plorant, donant
cops o barallant-se a totes hores. Es deuen haver civilitzat, no?
– Doncs resulta que un dia van venir els Serveis Socials i se’ls van emportar tots
quatre. Els pares els deixaven habitualment per la nit mentre anaven de copes i
la policia se’n va adonar una nit que van trobar el més petit, quatre anys tenia
aleshores, voltant pel carrer a les dues de la matinada.
– Què em dius! Quines penques uns pares així! Bé, suposo que al reformatori els
hauran arreglat una mica.
 
De la crema vam passar al magret. Era deliciós, i estava al punt, talladet pulcrament en
dotze llesquetes i regat amb la salsa de fruits vermells.
– I els veïns de davant meu? Aquells vellets tan adorables? Què se n’ha fet?
– Oh, els Juncosa. L’home va morir farà un parell d’anys d’un atac de feridura. I la
seva dona el va acompanyar al cap d’un parell de setmanes. N’estaven molt l’un
de l’altre.
– Sí, certament, un veïns encantadors. M’hi portava molt bé amb ells. Eren
silenciosos, nets… Té, espero que tinguis encara racó per la mousse de xocolata.
– I tant que sí. Jo sempre remato un bon dinar. I mentre començava a paladejar la
mousse vaig dir-li. La veritat, Enric, és que els Juncosa devien ser els únics que
et queien bé. No sé si recordes que vam acabar ben enfadats tu i jo. Ara és cosa
passada, però et va agafar fort, eh, nano!
– Sí, sí, que me’n recordo. Però com dius, ja és aigua passada. És que jo sóc molt
primmirat amb la neteja, ja ho saps, i aquelles cagarades del Ringo a la porta de
casa meva…
– És veritat, hahahaha, quin tip de riure. I quines emprenyamentes que agafaves!
Vés, què havia de fer jo? Mentre jo estava esmorzant, deixava el Ringo que anés
a treure el ventre de mal any. Jo ja li deia que no ho fes a casa teva, però mira tu,
que no hi havia manera, hahaha.
– Sí, tu, quin tip de riure. Està bona la mousse de xocolata? No n’has deixat ni una
engruna, i jo me n’alegro molt perquè l’he feta amb un ingredient molt especial
per a tu, pel Ringo, i pels vells temps.
 
I mentre deia això el somriure blanquíssim i de dents perfectament arrenglerades es va
transformar en una ganyota. Davant seu restava, intacta, la seva mousse de “xocolata”.
 
 

NO explicaré més contes

L’edat dels nens i nenes que venen a les sessions de contes de les biblioteques és cada cop més baixa. No és un tema exclusiu de la meva biblioteca, sinó de totes. Ho he pogut constatar parlant amb narradors i bibliotecaris de diferents biblioteques. Aquesta és la tendència.

Quins són els motius? Jo crec que, d’una banda, les ganes dels pares d’estimular els nens de ben petits, i de l’altra, les múltiples activitats extraescolars dels nens a partir ja de 1r de primària. Unes activitats que deixen ben poc temps lliure. Amb això tenim que s’acosten a la biblioteca en demanda d’activitats els pares de nens fins a 3 anys, i els nens a partir de primària “desapareixen”. I si algun d’aquests ve per casualitat, quan veu la munió de nens petits sent que allò no està fet per a ell. És un peix que es mossega la cua.

Potser no són aquestes les raons. Potser són altres. Però el cas és que l’edat baixa cada cop més. I els contes que s’expliquen per a una franja d’edat no són adequats per a una altra franja. Entre altres coses (entre moltes altres coses) la capacitat d’atenció és ben diferent.

Apart d’això, també hi ha un altre tema i és el de l’educació quan s’assisteix a una sessió de contes, però això donaria per un altre post. Aquell tema d’oblidar els mòbils, no fer tertúlies mentre s’està explicant… Les condicions ideals per a una sessió les explica molt bé Inés Bengoa en aquest post: Condiciones de cuento. I també per a unes bones pràctiques en la realització de narracions sempre és ideal consultar les pàgines de Pep Bruno i AEDA, que porten molts anys fent pedagogia de la narració oral.

Fa més de 20 anys que explico contes. He après a narrar de manera autodidacta, observant, llegint i assistint a cursos específics. En tot cas, crec que les meves habilitats narradores encaixen més en franges d’edat a partir de 6 anys. És per això que dic que NO explicaré més contes. Bé, no explicaré més contes en franges inferiors a aquesta edat. Crec que hi ha professionals que estan especialitzats i ofereixen sessions de narracions per a bebés magnífiques. Són tot un altre món.

I… heu de saber que els contes NO són només per als petits. A qui li agrada que li expliquin una bona història? segur que TOTS heu aixecat la mà. M’equivoco?

Erostreet 2017

El tercer cap de setmana de juny ha estat triat per EROSTREET per a la seva segona edició. Erostreet és un festival dedicat a la sexualitat i l’erotisme des d’una vessant desmitificadora, pedagògica i oberta.

Vaig assistir tots dos dies i vaig visitar els estands de diferents empreses del sector, tot escoltant diferents taules rodones sobre blocaires, assistència sexual, làtex, i veient en directe unes sessions de shibari. A més tan bon punt vaig arribar des de EL PLACER ES MÍO em van fer una sessió de fotos ben sensuals.

Diumenge a les 16 h. vaig pujar a l’escenari per a la meva actuació. Vaig fer una introducció sobre història de la literatura erótica, vaig explicar un conte del Decameró, i finalment vaig llegir dos contes meus: Llop busca caputxeta i Frígida. Durant la lectura d’aquest últim vaig comptar amb la performance de MISTRESS MINERVA. És la meva germana i un referent dins el món BDSM, per això és un dels personatges del meu relat i per això mateix em va acompanyar per interpretar-se a ella mateixa. És un orgull per a mi poder compartir escenari amb la meva germana unint dues professions tan diferents, i m’agradaria repetir-ho algun altre cop, clar.

Vull donar les gràcies a l’organització per oferir-me l’oportunitat de compartir els meus escrits, en especial a l’Ignasi Puig, la Meritxell Poch i la Patricia Oliver, que van estar amables, propers i resolutius en tot moment.

Anar a Erostreet ha suposat per a mi sortir de la meva zona de confort, la de les biblioteques, i experimentar amb un públic molt diferent. El resultat és totalment positiu, donat que si bé la sessió va començar amb poca gent, finalment n’hi va haver que es van anar acostant encuriosits i diria que es van aplegar una vintena de persones. I també estic contenta d’assistir a Erostreet per a desmitificar d’una punyetera vegada el ranci estereotip de la bibliotecària solterona avorrida. Sí, sóc bibliotecària, i no només no em poso vermella si sento parlar de sexe, sinó que puc fer envermellir molta gent amb els meus contes. Ho voleu veure? aqui us deixo amb l’enllaç de:

I si voleu llegir FRÍGIDA, haureu de fer una petita cosa: posar un comentari en aquest post. Si hi ha almenys 10 comentaris, penjaré el conte. Juguem?

Bibliorelats il·lustrats

El 2015 el Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, va posar en marxa un concurs literari sobre relats relacionats amb les biblioteques. Aquesta iniciativa va ser una de les moltes que es van fer aquell any per a commemorar els 100 anys de la Xarxa.

Vaig tenir la sort que el meu relat EL MISSATGE resultés un dels escollits per a formar part del llibre BIBLIORELATS. Va resultar una gran sorpresa per ser el meu primer premi literari, la meva primera publicació, i pel fet que el conte té una significació personal molt important. La presentació es va fer a la Setmana del Llibre en Català. Aqui us explico una mica millor el tema:

Gairebé dos anys després les Reusenques, que són unes dinamitzadores incansables, han realitzat un projecte junt amb l’Institut Gabriel Ferrater de Reus per a il·lustrar tots els contes. El projecte està explicat aqui: Lletres de Reusenques.

Volia felicitar les Reusenques per portar a terme aquesta iniciativa, i felicitar tots els alumnes que han llegit i interpretat a la seva manera cadascun dels bibliorelats. Per la part que em toca, l’Hèctor Abela va ser l’encarregat de dibuixar les meves protagonistes i jo estic encantada del resultat, que podeu veure encapçalant aquest post.

Moltes gràcies!

Carbasses i abraçades

Aquest 2017 és el segon any que treballo en el projecte MIRMIGA de la Biblioteca de Constantí. Explico contes durant el tercer trimestre escolar a tots els alumnes d’infantil i primària de les escoles del municipi.

Mirmiga és un programa de foment a la lectura brutal, que ja fa anys que es duu a terme a la biblioteca i que va rebre el Premi Maria Moliner en la seva darrera edició pel fet de ser eficient i d’integració social.

Estic orgullosa de formar part d’aquest projecte, junt amb les noies de la biblioteca, que se l’estimen amb bogeria i essent la tercera narradora del cicle després de dos grans com el Carles Alcoy i la Lídia Clua.

Explicar contes és una experiència enriquidora. No només per a qui escolta, sinó també per a qui explica, i el millor exemple l’he tingut aquest matí. Després d’una de les sessions uns quants nens m’han abraçat abans de tornar a l’escola. I si això ja no és prou bonic, l’Alba m’ha ensenyat una llibreta que van fer servir per a una activitat de Sant Jordi on els nens i nenes escrivien una recomanació d’un llibre que els hagués agradat molt, i a canvi rebien un pòster. Dos dels nens van recomanar el conte Corre, Corre, Carbasseta, un dels meus preferits i que acostumo a explicar sovint.

La felicitat està feta de petites coses, no creieu?