Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer cop.
La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.
El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.
Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.
Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.
Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”
Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.
Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.
“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.
La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.
Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.
Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.
Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.
I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.
L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”
Tots coneixem Tow Sawyer, Jim Hawkins i Nils Hölgersson. Són personatges que ens han acompanyat durant generacions entre les pàgines de grans llibres de LIJ. Però avui vull fer un homenatge als personatges femenins que també desfilen per les pàgines dels millors llibres per a infants i joves, i que són tan grans com aquells (o més)
Algunes de les meves protagonistes preferides:
MATILDA, de Roald Dahl. Una nena que aprèn sola a llegir en una biblioteca. Totes les bibliotecàries n’estem enamorades i ens agradaria tenir una Matilda a qui prestar Dickens i Dumas.
ANNA DE LES TEULES VERDES, de Lucy Maud Montgomery. Una nena pèl-roja, pigada, adoptada per un matrimoni gran per tal que els ajudi en les feines de la casa. Un llibre que ara, no deixarien publicar, n’estic segura.
PIPPI de Astrid Lindgren. No li cal presentació. Qui no ha volgut ser amiga de Pippi i viure mil i una aventures?
LESLIE, de Katerine Paterson. El protagonista de Un puente hacia Terabithia és en Jess, però el paper de la Leslie és fonamental per a l’avançament de la trama i, sobretot, el tràgic final, que sempre recordarem. Un llibre prohibit per aquest final, entre altres coses.
JO, de Louise May Alcott. La doneta més rebel i, a més, escriptora. També ens agrada molt, clar!
CELIA, de Elena Fortún. Una nena encantadora que va fer les delícies de les lectores de principis del s. XX. Acaba de sortir la biografia de l’autora, imprescindible per aquelles que ens vam enamorar de Celia: Oculto sendero
FANTÔMETTE, de Georges Chaulet. Recordo devorar les aventures d’aquesta heroïna. Juraria que no s’han tornat a editar. Ja en tenen prou les nenes d’avui en dia amb LadyBug?
ALICIA, de Lewis Carroll. Un clàssic no només de la LIJ, sinó de la literatura en general, a qui no cal presentar.
KATNISS EVERDEEN, de Suzanne Collins. Protagonista d’una exitosa trilogia, avui tothom coneix la Katniss i la seva lluita contra el Capitoli.
GEORGE, de Alex Gino. Acabo de llegir aquest llibre i, tot i que no és un clàssic, vull incloure’l com a homenatge pel retrat tan aconseguit de les dificultats d’una nena transgènere. I encara que som al S.XXI i que sembli mentida, ha estat prohibit als EUA.
La Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) és l’entrada al món de la Literatura. Qui s’hi capbussa i frueix de la navegació entre pàgines i més pàgines d’aventures, humor, terror, misteris… té molts números per convertir-se en un adult lector i això, com no cal que us expliqui, té múltiples beneficis.
Els escriptors de LIJ, apart de fer-nos gaudir amb els seus llibres, ens han deixat frases sobre la lectura que podem trobar recopilades en diferents enllaços. Avui en destaco les següents:
Estamos habitados por libros y por amigos. Daniel Pennac
Les paraules ens faran un pont lluminós que s’alçarà per sobre nostre i seran la supervivència. Els poetes que ens han precedit ens han fet hereus d’aquesta llum. Olga Xirinacs
Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes, puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida. Ana María Matute
Un libro es como un espejo. Si un tonto se mira en él, no puedes esperar que refleje un genio. J.K. Rowling
Es un buen libro aquel que se abre con expectación y se cierra con provecho. Louise May Alcott
El que no cree en la magia, nunca la encontrará. Roald Dahl
¿Por qué a los adultos no les gustaba leer las historias que hablaban de Narnia, de islas secretas, contrabandistas y peligrosos duendes? Neil Gaiman
Los niños tienen el derecho a encontrar sus propios autores, y yo quiero ser ese autor, no el material de un programa de curso. Neil Gaiman
Es importante que los niños lean poesía. Y es más que importante, es necesario. Gloria Fuertes
No sé cómo debe ser un libro infantil, trato de ser auténtica; auténtica en el sentido artístico, que es lo único que me propongo cuando escribo. Astrid Lindgren
Pel matí, després d’un espectacle de contes i llegendes de les Terres de l’ebre a càrrec del grup de teatre juvenil de l’EtcA, vaig sortejar 5 exemplars de Les Aventures d’en Nic entre els nens i nenes assistents, junt amb l’Olga i l’Ester Besolí, autores de Els Contes de Muniatto, que també van sortejar els seus llibres.
A continuació, i entre saludar a uns i a altres, vam poder gaudir d’espectacles de poesia elèctrica i teatrals. I l’hora de dinar es va passar en un sospir entre escriptores, llibreteres, bibliotecàries, i gent vinculada d’una o altra manera a la literatura.
Per la tarda tocava la xerrada sobre biblioteques i autors de capçalera, conduïda de manera impecable per Ricard Ruiz Garzón i presentada per Àlex Cosials. Els escriptors van parlar de la seva vinculació amb les biblioteques, i del seu amor pels nostres equipaments, i les bibliotecàries també hi vam dir la nostra. Ells ens estimen i nosaltres també, i per això els recomanem (o prescrivim, que queda més modern)
Les Jornades són un magnífic aparador de la literatura que es fa a casa nostra, i de qualsevol tipus d’espectacle que s’hi relacioni. Permeten posar en contacte autors, lectors i altres professionals del món del llibre i també, evidentment, comprar llibres. Enguany Espai Cultural Guaix feia la parada amb els llibres de tots els autors presents a les Jornades. Jo ja em vaig emportar uns quants exemplars signats.
L’any que ve tornarem. Espero que amb la segona part de Les Aventures d’en Nic (pel Priorat).
El dia 26 comença una nova edició del Club de Lectura Infantil de la Biblioteca de Cambrils. Ja deu fer uns 15 anys que el dinamitzo, i molts dels nens que passen pel club després continuen al juvenil, amb l’Eva Ferré.
Perquè és necessari un club de lectura? hi ha mares i pares que, quan s’inicia el curs, venen a la biblioteca a la recerca d’activitats (gratuïtes) i sovint tenen fills als quals no els agrada llegir (cada cop més) i els voldrien apuntar al club per veure si així s’engresquen.
A les biblios no tenim receptes miraculoses, però sí que procurem engrescar amb coses tan senzilles com compartir opinions entorn de la literatura, conèixer llibres de temàtiques i d’autors diferents, aprendre mitjançant l’ús de jocs, parlar amb escriptors i il·lustradors i, sobretot, oferir un ampli ventall d’opcions de lectura que ajudin en la creació d’un esperit crític i autodidacta. És a dir, volem que els nens i nenes tinguin les eines necessàries per a escollir les seves lectures ara i en un futur de manera autònoma.
Sovint s’acaben apuntant nens i nenes que ja són lectors i això fa que ens preguntem pel sentit del club de lectura. Si ja són lectors, aleshores perquè s’apunten al club? doncs la resposta és al final de paràgraf anterior i també podríem comparar el club infantil amb els clubs de lectura adults. Gairebé totes les biblioteques en tenen algun i ningú no es planteja que la gent que hi va ja són lectors. Doncs el mateix. Els lectors tenim de vegades la necessitat de compartir les nostres impressions sobre allò que llegim, i els clubs acompleixen aquesta funció perfectament.
Al club de la biblioteca de Cambrils he realitzat muntanyes de lectures i activitats (especialment engrescadores van ser les del 2016, amb el Centenari Roald Dahl); hem pogut xerrar amb autors com Olga Xirinacs, Josep Albanell, Ignasi Blanch, Jordi Folck, Vicenç Villatoro… i molts més; i han passat per la nostra sala molts nens i nenes que ara ja són grans i que encara recorden el seu pas pel Club.
En un exercici de sinergia literària, el Jordi Folck (que va venir a una de les sessions del club i que, a més, és l’editor del meu llibre) em va preguntar pels meus “consells” per a engrescar a la lectura i els va publicar al seu bloc: Los 10 consejos de Rosana Andreu para hacer lectores. És només una petita part de les coses que es poden fer, però n’hi ha moltes més, i és que “cada maestrillo tiene su librillo”.
La foto que encapçala el post és d’una sessió del 2008 i hi apareixen, entre altres, l’Alba i la Maria, amb les quals encara avui tinc amistat. Una relació que comença entre llibres no pot anar malament, no creieu?
Sempre dic que la gent no dóna prou les gràcies. La crítica sempre la tenim a la punta de la llengua, però l’agraïment… de vegades el soterrem injustament.
Avui predicaré amb l’exemple i donaré les gràcies a l’equip Nic. Ara fa un any estàvem a punt de veure publicat, després de mesos de feina, de reunions i de correccions, el primer volum de Les Aventures d’en Nic. I vull donar les gràcies al Jordi Moretó, al Jordi Folck i a la Irene Gutiérrez.
Al Jordi Moretó per donar-me l’oportunitat de traslladar al paper la seva experiència real. El Jordi és una persona generosa, que va confiar en mi a través de la Sandra Veà (a qui tampoc donaré mai prou les gràcies) i que va acceptar de bon grat tota l’evolució del projecte. No sé què es deu sentir veient-se convertit en un personatge de ficció! curiosament els seus comentaris respecte el text sempre van més encaminats a respectar el Nic, que a ell mateix. Sempre s’ha volgut quedar en un segon pla i si l’he retratat com a golafre o maldestre algun cop, mai s’ha queixat.
Al Jordi Folck per fer possible que el projecte inicial hagi esdevingut un llibre amb tots els ets i uts. Però no només això, sinó que ha convertit aquella primera idea en el llibre que és ara i, amb els seus consells, estic aprenent a convertir-me (algun dia potser ho aconsegueixo) en escriptora.
A la Irene Gutiérrez, per haver convertit en imatges el meu text, acabant de convertir-lo en un llibre com cal. També per la maquetació, que amb les presses d’última hora li va portar més d’un maldecap.
I bé, ara només cal esperar que arribi el segon volum de les aventures d’un ruc que trota alegrement per les pàgines de la literatura infantil.
Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les 8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam sentir les seves històries fos també l’últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s’havia enfonsat, havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d’esquadra van entrar al bar i el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula. Un rínxol ros s’escapava entre la cremallera entreoberta.
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i el Joan van canviar per sempre més.
–Bon dia – va saludar la Pilar.
–Bon dia – van respondre els altres tres companys.
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències, canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de desistir de fer-la.
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades amb la cura dels néts.
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles, gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap eliminaven cap mena de risc.
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats… Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava res…
–Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
–Però que no anàvem a Prades?
– Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és fruit de moltes llegendes i successos estranys…
–Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
–Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre passen per la nit.
–Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
–Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles, van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
–I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
–Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
–Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant mentre els altres reien de la seva gosadia.
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant senyorívolament, els estava esperant.
–No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
–Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar algun lloc per dinar. Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta. Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia, era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
–Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que és més nova que la resta d’edificacions.
–I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el Quim, escèptic.
–No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
–Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
–Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc per a dinar.
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
–Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens queda poc més d’una hora de llum.
–Som-hi!
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les indicacions dels panells.
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien els uns als altres.
–Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
–Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la filera.
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla, i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
–Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La Mussara.
–No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
–No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
–A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar. S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell, ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
–No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
–A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
–Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador per tercera vegada.
–Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
–Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
–Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va dir el Joan.
–Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la nit aquí. Seguiu-me!
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre les pedres de la vella església.
–Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè pensava que mai la utilitzaria.
–Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
–No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
–I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest migdia.
–A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes barretes de xocolata.
–Ami encara em queda aigua…
–Au, doncs, repartim.
Van menjar en silenci.
–No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
–Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
–Dic que no estem sols. Noto una presència…
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de mirar de notar alguna presència.
–Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
–Bona idea – va convenir la Pilar.
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
–Ei, desperteu-vos, dormilegues!
–Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
–Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
–M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora. Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
–Quim, on ets?
–Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble van contactar amb la policia.
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la recerca, però ni rastre del Quim.
–Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels policies.
–Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre una pedra i què passava si saltaves per damunt…
–Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a veure què diu exactament?
La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a qui ningú va tornar a veure mai més.
Avui he anat a l’Institut Ramon Berenguer IV a parlar de literatura i processos creatius. La invitació va partir de la professora Cristina Ardèvol arran de la publicació de Les Aventures d’en Nic. Em va comentar que seria interessant per als alumnes de 1r de BAT conèixer com he arribat a publicar el meu primer llibre.
He plantejat la xerrada, en primer lloc, amb una explicació de com va sorgir la idea del llibre del Nic, ja que està basat en un fet real. He explicat quina va ser l’ aventura real i com aquesta es va traslladar al paper amb la complicitat de la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck.
A continuació he parlat de com la literatura ens provoca emocions i reaccions i de què podem fer si volem escriure i expressar-nos: llegir, observar i apuntar totes les idees que ens passen pel cap, per si algun dia les volem fer servir en alguna narració.
He ensenyat dos llibres que poden ser molt apropiats per acostar-se a la literatura, com són Escribir de Enrique Páez, i De què parlo quan parlo d’escriure, de Murakami. Ambdós (encara que de maneres ben diferents) ens animen a expressar-nos a través de l’escriptura.
Finalment he mostrat diferents webs que poden servir de plataforma a escriptors novells, com són LITERUP, WATPADD, AMAZON i LÉTRAME.
Moltes gràcies als alumnes, que han seguit molt atentament la xerrada, escoltant i interactuant, i als professors Marta Oller i José Antonio González per convidar-me dins de les seves hores de classe. Espero que les idees que he llençat siguin profitoses d’alguna o altra manera.
Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.
– Què teniu avui, Montse?
– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?
Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.
El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.
Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.
Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.
Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.
Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.
Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.
Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.
– Nenes, les verduretes.
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.
Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.
De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.
Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys havien après que no valia la pena intervenir.
A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.
– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.
Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.
A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.
Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.
I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.
Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.
Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.
– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?
Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.
Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.
– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!
No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.
– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?
Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.
Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
