Us ha passat mai enamorar-vos a primer cop
d’ull? A mi només una vegada. Aquesta és la història:
Tornava de la feina a Barcelona. En tot el dia
no m’havia permès pensar en la Blanca. Feia una setmana que m’havia deixat i no
havia parat de pensar en ella. Nit i dia. Dia i nit. Era com si se m’hagués
incrustat dins del cervell. I, si ho penso fredament, no tenia cap motiu per
obsessionar-me tant. Havíem sigut feliços, però ja no. La flama, o allò que fos
que ens havia enganxat deu anys enrere, feia mesos que havia desaparegut. Per a
ella, i també per a mi.
Però diuen que hi ha persones a qui els costa
separar-se, que qualsevol canvi, encara que apunti a millor, se’ls fa una
muntanya. Jo dec ser d’aquests. Rectifico: canvio el temps verbal. Ho soc. No
m’agraden els canvis i no arrisco mai. Sempre transito per la meva zona de
confort, aquella que diuen els psicòlegs en què hi som a gust i ens proporciona
seguretat. La Blanca em deia que li agradaria que arrisqués una mica més, que
la vida era avorrida al meu costat. I he de reconèixer que tenia raó.
Soc dels que es lleven amb el mateix peu cada
dia, indefectiblement. Dels que, asseguts a la tassa del lavabo mentre es
treuen les lleganyes, fan els mateixos tres pets, un darrere de l’altre. Sempre
tres, sempre amb la mateixa cadència. D’aquells que esmorzen els mateixos
cereals remullats en la mateixa marca de llet i amb les mateixes dues cullerades
de Colacao. Dels que surten de casa sempre a la mateixa hora, ni un minut
abans, ni un minut després, i dels que agraeixen creuar-se cada dia amb les
mateixes persones. Quan algú falla, reconec que em poso nerviós.
Al principi la Blanca no hi havia donat
importància a la meva peculiar manera de ser. Fins i tot li feia gràcia. Però
va començar a queixar-se poc a poc de la meva falta de flexibilitat fins que,
alguns mesos abans de deixar-me definitivament, em va confessar que la treia de
polleguera i que ja no ho podia suportar més. Com que estic convençut que aquest
problema meu no és positiu, vaig provar de canviar. Per ella. Per mi. Per la
nostra relació. Però no va funcionar. El fet de canviar rutines i hàbits em posava
d’allò més nerviós, i al cap d’uns dies o d’unes hores, ja tornava a fer el
mateix de sempre. Fins que la Blanca va marxar.
Em sap greu dir que vaig trobar més a faltar
les rutines conjuntes que no pas a ella, a la persona, a la dona. M’imaginava
arribant a casa i rebent el seu petó càlid als meus llavis, sempre amb la
mateixa pressió i durada, la que prèviament havia aconseguit convenir amb ella.
Em veia preparant l’amanida preceptiva mentre ella prenia una dutxa que hauria
preferit prendre pel matí. I després, parant la taula amb pulcritud i amb els
coberts estratègicament col·locats segons les meves preferències. A
continuació, desparàvem taula tots dos, sèiem al sofà a veure el capítol de
Friends que tocava, i finalment marxàvem al llit a fer l’amor (postura
missioner) durant deu minuts, que és el que tardo en tenir un orgasme. Al
principi ella em deia que no en tenia prou, que li agradaria que durés més,
però em veia tan nerviós quan afegíem alguna nova carícia, que va acabar per
deixar-ho córrer.
Pensava en tot això mentre era a Sants, a punt
d’agafar el tren cap a Tarragona quan, de sobte, la meva mirada es va creuar
amb la d’una noia a l’altra banda de l’andana. Si els meus amics l’haguessin
vist haurien dit que no era res de l’altre món, però a mi em va cridar
l’atenció alguna cosa en la seva mirada, en la seva expressió, en la seva
manera descuidada de deixar la bossa al terra, al costat dels seus peus, mentre
mirava les vies a banda i banda. Pell blanca, cabell negre i llis molt curt, no
gaire alta, prima. Portava els llavis pintats de negre, com si fos d’una tribu
gòtica, i semblava uns anys més jove que jo. Potser massa jove. Però em va
descobrir quan l’estava mirant i els seus ulls, de l’altra banda estant, em van
deixar sense alè. Hi havia molta vida en aquella noia, segurament una vida feta
de moments sempre diferents, d’experiències úniques i irrepetibles. No vaig
apartar la mirada. Ella tampoc. Ens vam quedar així segons, minuts, com si
estiguéssim units per un fil invisible. Vaig veure tot el que podia fer amb
ella si em desempallegava de la meva grisor, si no tornava a cometre el mateix
error que amb la Blanca. Feia poc que acabava de passar dels quaranta i notava
com el rellotge de sorra havia donat la volta i no en tornaria a donar cap més.
I si mirava de canviar, i si començava de bell nou?
Els seus ulls em cridaven, n’estava segur. En
un altre moment no ho hauria fet, però no volia quedar-me sol la resta de la
meva vida, sabia que havia de canviar, que havia d’obrir-me, que havia de fer
el que la Blanca m’havia demanat una i una altra vegada. Així que vaig prendre
una decisió. El meu tren tot just acabava d’entrar a l’estació i era el tren
que jo agafava cada dia a la mateixa hora. Em va resultar difícil fer el primer
pas en direcció contrària per dirigir-me a l’altra banda de l’andana i el cor
se’m va aturar uns segons quan el tren va iniciar la sortida cap a la meva
ciutat, però quan vaig recuperar el batec normal, vaig accelerar el pas i em
vaig començar a sentir millor. No sabia què li diria, no volia preparar res. En
això consistiria el canvi, en no planificar res. Quan la tingués davant, les
paraules sortirien, ben segur.
La noia va seguir el meu recorregut amb la vista, sense apartar els ulls de mi. Vaig notar una mirada de desconcert quan devia endevinar la meva intenció, però això no em va aturar, i vaig continuar avançant per la passarel·la que comunicava ambdues andanes. En aquell moment vaig sentir el soroll del tren, del seu tren, i vaig pensar que havia de córrer o la perdria per sempre, així que vaig accelerar el pas. La noia va apartar la vista un moment per mirar com s’anava apropant el tren. I aleshores vaig veure, en càmera lenta, com deixava enrere la bossa i caminava lentament però inexorable cap al seu últim dia de vida.
Enguany ha estat el meu segon Sant Jordi com autora, amb la publicació de la segona part de Les Aventures d’en Nic, que ara volta pel Priorat
Pel matí vaig anar a Reus convidada per la Biblioteca Xavier Amorós, que posa una carpa a disposició dels autors per tal que signin llibres
Llibres signats a Reus: ZERO. Resulta que les llibreries no van tenir la delicadesa de tenir disponibles exemplars del meu llibre, i tampoc d’altres autors que èrem a la carpa
Vaig compartir les dues hores de no-signatura amb la Judit Robert, amiga escriptora, narradora i bibliotecària que és un amor de dona
Des de la carpa veig a la Blanca de la Sotilla, fotògrafa especialitzada en esdeveniments esportius que està fent actualment un treball molt interessant sobre la Plaça Mercadal. L’haurem de veure!
A les 13 h, cansades de tant signar, la Judit i jo pugem a la Sala de l’Ajuntament. L’alcalde fa un discurs donant-nos la benvinguda. Un discurs curtet, que s’agraeix, i passem a fer un piscolabis amb unes magnífiques vistes de la plaça.
Jo no em compro cap llibre, però en regalo uns quants: a la Paula, a la Judit, a la Claudia, a l’Andrea, a l’Adrià, a la Isolda, i al Carles. A aquest últim, un que tinc ganes de llegir jo, així que és com un auto-regal (no li dieu a ell)
Cap a les 17 baixo al Port i passo per la Llibreria Bellart, una llibreria que m’estima i em cuida (no puc dir el mateix d’una altra famosa llibreria de Cambrils molt cèntrica i que no tornaré a trepitjar mai més)
A les 18 h. ja soc a la parada de signatura de llibres de la Unió de Botiguers, al costat de Carlin Cambrils, una altra de les llibreries que m’estimen. Signo 20 llibres amb la companyia del Jordi Moretó (gràcies, amics!!!), i això dona com a resultat que soc la segona autora amb més vendes a la Carlin, només darrere de Rafel Nadal!!!!
Acabo el dia sopant al Lekeitio amb les marujilles que més estimo.
Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer cop.
La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.
El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.
Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.
Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.
Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”
Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.
Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.
“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.
La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.
Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.
Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.
Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.
I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.
L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”
Sempre dic que la gent no dóna prou les gràcies. La crítica sempre la tenim a la punta de la llengua, però l’agraïment… de vegades el soterrem injustament.
Avui predicaré amb l’exemple i donaré les gràcies a l’equip Nic. Ara fa un any estàvem a punt de veure publicat, després de mesos de feina, de reunions i de correccions, el primer volum de Les Aventures d’en Nic. I vull donar les gràcies al Jordi Moretó, al Jordi Folck i a la Irene Gutiérrez.
Al Jordi Moretó per donar-me l’oportunitat de traslladar al paper la seva experiència real. El Jordi és una persona generosa, que va confiar en mi a través de la Sandra Veà (a qui tampoc donaré mai prou les gràcies) i que va acceptar de bon grat tota l’evolució del projecte. No sé què es deu sentir veient-se convertit en un personatge de ficció! curiosament els seus comentaris respecte el text sempre van més encaminats a respectar el Nic, que a ell mateix. Sempre s’ha volgut quedar en un segon pla i si l’he retratat com a golafre o maldestre algun cop, mai s’ha queixat.
Al Jordi Folck per fer possible que el projecte inicial hagi esdevingut un llibre amb tots els ets i uts. Però no només això, sinó que ha convertit aquella primera idea en el llibre que és ara i, amb els seus consells, estic aprenent a convertir-me (algun dia potser ho aconsegueixo) en escriptora.
A la Irene Gutiérrez, per haver convertit en imatges el meu text, acabant de convertir-lo en un llibre com cal. També per la maquetació, que amb les presses d’última hora li va portar més d’un maldecap.
I bé, ara només cal esperar que arribi el segon volum de les aventures d’un ruc que trota alegrement per les pàgines de la literatura infantil.
Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les 8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam sentir les seves històries fos també l’últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s’havia enfonsat, havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d’esquadra van entrar al bar i el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula. Un rínxol ros s’escapava entre la cremallera entreoberta.
L’Espai de Desenvolupament de Rucs i de Natura l’Unicornha realitzat una jornada de portes obertes el 10 de juny amb l’objectiu de recaptar fons per al projecte d’asinoteràpia que duen a terme al pavelló de mares i fills de la presó de dones de Barcelona.
La Jornada s’ha iniciat amb l’acollida per part de la Laura, que ha explicat l’etologia del ruc i, a continuació, les famílies inscrites han pogut visitar tota la zona per a conèixer i interactuar amb els animals i els espais: ovelles, cabres, rucs, minipigs, ponis, gallines, conills, i un jardí dels sentits.
En finalitzar aquest recorregut he explicat en 15 minuts què són Les Aventures d’en Nic i, fins i tot, n’he llegit un fragment.
Ha estat un matí preciós en un lloc que convida a deturar el ritme habitual que portem en el nostre dia a dia (cosa que també m’agrada transmetre quan parlo del llibre) i en contacte amb el medi natural. Aquest fet és actualment de vital importància si tenim en compte que els nens cada cop estan més desconnectats de la natura, i la connexió amb aquesta aporta molts beneficis, tal com explica Richard Louv en aquest article publicat a El País. Dono les gràcies al meu amic Pep Bruno per compartir-lo.
Només em resta agrair a la Laura el fet de convidar-me a presentar el meu llibre i l’enhorabona per la bona feina que realitzen a l’Unicorn, sobretot pel que fa a les teràpies inclusives i terapèutiques.
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i el Joan van canviar per sempre més.
–Bon dia – va saludar la Pilar.
–Bon dia – van respondre els altres tres companys.
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències, canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de desistir de fer-la.
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades amb la cura dels néts.
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles, gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap eliminaven cap mena de risc.
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats… Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava res…
–Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
–Però que no anàvem a Prades?
– Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és fruit de moltes llegendes i successos estranys…
–Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
–Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre passen per la nit.
–Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
–Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles, van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
–I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
–Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
–Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant mentre els altres reien de la seva gosadia.
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant senyorívolament, els estava esperant.
–No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
–Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar algun lloc per dinar. Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta. Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia, era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
–Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que és més nova que la resta d’edificacions.
–I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el Quim, escèptic.
–No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
–Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
–Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc per a dinar.
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
–Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens queda poc més d’una hora de llum.
–Som-hi!
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les indicacions dels panells.
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien els uns als altres.
–Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
–Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la filera.
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla, i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
–Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La Mussara.
–No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
–No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
–A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar. S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell, ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
–No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
–A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
–Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador per tercera vegada.
–Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
–Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
–Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va dir el Joan.
–Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la nit aquí. Seguiu-me!
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre les pedres de la vella església.
–Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè pensava que mai la utilitzaria.
–Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
–No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
–I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest migdia.
–A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes barretes de xocolata.
–Ami encara em queda aigua…
–Au, doncs, repartim.
Van menjar en silenci.
–No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
–Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
–Dic que no estem sols. Noto una presència…
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de mirar de notar alguna presència.
–Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
–Bona idea – va convenir la Pilar.
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
–Ei, desperteu-vos, dormilegues!
–Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
–Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
–M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora. Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
–Quim, on ets?
–Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble van contactar amb la policia.
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la recerca, però ni rastre del Quim.
–Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels policies.
–Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre una pedra i què passava si saltaves per damunt…
–Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a veure què diu exactament?
La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a qui ningú va tornar a veure mai més.
Enguany he estat a LITTERARUM no com a programadora, com l’any passat, sinó com a escriptora, presentant Les Aventures d’en Nic. Us explico una mica com va anar.
Des de l’organització m’havien convidat a fer la presentació a l’escenari de la Plaça de Dalt, dins de l’espai de Ràdio Móra d’Ebre. Vaig arribar una hora abans per tal de poder veure la parada de novetats de la Llibreria La Bassa, i saludar amics. Ja de bon començament el Sergi Bassa em va donar la bona notícia que totes les escoles de la Ribera havien comprat el llibre per tal de tenir-lo a les seves biblioteques. Gràcies! i em va presentar l’Àurea, de Libelista, el portal on es pot comprar el Nic, entre molts altres llibres ebrencs.
A continuació vaig poder saludar la Pilar Romera, el Miquel Esteve, l’Albert Pujol, la Núria Grau, la Sílvia Mayans, la Vanessa Gutiérrez, l’Adriana Monclús, la M. Josep Clua, i potser me’n deixo algun, però és que per terres de l’Ebre hi tinc un munt d’amics i sempre és un plaer retrobar-los.
A les 18’30 va encetar la roda de presentacions a l’escenari la Laura Pinyol que, com jo, s’estrenava presentant llibre, i a qui vaig tenir el goig de saludar. A la Laura la vaig escoltar l’any passat al TEDx Reus en una xerrada sobre el sexisme en els mitjans. Es van presentar diversos llibres més, tant de narrativa, com de poesia i assaig, tots interessants i, sobretot, 100% ebrencs.
Entrevistada per l’Adriana vaig explicar una mica la gestació del meu llibre i alguna anècdota. A continuació els autors vam anar a la carpa per tal de parlar amb els espectadors i signar llibres. La Lenke Kovács, coeditora de Ara ve Nadal (Afers), em va explicar que la seva mare havia comprat el meu Nic perquè li havia agradat la portada i li havia fet gràcia l’argument, i que l’estava llegint amb molt de gust. Evidentment, trobarem un dia per tal de signar-li el llibre. La Lenke i jo vam tenir, fins i tot, el gran honor de convertir-nos en littheroïnes i fer-nos una foto amb el súper Littheroi.
Ja ho he dit més d’un cop, però no em cansaré de repetir-ho: Litterarum és un magnífic aparador de la literatura i la cultura, i passejar-hi i capbussar-s’hi, sigui com a espectador, llibreter, programador, escriptor, actor… és un autèntic plaer. Més encara si tenim en compte l’afecte amb què et tracta tothom. Així dóna gust!
Tornaré l’any vinent? d’una manera o altra segur que sí.
Si la setmana passada vam anar a parlar de Les Aventures d’en Nic a Figueres, en la primera trobada amb un club de lectura, ahir vam anar a l’Institut Ramon Berenguer IV a la primera trobada amb lectors d’un centre escolar.
En aquesta ocasió em va acompanyar el Jordi Moretó, protagonista de dues potes de l’aventura real, que va fer les delícies dels nois i noies amb les anècdotes que va explicar. A continuació vaig fer cinc cèntims de com es va traslladar la seva experiència a un llibre i vam comentar l’ús de la veu narrativa en primera persona i la mescla de realitat i ficció.
Les professores havien demanat als alumnes la seva implicació activa en aquesta lectura. Entre altres coses, apart de respondre les seves preguntes, també vam tenir una sorpresa, ja que cada alumne havia afegit un capítol final al llibre. Se’n van triar tres, i els mateixos nois els van llegir en veu alta. Les tres històries eren ben diferents, però seguien molt bé la línia narrativa de Les Aventures d’en Nic.
Vull donar les gràcies a les professores que han apostat pel meu llibre com a lectura per als seus alumnes, i a aquests per llegir-lo i crear unes històries tan estimulants a partir de la seva lectura. També vull agrair que l’hagin comprat.
El fet de comprar el llibre va permetre que després s’emportessin el seu exemplar signat a casa, tant per mi com pel Jordi Moretó. I és que en aquests temps de socialització de llibres a la majoria d’escoles, s’agraeix que encara en alguns llocs se’n fomenti l’adquisició. De la bona rebuda depèn que el Nic continuï galopant amunt i avall per Catalunya.
Avui he anat a l’Institut Ramon Berenguer IV a parlar de literatura i processos creatius. La invitació va partir de la professora Cristina Ardèvol arran de la publicació de Les Aventures d’en Nic. Em va comentar que seria interessant per als alumnes de 1r de BAT conèixer com he arribat a publicar el meu primer llibre.
He plantejat la xerrada, en primer lloc, amb una explicació de com va sorgir la idea del llibre del Nic, ja que està basat en un fet real. He explicat quina va ser l’ aventura real i com aquesta es va traslladar al paper amb la complicitat de la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck.
A continuació he parlat de com la literatura ens provoca emocions i reaccions i de què podem fer si volem escriure i expressar-nos: llegir, observar i apuntar totes les idees que ens passen pel cap, per si algun dia les volem fer servir en alguna narració.
He ensenyat dos llibres que poden ser molt apropiats per acostar-se a la literatura, com són Escribir de Enrique Páez, i De què parlo quan parlo d’escriure, de Murakami. Ambdós (encara que de maneres ben diferents) ens animen a expressar-nos a través de l’escriptura.
Finalment he mostrat diferents webs que poden servir de plataforma a escriptors novells, com són LITERUP, WATPADD, AMAZON i LÉTRAME.
Moltes gràcies als alumnes, que han seguit molt atentament la xerrada, escoltant i interactuant, i als professors Marta Oller i José Antonio González per convidar-me dins de les seves hores de classe. Espero que les idees que he llençat siguin profitoses d’alguna o altra manera.
Publicar un llibre no és fàcil. Vendre´l, tampoc. Les Aventures d’en Nic porten al mercat des de desembre del 2017. És poc recorregut, sí, però en aquest temps he tingut moltes alegries i alguna decepció.
Tinc molts amics que no han comprat cap exemplar. És per nens, diuen (entre altres motius). Bé, jo també he anat a fer despesa a restaurants i botigues d’amics només pel fet de ser amics. Per fer “gasto” i donar suport. Es veu que comprar un llibre per donar suport a una amiga, això no cal. I ja no dic res de llegir-lo, que això encara menys.
I com això, moltes altres coses: ajuntaments que veten la presentació del llibre, llibreries que diuen que “ni tenen el llibre ni el tindran” (finalment, sí que el tenen), anar a donar personalment un exemplar a tots els centres escolars de Cambrils, enviar mails amb la proposta didàctica, i no haver rebut ni un simple “gràcies”.
És per això que després t’arriba feedback de gent que et fa comentaris bonics i propostes interessants, fins i tot gent que no et coneix, i t’alegres i penses que el món és així, fets de petites decepcions i petites grans alegries. Entre aquestes, només una mostra:
Amics que confien en tu des del minut zero. Si heu vingut a alguna presentació ja sabreu que aixó va per la Sandra Veà, el Jordi Moretó i el Jordi Folck
Mares que presenten el llibre a la classe del seu fill per Sant Jordi
Amics que et demanen que vagis a fer xerrrades
Amigues que comenten el llibre i en fan difusió a les xarxes
Amics que el recomanen al seu club de lectura (i et conviden a parlar-ne)
Amics i amigues que compren exemplars per a regalar
Amics que t’animen a continuar escrivint
Professores que et conviden a l’Institut, on més de 100 alumnes l’han comprat (i llegit!)
L’última alegria ha vingut en forma de persona que no conec (Àngels) i que treballa en un basar d’un Esclat. Ha aconseguit el meu número de telèfon i m’ha enviat una foto del llibre en un lloc destacat del basar. Aquest Esclat no és l’Esclat on faig la compra cada setmana i en el qual no he aconseguit veure mai el meu llibre, ni en primera línia, ni tan sols amagat darrere d’una pila d’Stiltons.
Les decepcions formen part de la vida, però jo prefereixo quedar-me amb les alegries. Gràcies, Àngels, i gràcies a tots aquells que m’animeu amb el vostre suport d’alguna o altra manera.
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
