Dimarts que ve acabo el meu tercer any de Mirmiga a la Biblioteca de Constantí. Ha estat un any de repte com a narradora, ja que volia oferir unes sessions millors que les dels anys anteriors i crec que ho he aconseguit. Però no és mèrit meu, únicament, ja que enguany m’ha sorprès molt positivament l’actitud dels alumnes.
Us recordo que les sessions de mirmiga van adreçades a tots els alumnes d’infantil i primària del poble, amb la qual cosa venen nens i nenes de totes les edats, des de P3 fins a 6è i, per tant, la manera d’adreçar-nos a cada edat és molt diferent.
Aquesta temporada els alumnes m’han escoltat amb els ulls esbatanats. Escoltant-me amb l’oïda, però també amb la resta dels seus sentits, amatents, pendents de cada paraula i cada gest. Ha estat bonic i emocionant poder contar contes en aquest context. He de dir també que pràcticament cap professor ha estat pendent del mòbil, com sí ho havien fet alguns en anys precedents. I això, també es nota. Com pots pretendre que els teus alumnes atenguin si tu mateix no prestes atenció?
A la meva Biblioteca també he tingut experiències gratificants en aquest sentit, per exemple, amb els nens i nenes del club de lectura. Hem fet sessions estimulants, parlant dels llibres proposats i d’altres lectures, però sempre amb una escolta plena i activa per part de tothom. La cirereta del pastís va arribar amb la cloenda dels clubs i la visita del Francesc Miralles. El Francesc ens va parlar de l’ofici d’escriure i dels seus llibres en una conversa assossegada i sense estridències, i tots els assistents, de nou, van estar completament atents a la conversa. No vaig albirar cap signe d’avorriment ni de nervis, ni de “i a mi què m’expliques”.
I explico tot això perquè actualment cada cop costa més gaudir d’una conversa simple i senzilla sense cap desviació a la pantalla del mòbil, de gaudir explicant contes perquè els oients estan plenament receptius i se submergeixen dins de la història. Si tothom és plenament conscient d’allò que està passant no cal fer cap cosa extraordinària. No cal disfressar-se per captar l’atenció dels petits, ni aixecar constantment la veu, ni… No cal, i enguany a les dues biblioteques que m’enamoren ho he pogut constatar i també he constatat que si aquests nens i nenes poden tenir atenció plena, tots podem. Què en penseu?
Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d’uns minuts veuria el Jordi per primer cop.
La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.
El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.
Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos… Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.
Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.
Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”
Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.
Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.
“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.
La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.
Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.
Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer… però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.
Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant… i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.
I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.
L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”
Poques coses m’estranyen. Treballo en un bar i n’he vist de tots colors.
Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8’15 i tornava a l’oficina bancària del costat a les 8’45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l’hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8’15 en algun hotel paradisíac?
O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l’escola. Sempre explicava com n’era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?
O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l’únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se’l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d’imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.
O com el Ramon, el profe d’institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d’escenari d’algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.
O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam sentir les seves històries fos també l’últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d’entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d’objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.
Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d’una esgarrapada per tal d’arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.
Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.
S’havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s’havia enamorat a primer cop d’ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S’enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l’olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.
Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s’havia enfonsat, havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d’un altre. Però va succeir “allò” (no ens va explicar què era exactament “allò”), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.
Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d’esquadra van entrar al bar i el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula. Un rínxol ros s’escapava entre la cremallera entreoberta.
L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i el Joan van canviar per sempre més.
–Bon dia – va saludar la Pilar.
–Bon dia – van respondre els altres tres companys.
Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències, canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de desistir de fer-la.
Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades amb la cura dels néts.
Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles, gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de venir a rescatar… però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap eliminaven cap mena de risc.
I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.
El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats… Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava res…
–Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
–Però que no anàvem a Prades?
– Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és fruit de moltes llegendes i successos estranys…
–Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
–Au,vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre passen per la nit.
–Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
–Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!
Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles, van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a admirar els salts d’aigua que anaven trobant.
–I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
–Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
–Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.
I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant mentre els altres reien de la seva gosadia.
Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant senyorívolament, els estava esperant.
–No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
–Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar algun lloc per dinar. Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta. Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia, era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.
–Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que és més nova que la resta d’edificacions.
–I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el Quim, escèptic.
–No ho dic jo, ho diu el llibre: “…aquell que salta per damunt la pedra, apareix a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a saber res en aquest món…”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.
–Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles. Aquí estic, sa i estalvi.
–Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc per a dinar.
Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
–Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens queda poc més d’una hora de llum.
–Som-hi!
Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les indicacions dels panells.
No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien els uns als altres.
–Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
–Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.
La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la filera.
El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla, i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.
–Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La Mussara.
–No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
–No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí…
–A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar. S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.
El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell, ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.
–No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
–A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.
Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
–Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!
Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador per tercera vegada.
–Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem…
–Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
–Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va dir el Joan.
–Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la nit aquí. Seguiu-me!
I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.
Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre les pedres de la vella església.
–Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè pensava que mai la utilitzaria.
–Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
–No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
–I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest migdia.
–A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes barretes de xocolata.
–Ami encara em queda aigua…
–Au, doncs, repartim.
Van menjar en silenci.
–No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
–Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
–Dic que no estem sols. Noto una presència…
Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de mirar de notar alguna presència.
–Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
–Bona idea – va convenir la Pilar.
I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.
L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.
–Ei, desperteu-vos, dormilegues!
–Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
–Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
–M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora. Anem a buscar-lo.
Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.
–Quim, on ets?
–Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble van contactar amb la policia.
En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la recerca, però ni rastre del Quim.
–Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels policies.
–Doncs ira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre una pedra i què passava si saltaves per damunt…
–Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a veure què diu exactament?
La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a qui ningú va tornar a veure mai més.
L’edat dels nens i nenes que venen a les sessions de contes de les biblioteques és cada cop més baixa. No és un tema exclusiu de la meva biblioteca, sinó de totes. Ho he pogut constatar parlant amb narradors i bibliotecaris de diferents biblioteques. Aquesta és la tendència.
Quins són els motius? Jo crec que, d’una banda, les ganes dels pares d’estimular els nens de ben petits, i de l’altra, les múltiples activitats extraescolars dels nens a partir ja de 1r de primària. Unes activitats que deixen ben poc temps lliure. Amb això tenim que s’acosten a la biblioteca en demanda d’activitats els pares de nens fins a 3 anys, i els nens a partir de primària “desapareixen”. I si algun d’aquests ve per casualitat, quan veu la munió de nens petits sent que allò no està fet per a ell. És un peix que es mossega la cua.
Potser no són aquestes les raons. Potser són altres. Però el cas és que l’edat baixa cada cop més. I els contes que s’expliquen per a una franja d’edat no són adequats per a una altra franja. Entre altres coses (entre moltes altres coses) la capacitat d’atenció és ben diferent.
Apart d’això, també hi ha un altre tema i és el de l’educació quan s’assisteix a una sessió de contes, però això donaria per un altre post. Aquell tema d’oblidar els mòbils, no fer tertúlies mentre s’està explicant… Les condicions ideals per a una sessió les explica molt bé Inés Bengoa en aquest post: Condiciones de cuento. I també per a unes bones pràctiques en la realització de narracions sempre és ideal consultar les pàgines de Pep Bruno i AEDA, que porten molts anys fent pedagogia de la narració oral.
Fa més de 20 anys que explico contes. He après a narrar de manera autodidacta, observant, llegint i assistint a cursos específics. En tot cas, crec que les meves habilitats narradores encaixen més en franges d’edat a partir de 6 anys. És per això que dic que NO explicaré més contes. Bé, no explicaré més contes en franges inferiors a aquesta edat. Crec que hi ha professionals que estan especialitzats i ofereixen sessions de narracions per a bebés magnífiques. Són tot un altre món.
I… heu de saber que els contes NO són només per als petits. A qui li agrada que li expliquin una bona història? segur que TOTS heu aixecat la mà. M’equivoco?
El tercer cap de setmana de juny ha estat triat per EROSTREET per a la seva segona edició. Erostreet és un festival dedicat a la sexualitat i l’erotisme des d’una vessant desmitificadora, pedagògica i oberta.
Vaig assistir tots dos dies i vaig visitar els estands de diferents empreses del sector, tot escoltant diferents taules rodones sobre blocaires, assistència sexual, làtex, i veient en directe unes sessions de shibari. A més tan bon punt vaig arribar des de EL PLACER ES MÍO em van fer una sessió de fotos ben sensuals.
Diumenge a les 16 h. vaig pujar a l’escenari per a la meva actuació. Vaig fer una introducció sobre història de la literatura erótica, vaig explicar un conte del Decameró, i finalment vaig llegir dos contes meus: Llop busca caputxeta i Frígida. Durant la lectura d’aquest últim vaig comptar amb la performance de MISTRESS MINERVA. És la meva germana i un referent dins el món BDSM, per això és un dels personatges del meu relat i per això mateix em va acompanyar per interpretar-se a ella mateixa. És un orgull per a mi poder compartir escenari amb la meva germana unint dues professions tan diferents, i m’agradaria repetir-ho algun altre cop, clar.
Vull donar les gràcies a l’organització per oferir-me l’oportunitat de compartir els meus escrits, en especial a l’Ignasi Puig, la Meritxell Poch i la Patricia Oliver, que van estar amables, propers i resolutius en tot moment.
Anar a Erostreet ha suposat per a mi sortir de la meva zona de confort, la de les biblioteques, i experimentar amb un públic molt diferent. El resultat és totalment positiu, donat que si bé la sessió va començar amb poca gent, finalment n’hi va haver que es van anar acostant encuriosits i diria que es van aplegar una vintena de persones. I també estic contenta d’assistir a Erostreet per a desmitificar d’una punyetera vegada el ranci estereotip de la bibliotecària solterona avorrida. Sí, sóc bibliotecària, i no només no em poso vermella si sento parlar de sexe, sinó que puc fer envermellir molta gent amb els meus contes. Ho voleu veure? aqui us deixo amb l’enllaç de:
El 2015 el Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, va posar en marxa un concurs literari sobre relats relacionats amb les biblioteques. Aquesta iniciativa va ser una de les moltes que es van fer aquell any per a commemorar els 100 anys de la Xarxa.
Vaig tenir la sort que el meu relat EL MISSATGE resultés un dels escollits per a formar part del llibre BIBLIORELATS. Va resultar una gran sorpresa per ser el meu primer premi literari, la meva primera publicació, i pel fet que el conte té una significació personal molt important. La presentació es va fer a la Setmana del Llibre en Català. Aqui us explico una mica millor el tema:
Gairebé dos anys després les Reusenques, que són unes dinamitzadores incansables, han realitzat un projecte junt amb l’Institut Gabriel Ferrater de Reus per a il·lustrar tots els contes. El projecte està explicat aqui: Lletres de Reusenques.
Volia felicitar les Reusenques per portar a terme aquesta iniciativa, i felicitar tots els alumnes que han llegit i interpretat a la seva manera cadascun dels bibliorelats. Per la part que em toca, l’Hèctor Abela va ser l’encarregat de dibuixar les meves protagonistes i jo estic encantada del resultat, que podeu veure a continuació.
Aquest 2017 és el segon any que treballo en el projecte MIRMIGA de la Biblioteca de Constantí. Explico contes durant el tercer trimestre escolar a tots els alumnes d’infantil i primària de les escoles del municipi.
Mirmiga és un programa de foment a la lectura brutal, que ja fa anys que es duu a terme a la biblioteca i que va rebre el Premi Maria Moliner en la seva darrera edició pel fet de ser eficient i d’integració social.
Estic orgullosa de formar part d’aquest projecte, junt amb les noies de la biblioteca, que se l’estimen amb bogeria i essent la tercera narradora del cicle després de dos grans com el Carles Alcoy i la Lídia Clua.
Explicar contes és una experiència enriquidora. No només per a qui escolta, sinó també per a qui explica, i el millor exemple l’he tingut aquest matí. Després d’una de les sessions uns quants nens m’han abraçat abans de tornar a l’escola. I si això ja no és prou bonic, l’Alba m’ha ensenyat una llibreta que van fer servir per a una activitat de Sant Jordi on els nens i nenes escrivien una recomanació d’un llibre que els hagués agradat molt, i a canvi rebien un pòster. Dos dels nens van recomanar el conte Corre, Corre, Carbasseta, un dels meus preferits i que acostumo a explicar sovint.
La felicitat està feta de petites coses, no creieu?
Són les 13’30 h. Vaig al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necessitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.
– Què teniu avui, Montse?
– Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?
Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. Deu segons han servit per a transportar-me vint anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.
El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.
Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i allí ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.
Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: – Vinga, posa’t a comptar fins a vint i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tant bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells eren en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.
Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb naps i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.
Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a avançar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.
Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb deu o dotze anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.
Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.
– Nenes, les verduretes.
I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins de la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.
Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de catorze persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava i que, segons ell, era l’ingredient secret.
De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.
Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys havien après que no valia la pena intervenir.
A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on èrem i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.
– La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.
Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós, que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig a venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.
A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.
Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.
I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.
Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.
Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.
– Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?
Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava allí i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.
Vaig començar a pensar ràpidament en alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig tartamudejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.
– No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aquí? Deixa’m veure!
No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va envoltar-me el coll amb les seves manasses.
– No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?
Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, estrenyia amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop estrenyia més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig alçar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que em deixés. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.
Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.
Hi havia una vegada una bibliotecària (de les d’ara, no de les de monyo i rebequeta rància) a qui un escriptor malvat va humiliar amb una poderosa arma: la literatura.
Però la literatura no només serveix per a destruir, sinó també per enamorar i pot donar peu a històries de tot tipus, com bé sabia la bibliotecària. I entre contes i històries que explicava als més petits, també tenia temps per a imaginar llops ferotges que esquarteraven caputxetes poc innocents. I la primera intimitat amb el seu futur cavaller vindria donada de la mà d’un d’aquests llops.
Va arribar el Nadal i la bibliotecària, com que tenia vacances, passava el temps entre el pilates, el running i la bicicleta (ja hem dit que era moderna!). “Tinc una cosa per a tu que em sembla que et pot agradar” deia un missatge per Instagram.
Entre dos zuritos allarga un paquet ben embolicat que, evidentment, és un llibre. Però no un llibre qualsevol, es tracta de pura poesia rabiosament moderna, signada per l’autor. La literatura torna a fer de les seves amb la bibliotecària, que mira el cavaller encuriosida.
La cosa va ràpida, perquè la bibliotecària i el cavaller ja són fets i drets, i la seva relació transcorre embaDAHLida entre Lemaitres i Camilleris, tot superant esculls familiars. Així transcorre un any farcit d’aventures petites i grosses, amb quatre petites fades, muntanyes, noves amistats, llibres, contes, sortides ací i allà, arrossos, Sicília…
I torna el Nadal. La bibliotecària mira enrere i ara sí pot cantar com els Wham: “Last christmas I gave you my heart…” i també arriba el dia de l’aniversari del cavaller, que l’any passat no van celebrar plegats (encara no tocava). Però enguany sí i mentre la bibliotecària pensa què regalar-li al cavaller, ella que és contrària a la majoria de convencions socials, es pregunta si un conte publicat en un bloc serà el regal que ell desitja.
Aquesta història no acaba amb un “I van ser feliços i van menjar anissos…” perquè les històries de fades no existeixen i sovint tampoc els finals feliços. Ni la bibliotecària ni el cavaller saben com acabarà aquesta història, però sí saben que, almenys mentre duri, els farà feliços a ambdós.
PD: la foto de la bibliotecària i el cavaller està feta, of course, en una biblioteca, una de les capdavanteres del país. Ja hem dit abans per activa i per passiva que aquesta és una història moderna, així que si us agrada, podeu fer likes, comments, retuits… totes aquelles interaccions fetes amb carinyu seran benvingudes i degudament correspostes.
Com la majoria de vosaltres sabeu (o m’agradaria que sabéssiu), enguany se celebra el centenari del naixement de Roald Dahl, l’escriptor que ha enlluernat a grans i petits amb les seves històries esbojarrades, cruels, fantàstiques, misterioses, políticament incorrectes…
L’any passat a la biblioteca ens vam plantejar realitzar un gran homenatge a Dahl durant aquest 2016, i ara que s’acaba l’any puc dir que ho hem aconseguit amb escreix. Cada mes l’hem dedicat a un dels seus llibres i hem realitzat activitats molt diverses: contacontes, sessions de club de lectura, aparadors culturals, accions a les xarxes socials amb el hashtag #embaDAHLits i moltes altres.
Per a mi ha estat un repte especialment la preparació d’una sessió de contes per a adults amb algunes de les seves històries imprevistes. He llegit, rellegit i tornat a llegir tots els seus contes fins a trobar-ne tres que m’han semblat més aptes per a ser explicats: La pell, Camí del cel i La Sra. Bixby i l’abric del coronel. He estat molts mesos assajant per a interioritzar-ne tots els detalls i, finalment, el 30 de setembre vaig realitzar la primera sessió a la Biblioteca de Cambrils. Van venir una trentena de persones, tot un èxit! i va sortir tal com jo desitjava.
Les fotos d’aquest post són de Vanessa Gutiérrez i corresponen a la sessió del 24 de setembre a la Biblioteca de Constantí. Van assistir unes 15 persones i en destaco tres coses: la visita del Jaume Muntané, que va venir expressament des de Tarragona; el fet que els assistents en acabar la sessió es van interessar pels llibres de Dahl que havien exposat magníficament les bibliotecàries; i el noi que mentre estava explicant els contes llegia el diari i a poc a poc es va anar acostant atrapat per les històries, fins que va acabar formant part del públic.
Acabo, a més, recomanant els seus llibres amb aquesta llista del canal de la Biblioteca:
Aquest web utilitza cookies per tal que tingui millor experiència com a usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per l'acceptació d'aquestes cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqui l'enllaç per a més informació.
política de cookies,
